Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi no té molt clar si li agraden els cementeris

O potser hauria d'haver escrit "noi ignora les instruccions del pons i el felicita pel seu post 1800 quan ha tingut un poc de temps". El cas és que ahir no va poder ser, i com que tenia pendent dir alguna cosa d'una recent visita historico-cultural al cementeri d'Alcoi, he decidit aprofitar l'avinentesa per matar --siga dit sense segones intencions-- dos pardals d'un tir, segur de que la magnanimitat de l'homenatjat farà la resta.

Visitant cementeris? Doncs si: fins i tot sembla que hi ha una Ruta Europea, i que el d'Alcoi en forma part. Així que fa uns dies, esplèndidament guiats per Lluis i Eli --experts en la matèria-- i amb una colla de bons amics i amigues, vam fer una mirada diferent a aquest recinte, les seues peculiaritats i la seua història.

Una de les singularitats de l'actual cementeri alcoià, inaugurat a finals del segle XIX, són les seues galeries subterrànies, autèntiques obres d'enginyeria destinades a estalviar espai i en les què, quan érem xiquets (ara estan molt ben arreglades i il·luminades, però no sempre ha estat així) hem passat alguna estoneta inquietant. Visita indispensable: la tomba d'Agustín Albors "Pelletes", alcalde republicà d'Alcoi mort a mans dels obrers revoltats en els fets del Petroli, dels quals potser caldrà parlar-ne algun dia.

Ja a cel obert, Lluis i Eli ens van il·lustrar sobre l'evolució artística dels diferents elements (el Modernisme i l'Art déco es troben molt ben representats, sobretot en els panteons de les families alcoianes benestants de principis del segle XX), el reflex de les diferents classes socials en els llocs, les tipologies i les preferències estètiques dels enterraments i, en suma, en van permetre conèixer altres aspectes i detalls, interessants i curiosos, d'un espai que --no ho negaré-- no puc dir que em resulte massa simpàtic; per bé que, fins i tot ací, hi ha vegades que l'enginy i la ironia troben un espai per a florir.

En resum, una visita diferent, però molt recomanable. O dues: si encara no coneixeu el blog de pons, no deixeu de passar-vos-en; segur que en sortireu més savis, més feliços i, fins i tot, més alts. Vaja, o això diuen.

Bones festes

Nadal, de nou. Inevitablement diferent, enguany, per a mi i per als meus; però Nadal, en tot cas. Així que em permetreu que, per aquesta vegada, prescindisca de reflexions, matissos i contradiccions, i em quede només, i més que mai, amb el desig: que passeu –que passem-- unes bones festes. Les millors, si pot ser.

Conte de Nadal (relats conjunts)

--Home, Vladimir i companyia, Salam aleikum! Sigueu benvinguts, com sempre, al meu humil negoci. No vos esperava hui, però ja sabeu que uns proveïdors tan fiables i competents com vosaltres sempre són ben rebuts. Digueu, que em porteu aquesta vegada?

--Salut també per tu, Abdal·là. Doncs el cas és que no pensàvem eixir a buscar esclaus aquests dies, però ves per on que fa unes nits se'ns va presentar en el campament aquest paio tan estrany, com sorgit del no-res, tot preguntant-nos si érem pastorets, i encara no havíem pogut reaccionar i va i comença a amollar-nos una xerrameca incomprensible sobre algú que acabava de nàixer no sé on, i que havíem d'estar molt contents per això i anar a adorar-lo i no sé quantes bajanades més... Sort va tindre que aquesta colla de salvatges anaven ja de vodka fins el cap i vaig poder controlar-los abans que el pelaren a cantalades.

--Hum... Home, un poc raret si que pareix, i els bojos no tenen ara mateix molta eixida en el mercat; però bé, me'l quede, que sempre hi ha algun comprador excèntric a qui li podria interessar... Vos va bé el preu de sempre?

--Per nosaltres, perfecte. Però ves alerta i lliga'l curt, no siga que quan comencen a créixer-li altra volta les ales que li vam tallar, pegue a fugir i et quedes sense ell...



