Del sud

Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.

Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.

Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.

Aqui no hay playa

Acabe de rellegir "Amnistia a la destrucción", el document --no cal dir que molt recomanable-- que va publicar fa unes setmanes Greenpeace, i en el qual es vincula la reforma de la Llei de Costes amb els interessos de destacats empresaris i polítics. I ho he fet arran de la notícia, que vaig conéixer ahir, segons la qual Maria Dolores de Cospedal (un dels noms que apareixen en l'esmentat informe, tot i que siga un poc de passada i a causa sobretot dels negocis del seu marit, Ignacio López del Hierro) ha anunciat que demandarà a Greenpeace, alhora que s'ha dirigit a alguns dels periòdics que van publicar informacions relacionades amb el tema, amenaçant-los també amb mesures legals per vulnerar el seu "dret a l'honor". Bé, en realitat --i aquest és un primer aspecte certament cridaner-- caldria dir que no ha estat Cospedal qui ha pres aquestes mesures, perquè sembla que qui interposarà la demanda (i s'ha dirigit als mitjans en qüestió) ha estat el Gabinet Jurídic de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. Deu ser que, amb el(s) sou(s) que guanya l'honorable parella, no els arriba per a pagar-se un advocat, i han de recórrer a utilitzar mitjans públics per a fer-ho. La crisi colpeja dur.

De totes formes, allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat el poderós argument que, segons s'ha publicat,  demostraria les mentides i la mala fe de Greenpeace: en la nota de premsa que ha emés al respecte la Junta de Comunidades, es diu que "resulta obvio que la presidenta de una Comunidad Autónoma que carece de costa no puede tener interés alguno en el desarrollo normativo de una ley que se refiere al litoral español". Obvi és poc: és, simplement, inapel·lable. Imagine que, tot i que en primera instància Greenpeace ha reiterat la seua posició, acabarà reflexionant i acceptant que, front a un raonament tan rotund com elegant, no té possibilitat de defensa davant cap tribunal seriós i imparcial. De fet, les insinuacions de l'entitat ecologista són tan absurdes com acusar els bisbes, que no es casen, de voler intervindre en una cosa que els afecta tan poc com la regulació del divorci, o esperar que un home (diguem-li així) puga tindre cap interés en reformar una llei que es refereix a l'avortament, atès que manca de la capacitat de parir. Seria tan ridícul, fins i tot, com dubtar de la paraula d'un (demo)cristià, que sempre diuen la veritat i assumeixen la seua responsabilitat passe el que passe i caiga qui caiga. Vaya vaya. 

Imatge d'EFE en el Mundo. Anava a posar aquesta altra,
però reconec que m'ha fet no-sé-què...

Per no perdre's

"Cal viure amb totes les conseqüències; per totes les conseqüències". Jesús M. Tibau, escriptor, blogaire i molt més, ha volgut desitjar-nos un 2013 "ple de felicitat i bones lectures", i ho ha fet fent-nos arribar el seu últim llibre: "Molles per no perdre'm", un dietari on arreplega vivències i reflexions --algunes d'elles compartides en el seu blog "Tens un racó dalt del món"-- i del qual formen part els fragments que acompanyen aquestes línies. Precisament en el seu blog podeu trobar una presentació virtual del llibre, així com la forma d'obtenir-lo si vos ve de gust; a mi, llegir-lo m'ha fet passar una estona ben entretinguda. I pensar un poc, també.

"La vida és un signe d’interrogació o d’exclamació? O potser un parèntesi? L’hem d’escriure en negreta o en cursiva? O només és per ser llegida? Cal subratllar-la? La podem posar en majúscules?"

Epifania

Enguany, probablement com a part d'una intel·ligent operació de màrqueting editorial en la qual també han participat un bou i una burra, els han volgut fer procedir d'una incerta --i escassament oriental-- Tartessos. De la mateixa manera que cinc-cents anys abans, en temps del Papa Roderic de Borja, les necessitats globalitzadores de l'Església --els "interessos ecumènics", en diu Alfons Llorenç-- van consolidar l'antiga tradició que els identificava amb Europa, Àsia i Àfrica ("quod a filiis Noe seminarium sumpsit") i que, tot i el lloable i primerenc intent de Grão Vasco a la Catedral de Viseu, va sobreviure a la imprevista aparició d'Amèrica com a part a incorporar a  l'Ecclesia Universalis. Una altra antiga tradició, datada almenys en el segle VI, els havia batejat com a Melcior, Gaspar i Baltasar (altres tradicions cristianes els anomenen de formes ben distintes), però és probable que, en aquests temps renaixentistes, aquests noms no fóren encara d'ús popular i general.

