Rastres

Una de les poques estones que m'he pogut deslliurar, aquesta setmana, de papers i ordinadors, em va dur a les rodalies de Monòver i el Pinós per tal de cercar dades per a una aproximació a la distribució històrica d'algunes rapinyaires, en la que està treballant un bon amic. L'objectiu, bàsicament, era seguir el rastre dels nius d'àguila de panxa blanca; però no solament dels actuals, sinó també dels que hi havia per aquestes serres fa seixanta o setanta anys, i que coneixem tant per referències de la gent de la terra, com pels testimonis que van deixar investigadors i visitants il·lustres com Tono Valverde o el mateix Félix Rodríguez de la Fuente, qui va mantindre durant molts anys una estreta relació d'amistat amb falconers d'aquestes comarques. De fet, el millor del dia va ser evocar, gràcies a les cartes manuscrites de Félix que ens va mostrar, com un autèntic tresor, el fill d'un d'aquells falconers, els detalls d'algunes d'aquelles escapades en els anys 50 i 60 per les serres del Reclot, Oriola o Callosa. Per a mi, que reconec en Félix un dels referents que em va dur a dedicar-me a aquestes coses, poder tindre a les mans aquells papers va resultar especialment emocionant; però també ho va ser poder comprendre un poc millor la seua vinculació, de la què sabia ben poc, amb aquestes terres del Vinalopó i el Baix Segura. I és que, per sort, sempre ens queda molt per conéixer, fins i tot de les coses que millor creiem que coneixem. O potser especialment d'aquestes.

La meua relació amb el 'rock progressiu' és un poc contradictòria. Mai no he estat capaç d'escoltar un disc complet de Yes, Genesis, Kansas o King Crimson; però m'agraden algunes coses dels primers Supertramp o d'Emerson, Lake & Palmer, i tinc una reconeguda debilitat per Pink Floyd. Però sobretot, m'ha fascinat sempre la música inclassificable de Jethro Tull, als qui, malauradament, no m'ha estat possible anar a veure en cap dels concerts que estan donant aquests dies; a la pròxima serà. Bon cap de setmana i feliç Carnestoltes!

Assaig i error

Resulta curiós imaginar com algú, fa més de cinc-mil anys, va encertar a veure en uns arbustos frugals de petits fruits secs, generalment amargs i potencialment tòxics, els trets que acabarien donant lloc a allò que a hores d'ara coneixem com ametlers. Hi ha evidències  arqueològiques que demostren que, abans de ser domesticats, aquests fruits eren recollits i consumits per les poblacions humanes de l'Orient mitjà, on viuen les espècies silvestres més relacionades amb els nostres arbres. També es coneix el mecanisme genètic que fa que algunes varietats d'aquest grup de plantes produisquen ametles sense amigdalina, glucòsid responsable de l'amargor dels fruits i que, en degradar-se, pot donar lloc a substàncies tòxiques --i fins i tot mortals, si es consumeixen en quantitat suficient-- com l'àcid cianhídric. Però tot i les diverses hipòtesis al respecte, no s'ha pogut esbrinar encara quina de les nombroses formes silvestres de Prunus que viuen a prop  del creixent fèrtil podria haver estat l'avantpassat dels ametlers cultivats; com tampoc se sap res del procés mitjançant el qual aquells primers agricultors --i, abans d'ells, els recol·lectors que també les consumien-- aprendrien a seleccionar els arbres d'ametles dolces i aptes per a l'alimentació. Ho pensava, aquesta vesprada, passejant pels bancals que esclaten ara de flors: probablement, la història de la domesticació dels ametlers, com la de l'agricultura en general, està sembrada d'anònims i heroics mals de ventre. Quan no de coses molt pitjors.

Tàctiques

Hui, a la feina, he tingut un dia especialment desafortunat. Res massa greu, no aneu a pensar: un parell de coses que m'han eixit al revés del que preveia, males notícies d'aquelles que t'esperes però que sempre tens l'esperança d'evitar, la confirmació d'alguna relliscada amb més efectes sobre l'amor propi que conseqüències pràctiques... La qüestió és que, entre unes coses i altres, el dia m'ha deixat molt mal cos, i he acabat la jornada més aviat fotut. I fotut seguisc encara, per més que només arribar a casa haja provat d'assajar algunes tècniques que, pel que he estat veient aquests dies, sembla que donen bons resultats: primer, i contra tota evidència, m'he entestat a negar-m'ho tot (bé, tot tret d'alguna cosa), sense cap efecte visible. He tractat, després, de fingir indiferència, com si la cosa no anara amb mi, i tampoc. Fins i tot he bastit un parell de subtils però imaginatives teories conspiratòries, i al remat he volgut consolar-me pensant que sí, que potser jo he patinat, però hi ha qui patina tant o més que jo, i a més és molt menys transparent. Però res: alguna cosa estic fent malament, perquè a mi no em funciona. Així que ací em teniu, pegant-li voltes al cap, paint el mal humor, i pensant que demà tractaré d'apanyar-ho i que a la pròxima volta ho faré millor. El que pitjor em sap és no poder preguntar-li a Mariano com s'ho fa ell: per a un mestre que tenim, o no contesta preguntes, o contesta el que li rota...

Imatge de directe.cat

Allà on siga que fa vacances --acompanyat, segurament, pel seu amic Alejandro Soler-- hui l'Ovidi compleix setanta-un anys. I enguany, a més, a Alcoi se li ha fet un homenatge i se li ha dedicat un carrer: jo no hi vaig poder anar --mal costum, aquest de caure malalt els caps de setmana-- però tan bon punt puga m'hi passaré a veure la placa. No ha estat un bon dia, però escoltar Ovidi sempre ajuda.