Per a la proposta de desembre de Relats conjunts, a partir d'un quadre de Serguei V. Ivanov. I ara, si em disculpeu, he d'anar a que em psicoanalitzen... 

Parentius

Des del punt de vista del seu ús per part dels humans, és habitual és que les plantes que formen part d'un grup determinat compartisquen també una utilitat predominant per a la nostra espècie; la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que moltes d'aquestes utilitats es relacionen amb determinats òrgans o trets anatòmics que no són necessàriament exclusius d'una sola espècie, sinó que solen presentar-se en gèneres o fins i tot en famílies senceres. Un exemple característic d'aquest fet poden ser els fruits (o drupes) del gènere Prunus, del qual formen part, entre d'altres, albercoquers, bresquilleres, ametlers, cirerers o pruneres; o les nombroses espècies del gènere Pinus que creixen a llocs molt diferents del món i dels quals s'aprofita la seua fusta. El gènere Solanum, en el qual s'engloben tomates, albergínies o creïlleres, podria ser un cas similar, per bé que amb un matís important: si en el cas de tomates i albergínies allò que consumim són les seues baies, la part comestible de les creïlleres són, com tothom sap, els tubercles.

Caquier. De la xarxa

Hi ha altres casos, però, en els quals espècies molt pròximes taxonòmicament presten a la humanitat serveis tan diversos que resulten fins i tot un poc sorprenents. És cridaner, per exemple, que productes tan diferents com les cordes de pita i el tequila s'obtinguen de dues espècies d'agaves o atzavares (Agave americana, en el primer cas, i A. tequilana, en el segon) íntimament relacionades i d'aspecte molt similar; o que l'arbre que produeix els caquis (Diospyros kaki) compartisca gènere amb el que subministra l'apreciadíssima fusta d'eben (D. ebenus). El gènere Ipomoea és un altre exemple interessant, ja que a banda dels moniatos (I. batata), dels quals parlàvem l'altre dia, s'hi poden trobar espècies profusament utilitzades com a ornamentals, com ara les glòries del mati (I. purpurea i I. tricolor), junt amb d'altres d'interès medicinal, com la jalapa (I. purga), de l'ús principal de la qual dóna compte el propi nom científic.

I hi ha, encara, més casos ressenyables: les nostres figueres (Ficus carica), de les quals apreciem sobretot els seus saborosos fruits, comparteixen gènere amb espècies ornamentals molt conegudes com el Ficus benjamina o el Ficus elastica, de la qual a més a més s'obtenia antigament el cautxú –a hores d'ara, Hevea brasiliensis és la font principal d'aquest material--, mentre que productes tan diferents com el papir i l'orxata procedeixen respectivament de les tiges i els tubercles de dues espècies del gènere Cyperus (C. papirus i C. esculentus). També les decoratives camèlies (Camellia japonica) són parents molt pròximes de l'arbre del te (C. sinensis), i fins i tot algunes espècies --com ara la denominada camèlia de Nadal (C. sasanqua)-- s'utilitzen alhora per les seues fulles i per les seues flors. I és que hi ha vegades que el parentesc no és, en absolut, garantia d'homogeneïtat: Caín i Abel, sense anar més lluny, eren germans, i pel que conten es veu que eren bastant diferents...

Camèlia. De la xarxa.

Ja ho he dit alguna altra volta: trobe un poc contradictori que una llengua tan útil, culta i envejable com el castellà haja de comptar amb el suport d'instruments –com ara l'Instituto Cervantes o la llei Wert, sense anar més lluny-- més propis d'idiomes vulgars i sense pedigrí; però tret d'aquest detall, el discurs del supremacisme espanyolista em sembla d'una claredat absoluta i d'una coherència aclaparadora: la llengua de l'Estado, i de tots els seus súbdits, és i serà el castellà, i punt. D'acord, hi ha tot això un poc molest de les 'llengües cooficials'; però una cosa és que cadascú parle en sa casa com li rote, i una altra de ben diferent que es gose discutir el dret superior que, per obra i gràcia de la sacrosanta Constitució, assisteix al castellà i els castellanoparlants en la totalitat del 'territorio nacional'. És per això que les declaracions de fa uns dies de la inefable ex-ministra Trujillo, com les de molts altres que l'han precedida, no em resulten gens sorprenents, ni crec que valga la pena perdre ni un sol segon més a escarotar-se amb una visió que, ara com ara, és ideològicament i electoralment hegemònica a Espanya. Així que amb tot el respecte per a qui, des del centre o des de la perifèria, encara creu possible una Espanya diversa, plurinacional i multilingüe, jo m'apunte al suggeriment de la senyora Trujillo, perquè cada volta tinc més clar que, a nosaltres, l'únic futur que ens val és com el de Portugal. O com el de Dinamarca, o el de Suècia. Si, ja ho sé: això, del País Valencià estant, és molt difícil; però encara m'ho sembla més que una majoria d'espanyols ens reconega algun dia com allò que som, i no com el que ells voldrien que fórem. I posats a escollir, m'estime més triar un camí pel qual valga la pena lluitar. Bon cap de setmana! 

