Resulta curiós imaginar com algú, fa més de cinc-mil anys, va encertar a veure en uns arbustos frugals de petits fruits secs, generalment amargs i potencialment tòxics, els trets que acabarien donant lloc a allò que a hores d'ara coneixem com ametlers. Hi ha evidències arqueològiques que demostren que, abans de ser domesticats, aquests fruits eren recollits i consumits per les poblacions humanes de l'Orient mitjà, on viuen les espècies silvestres més relacionades amb els nostres arbres. També es coneix el mecanisme genètic que fa que algunes varietats d'aquest grup de plantes produisquen ametles sense amigdalina, glucòsid responsable de l'amargor dels fruits i que, en degradar-se, pot donar lloc a substàncies tòxiques --i fins i tot mortals, si es consumeixen en quantitat suficient-- com l'àcid cianhídric. Però tot i les diverses hipòtesis al respecte, no s'ha pogut esbrinar encara quina de les nombroses formes silvestres de Prunus que viuen a prop del creixent fèrtil podria haver estat l'avantpassat dels ametlers cultivats; com tampoc se sap res del procés mitjançant el qual aquells primers agricultors --i, abans d'ells, els recol·lectors que també les consumien-- aprendrien a seleccionar els arbres d'ametles dolces i aptes per a l'alimentació. Ho pensava, aquesta vesprada, passejant pels bancals que esclaten ara de flors: probablement, la història de la domesticació dels ametlers, com la de l'agricultura en general, està sembrada d'anònims i heroics mals de ventre. Quan no de coses molt pitjors.
No sé si deu haver hagut-hi molts mals de panxa però recorde com una delícia l'ametlla tendra… quant de temps que no en menge cap!
ResponEliminaAra que hi pense, també fa molt de temps que no en menge, novesflors, i m'agradaven molt, com els albercocs verds (que també tenen molta amigdalina). I algun mal de panxa si que em van costar. Per cert, crec recordar que em deien que després de menjar ametles tendres no s'havia de beure aigua o sentaven malament.
EliminaHavia sentit dir que les ametles amargues són tòxiques, i que consumides en grans quantitats podien resultar letals. Ara veig que és veritat. Tot i que n'hi han bombons d'ametla amarga. Però clar, són anglesos. A mi, els ametlers m'agraden molt. Primer de tot per culpa del Miguel Hernández. Desprès, per Casinos. Tots els interrogants sobre les ametles trobaran clara resposta a la plana de Casinos, que sovintege a pedalades, és clar. Salut.
ResponEliminaSi no recorde malament, 350 grams d'ametles amargues poden arribar a ser mortals, Vicicle. Però ja té mèrit arribar a menjar-ne tantes, si amb una sola ja et deixa ben amarg.
EliminaM'agrada molt el que dius del Pla de Casinos. A veure si encara arribe a temps enguany de passar-m'hi, encara que no siga a pedalades (i sense discutir amb ningú quines són les millors peladilles del món ;) Gràcies, salut!
Aquesta reflexió que has fet, la mateixa, exacta, m'ha vingut algunes voltes al cap. El mateix del ametllers, amb els bolets i amb tants altres fruits boscans. Queda clar que l'assaig i error va ser el mètode científic més utilitzat durant milers d'anys i, per tant, devem tenir una quantitat gens menyspreable d'agosarats i famolencs que varen passar a engruixir l'anònima llista d'herois per la ciència.
ResponEliminaM'has fet pensar en un bon amic micòleg sempre diu que, en realitat, tots els bolets són comestibles, tot i que algun només ho són una vegada...
EliminaLa toxicitat de plantes i llavors sol ser una defensa contra herbívors i predadors, per la qual cosa no és estrany que es conserven millor i durant més temps. Imagine que, d'alguna forma, els primers agricultors tractarien de trobar un equilibri entre el risc de morir enverinats i la possibilitat de disposar d'aliment fàcil d'emmagatzemar i que resistira millor les pestes. Però arribar a aquest compromís no degué ser gens senzill, i molta gent --herois anònims, com tu dius-- caurien pel camí fins aconseguir-ho... per sort per a nosaltres. Salut i gràcies!