Adoraçao dos Reis Magos, de Grao Vasco (1506), en la qual apareix un quart rei
(antecessor d'Artaban?)  que representa un indi Tupinambà del Brasil. 

I encara abans d'això, els havien construït una catedral a Colònia per tal d'albergar les seues relíquies --els esquelets i les corones--, arribades des de Saba al Sacre Imperi Romanogermànic, via Constantinoble i Milà, gràcies a la intervenció de Frederic el Barba-roja. Relíquies, per cert, que no haurien pogut ser identificades com a tals per la seua descobridora, la santa emperadriu Helena, sense la tasca prèvia d'Orígenes, que va ser el primer en fixar el seu nombre en tres, i de Tertul·lià, que considerava provat que no es tractava de mags, com sembla indicar l'única font evangèlica que en parla (l'evangeli de Mateu) sinó de reis coronats. Tot el qual, per cert, s'esdevenia mentre la primitiva església oriental maldava per assimilar a la nova i vertadera fe els sagrats ritus solsticials del renaixement del Sol-Horus que els sacerdots alexandrins anomenaven Epifaneia, quan la divinitat es mostra: entre hui i demà, els cristians armenis, ortodoxes o coptes celebren el Nadal; els occidentals, que havien fet seu el romà Dia Natalis Solis Invictus, van acabar trobant en els reis mags --símbol oportú de la "manifestació de Jesús als pagans"-- una forma elegant de no duplicar celebracions.

Els tres mags representats com a sacerdots de Mitra en un mosaic del segle VI
de la Basílica de Sant Apol·linar el  Nou de Ravenna.

Des de Pèrsia, Babilònia o Egipte fins a Tartessos --pel moment--, el camí que han recorregut els Reis Mags ha estat, sense dubte, llarg i complicat, i cadascú l'haurà d'entendre i interpretar com millor crega. Quant a mi, que ja fa temps que vaig renunciar a veritats revelades i inqüestionables en la mateixa mesura que em fascina la capacitat humana per construir mites i símbols, l'únic important és que, un any més, aquest camí ha acabat com havia de fer-ho: amb els patges pujant per una escala cap a un balcó ple de xiquets sorpresos i expectants. Per cert: m'encantaria saber que haurien pensat Orígenes i Tertul·lià si hagueren estat anit en Alcoi.

Tricolor

La tramuntana de dimecres va girar ahir a gregal, i el cel va anar cobrint-se de núvols i plugims; fins i tot va nevisquejar en els cims de les muntanyes. Ha durat poc, en tot cas, perquè hui ha arribat el ponent, i jo he tornat a la faena: setmana mínima --la cosa ha vingut així-- però que ha anat bé per posar-se al dia i fer més fàcil l'autèntica reentrada de dilluns, en passar Reis. Abans, però, encara vaig tindre temps, ahir al matí, de complir el desig ajornat i pujar a la Penya Alta de la Xortà per fer-li una ullada a la mar. I als teixos, sempre màgics, a la roca viva, als paisatges sempre estimables d'aquelles terres que de vegades semblen dibuixar --en blau, en gris i en verd-- la seua pròpia i distintiva bandera.

Hui és, a Alcoi, el Dia de la Burreta, una de les peculiaritats –unes altres són els negres que pugen als balcons amb les escales durant la Cavalcada, o que el rei negre siga Gaspar en lloc de Baltasar-- que singularitzen la tradicional celebració alcoiana dels Reis: el patge reial recorre els carrers de la ciutat anunciant l'arribada imminent de Ses Majestats, seguit per unes burretes albardades amb grans bústies que arrepleguen, a peu de carrer, les cartes que els xiquets (i els no tan xiquets) els lliuren. A mi se m'ha passat ja el temps d'esperar, amb els peus gelats i les meues filles al braç, l'arribada del 'Bando'; però crec que hui també m'acostaré a veure vindre les burretes, i potser fins i tot hi deixaré caure, un any més, la meua carta: formular els desitjos és sempre el primer pas per tractar que es complisquen. Bon cap de setmana, i que vinguen ben carregats!