Epifania

Enguany, probablement com a part d'una intel·ligent operació de màrqueting editorial en la qual també han participat un bou i una burra, els han volgut fer procedir d'una incerta --i escassament oriental-- Tartessos. De la mateixa manera que cinc-cents anys abans, en temps del Papa Roderic de Borja, les necessitats globalitzadores de l'Església --els "interessos ecumènics", en diu Alfons Llorenç-- van consolidar l'antiga tradició que els identificava amb Europa, Àsia i Àfrica ("quod a filiis Noe seminarium sumpsit") i que, tot i el lloable i primerenc intent de Grão Vasco a la Catedral de Viseu, va sobreviure a la imprevista aparició d'Amèrica com a part a incorporar a  l'Ecclesia Universalis. Una altra antiga tradició, datada almenys en el segle VI, els havia batejat com a Melcior, Gaspar i Baltasar (altres tradicions cristianes els anomenen de formes ben distintes), però és probable que, en aquests temps renaixentistes, aquests noms no fóren encara d'ús popular i general.

Adoraçao dos Reis Magos, de Grao Vasco (1506), en la qual apareix un quart rei
(antecessor d'Artaban?)  que representa un indi Tupinambà del Brasil. 

I encara abans d'això, els havien construït una catedral a Colònia per tal d'albergar les seues relíquies --els esquelets i les corones--, arribades des de Saba al Sacre Imperi Romanogermànic, via Constantinoble i Milà, gràcies a la intervenció de Frederic el Barba-roja. Relíquies, per cert, que no haurien pogut ser identificades com a tals per la seua descobridora, la santa emperadriu Helena, sense la tasca prèvia d'Orígenes, que va ser el primer en fixar el seu nombre en tres, i de Tertul·lià, que considerava provat que no es tractava de mags, com sembla indicar l'única font evangèlica que en parla (l'evangeli de Mateu) sinó de reis coronats. Tot el qual, per cert, s'esdevenia mentre la primitiva església oriental maldava per assimilar a la nova i vertadera fe els sagrats ritus solsticials del renaixement del Sol-Horus que els sacerdots alexandrins anomenaven Epifaneia, quan la divinitat es mostra: entre hui i demà, els cristians armenis, ortodoxes o coptes celebren el Nadal; els occidentals, que havien fet seu el romà Dia Natalis Solis Invictus, van acabar trobant en els reis mags --símbol oportú de la "manifestació de Jesús als pagans"-- una forma elegant de no duplicar celebracions.

Els tres mags representats com a sacerdots de Mitra en un mosaic del segle VI
de la Basílica de Sant Apol·linar el  Nou de Ravenna.

Des de Pèrsia, Babilònia o Egipte fins a Tartessos --pel moment--, el camí que han recorregut els Reis Mags ha estat, sense dubte, llarg i complicat, i cadascú l'haurà d'entendre i interpretar com millor crega. Quant a mi, que ja fa temps que vaig renunciar a veritats revelades i inqüestionables en la mateixa mesura que em fascina la capacitat humana per construir mites i símbols, l'únic important és que, un any més, aquest camí ha acabat com havia de fer-ho: amb els patges pujant per una escala cap a un balcó ple de xiquets sorpresos i expectants. Per cert: m'encantaria saber que haurien pensat Orígenes i Tertul·lià si hagueren estat anit en Alcoi.