La tristesa guanya el cant.

L'esperança és un infant

Llibertat: nom imparit.

Desescric tot el que he escrit.

Manual bàsic de poda (268è joc literari)

Finalment, la denominada poda kamikaze --també coneguda com esporgada banzai-- és un tipus especial d'escapçada severa, l'objectiu de la qual es limita a retallar per on siga, com més millor i de qualsevol manera, sense parar atenció a la supervivència del que es retalla ni a la integritat física de qui la realitza. Tot i que en general és considerada com una estratègia poc eficaç i difícilment justificable, la seua utilització s'ha estès de forma notable entre alguns col·lectius (com certs serveis municipals de jardineria o la majoria dels governs neoliberals) que l'han convertida en pràctica habitual, i ha deixat com a resultat arbres horriblement desfigurats o suposats estats del benestar que a penes mereixen aquesta qualificació. Afortunadament, i com indica el seu nom, les podes kamikazes obliguen a assumir un risc considerable a aquell o aquells que les executen, de forma que no és estrany que acaben sucumbint sota el pes d'una branca mal tallada o aixafats per una revolució social: la natura, malgrat tot, és sàvia, i qui la fa, tard o d'hora, la paga.


(Per al 268è joc literari de Jesús M. Tibau, i a tall --literalment-- de les tisores kamikaze. Sense bromes: prou de podes salvatges, ni als arbres ni als serveis públics)

Imatge de la xarxa

Caçar castells

Si heu nascut en aquestes comarques centrals del País Valencià, o esteu mínimament familiaritzats amb la història --i les tradicions-- d'aquestes terres, el nom d'al-Azraq no vos resultarà gens estrany. Però si no fóra el cas, val a dir que amb aquest sobrenom (que significa "el blau") va ser conegut en el segle XIII un cabdill (wazîr) andalusí anomenat Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, el qual controlava diversos castells en les muntanyes de les actuals Marines, i que va oferir una resistència activa a l'avanç de les tropes feudals de Jaume I. L'abril de 1245, al-Azraq va establir un pacte amb el rei, a través del seu fill Alfons, pel qual conservaria durant tres anys alguns dels castells que tenia sota el seu control; aquest acord, conegut com Tractat del Pouet, està plasmat en un excepcional document bilingüe que alterna línies en àrab i en castellà, llengua de l'infant Alfons, i que incorpora importants diferències --de datació i de contingut-- en una i altra llengua. El 1247, però, al-Azraq va iniciar una revolta (probablement, a causa de l'incompliment del tractat per part dels feudals) que es va estendre per diversos indrets del Regne i que es va perllongar fins que va ser derrotat el 1258. Exiliat des de llavors en el regne de Granada,  al-Azraq encara va tornar a les seues terres per encapçalar una nova revolta el 1276, però el seu efímer intent li va costar la vida ben a prop d'Alcoi. Pocs mesos després, el 27 de juliol, Jaume I moria també en Alzira.

El Tractat del Pouet. De la web
La Vall de Gallinera.

Fins que el va haver de retre, el juny de 1258, després de huit dies de setge, al-Azraq va tindre en el castell d'Alcalà --al-Qal'a-- la seua residència principal ("son alberg major que en altre llogar", diu la Crònica del rei en Jaume). I no resulta sorprenent que fóra així, si es té en compte la privilegiada situació de la fortalesa, aixecada sobre els abruptes estreps de la serra del Xarpolar i dominant l'accés per ponent a la Vall de Gallinera. Dos elements, doncs --el seu interés històric, vinculat a la singular figura del wazîr andalusí, i l'excepcional paisatge muntanyenc en el qual s'enclava-- que justifiquen de sobres la curta però empinada passejada que hi porta des de la rodalia de Benissili. Jo hi vaig tornar ahir, i a més de la mà de la magnífica guia que Vicent Morera i Juanjo Ortolà han publicat sobre aquestes terres ("La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins". IECMA, 2011), imprescindible per a qui vulga conéixer un poc millor la història, les persones i els paisatges que fan d'aquesta vall un indret únic.

El castell, que ha estat objecte d'algunes actuacions de consolidació en els últims anys, el vaig trobar tancat, i també l'annexa caseta de l'Alemà, escenari d'algunes correries de joventut. El dia, però, es prestava a allargar la caminada, i encara va haver temps per tornar també a la moleta del Xarpolar, on un excepcional jaciment ibèric espera encara una investigació sistemàtica, i per gaudir dels paisatges que s'albiren des de les descarnades carenes de la Foradada. I al final, assegut junt a la font del Castell, que el mestre Pellicer s'estimava tant, va resultar inevitable tornar a pensar en els temps en que al-Azraq senyorejava aquestes terres; i en la traïció d'aquell sarraí, que era "molt privat d'Alçrac, e anava ab ell, e faïa molt per son consell", i que pel preu de "tres-cents besants e quatre jovades de terra en Benimarçoc" va assegurar a Jaume I que podria convéncer al-Azraq per vendre el gra de què disposava, amb la qual cosa deixaria desproveïts els castells i el monarca els podria "acometre aquesta pasqua primera, que no els trobarets negun conduit, car ell lo li farà vendre". Aquesta, però, és una altra història. La nostra, de fet.

El títol de l'entrada procedeix d'un conegut passatge de la 'Crònica', en la que narra com al-Azraq, assetjat ja per Jaume I, va anar a trobar al rei de Castella a Alacant, "E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demana-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d'Aragó". I si vos interessa aquesta apassionant època, no deixeu de consultar els treballs del bon amic Josep Torró, i en especial el seu imprescindible "El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)", que he tornat a fullejar, amb el mateix plaer que sempre, només baixar des del castell.