Sant Jordi (i altres patrons)

He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...

No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!

Festa

Oficialment no començaran fins demà al capvespre, quan ens ajuntarem a la Plaça per cantar l'himne i a les filaes es soparà la tradicional i imprescindible olleta de músic. Però qui no té la vespra no té la festa, i si no passa res hui tindrem com a bestreta els Obrint Pas, i una volteta pel centre per fer-se el primer plis-plai i veure l'ambient. Quant a les festes pròpiament dites, jo les viuré, un any més, com a espectador i només a temps parcial, perquè tot i que les han avançades un dia respecte al sacrosant calendari tradicional --les Entrades, que havien de ser el dia 22, han passat a diumenge-- dilluns i dimarts treballe. Però festes són festes, i d'una forma o d'una altra farem per aprofitar-les tant com es puga: són Moros i Cristians que el cafè fa germans, cantava l'Ovidi, i si vos vinguera de gust, per allà estarem. En tot cas, amb festes o sense --però per Alcoi i per Sant Jordi--, bon cap de setmana!

Columbretes enllà

Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.

Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.

Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.

Bolumini

Quan les roques calcàries que formen la majoria de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini (a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó) o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu origen en una deformació popular de bol armeni.

Familiaritzat amb el nom de Bolumini per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.

No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius i al·lucinògens. I Góngora els cantava:

Que la del color quebrado

culpe al barro colorado

bien puede ser;

mas que no entendamos todos

que aquestos barros son lodos,

no puede ser.

Màgia (274è joc literari)

Localitza el vestit que t'agradaria posar-te per assistir al ball, selecciona l'animal més escaient per a ser transformat en el complement que necessites (des d'un elegant cotxer fins un esplèndid corcer), i tot seguit envia un whatsapp a la teua Fada Madrina, que es materialitzarà allà on et trobes i et convertirà, en un tres i no res, en l'autèntica sensació de la festa. Cinderella3G, una aplicació mòbil imprescindible per a les ventafocs actuals. Per a Android o iPhone.

(per a un nou joc literari de Jesús M. Tibau)

No és només temps per escriure, allò que em falta darrerament; és, sobretot, temps per pensar. O per no pensar, segons es mire. La consigna, en tot cas, és clara: passe el que passe, siga com siga, no deixar-se guanyar per la tristesa. Bon cap de setmana!