Lliçons d'història

Ben mirat, la jornada no havia anat gens malament. Cert que els mamuts, que eren l'objectiu principal de la batuda, s'havien resistit aquesta vegada; però almenys havien pogut abatre un cérvol, un parell de senglars i algunes altres peces petites que serien molt ben rebudes en tornar al campament, i que ajudarien a passar millor un hivern que s'anunciava especialment glacial. Abstrets primer en la caça i carregats després amb el fruit d'aquesta, la nit els va sorprendre lluny encara del lloc on els esperava la resta de la tribu. Malgrat la foscor que començava a imposar-se, el cap de la partida, un caçador fort i expert, va reconèixer els paratges que travessaven: al capdamunt d'un coster, amagada per l'espesa vegetació, s'obria una cova que havien fet servir altres vegades com a refugi temporal. Amb un crit decidit, va dirigir l'escamot i la seua pesada càrrega en direcció a l'obertura en la què passarien la nit.

Brandant per davant seu una rudimentària torxa, el cap va ataüllar amb prudència a través de la fosca entrada de la cova. Sovint, les feres que fugien del fred hivernal utilitzaven també aquestes obertures per refugiar-se, i no li hagués agradat gens, exhaust després de tot un dia d'esforç, haver de fer front ara a un ós de les cavernes. No hi havia, aparentment, cap rastre de perill; però una olor estranya i penetrant va fer que es posara alerta. Poc a poc, precedit sempre per la llum de la torxa, va anar avançant cap al fons de la cavitat, d'on semblava nàixer aquell aroma, i en va trobar l'origen: un bon grapat d'aquelles saboroses baies que maduraven quan s'acabava l'estiu havia quedat abandonat, potser des de la tardor passada, en una àmplia cadolla, i en fermentar havien donat lloc a un líquid espès de flaire dolça i temptadora.

Mogut per un impuls atàvic i observat atentament per la resta dels components de l'expedició, el cap es va acostar un poc d'aquell líquid als llavis i el va tastar. El sabor intens però agradable el va sorprendre, i una comfortable sensació de calidesa li va recórrer tot el cos. Animats per l'expressió del cap, la resta dels caçadors va anar decidint-se a beure, també, del líquid fosc i aromàtic. Poca estona després, al voltant d'un foc i atipant-se amb la carn que havien aconseguit, tot el grup es comportava de forma insòlita i estrafolària: uns quants feien salts i giravoltes mentre d'altres picaven de mans i emetien amb la veu sons rítmics i guturals; en un racó, un dels caçadors contava històries desbaratades que feien riure absurdament als qui l'escoltaven, mentre altres dos envoltaven al cap tot expressant-li la seua admiració per la gran tasca que feia i posant-se a la seua disposició per al que necessitara... Sense saber-ho, aquell grup de caçadors-recol·lectors acabava de descobrir el que, passat el temps, esdevindria una fita fonamental en la història de la humanitat: els sopars d'empresa.





Hi ha qui diu que el sopar d'empresa no va ser l'únic descobriment d'aquella històrica i fecunda nit: un dels presents, amb innegables dots artístiques, va voler plasmar l'escena ("ei, mireu cap ací un moment", va dir) i la va pujar al mur. Això, però, només és una hipòtesi...