Entre bou i pardal

Em sap un poc greu, perquè tret de les poques taronges que encara no hem collit i dels petits fruits que donen nom als cirerers de Betlem --les minúscules floretes, que conviuen també amb ells, són pràcticament invisibles a ulls poc avesats-- les buguenvíl·lies són, a hores d'ara, les úniques plantes del pati que gosen qüestionar, amb una nota de color, el domini quasi absolut del verd. Però tot indica que, a la vista de les temperatures que es preveuen per als pròxims dies, la tímida i rosada rebel·lió té els dies comptats; i encara hi haurà sort si, com sol passar amb certa freqüència, els danys no van més enllà i les gèlides matinades que s'esperen no acaben cremant tota la planta i obligant-la --un any més-- a renàixer pràcticament del no res. I potser són només imaginacions meues, però diria que aquestes lluminoses vesprades en què els dies han anat creixent a passes de pardal i de llebre, les acolorides inflorescències brillaven d'una forma especialment intensa, com si intuïren que, quan la llum avance a pas de bou, serà ja massa tard per elles. Si més no, fins l'any que ve.

No són cirerers de Betlem pròpiament dits (també hi ha algun d'aquests al pati, però no tinc cap foto a mà), però si dos parents pròxims: els fruits, de Ruscus hypoglossum, i les flors --la imatge és francament millorable, però ni càmera ni fotògraf donen per més-- de Danae racemosa. Poca competència, en tot cas i entre tots tres, per a les buguenvíl·lies...

Llum

Doncs això: que enguany, més que mai, em quede sobretot amb la llum que creix i amb el valor del símbol. I amb el desig que, més enllà dels cicles inapel·lables de la natura i de la vida, les clarors no deixen d'eixamplar-se i trobeu --trobem-- la forma de deixar enrere foscors i penombres. Bones festes!

Mossèn Pere i el llop (relats conjunts)

L'hivern que el joveníssim mossèn Pere es va fer càrrec de la parròquia va ser, també, el de la tornada dels llops als boscos del poble. De fet, va ser el propi rector qui, a poc d'arribar-hi a aquell llogaret pacífic i apartat, va posar sobre avís els vilatans: pràcticament cada setmana, i sempre en els confins més remots i inaccessibles del terme, deia haver vist unes petjades, el cadàver d'alguna presa esbocinada, un manyoc de pèls enganxats a la soca d'algun arbre o qualsevol altra marca inequívoca de la presència dels animals. Ningú més, en tota la contrada, va veure mai cap d'aquests senyals; però a cada avis del mossèn, el vell senyor del lloc, apassionat com pocs per la caça i ansiós per posseir un trofeu tan apreciat, deixava en casa a la seua bella i jove esposa, i s'afanyava a organitzar una partida que recorria durant dies i nits els paratges feréstecs que els indicava el rector. I cada una de les vegades, esgotats per la cerca i malhumorats pel resultat, els homes tornaven amb les mans invariablement  buides al poble, sense haver vist no ja els llops, sinó cap dels signes que, segons el capellà, eren tan nombrosos com evidents. "Em fa l'efecte que aquest mossèn Pere no ha vist mai a la vida un llop, o bé simplement és un babau", bromejava el vell senyor amb els seus companys, assegut vora el foc en el més profund del bosc, mentre mossèn Pere complia escrupolosament les ordres del senyor i tenia bona cura que a la bella i jove esposa no li faltara res en absència del seu marit. "I mira, de llops no tindrà ni idea, però d'atendre als feligresos si que en sap bona cosa, perquè hi ha que veure com la trobe de contenta cada volta que torne a casa...".



Per a la proposta de desembre de relats conjunts. No sé si de la història se'n pot extreure cap moralitat; si de cas, ja la poseu vosaltres... I Pieter Brughel el Vell, simplement extraordinari. 

Plantes antigues

No ha estat, si ho pense, cap cosa premeditada. Però té la seua lògica que haja acabat sent així, perquè la majoria d'elles tenen requeriments relativament similars, en especial la preferència pels llocs més aviat ombrívols o, almenys, no massa assolellats. De fet, és molt probable que aquesta tolerància genèrica cap a la falta de llum --junt amb una innegable resistència front a altres factors com malalties, freds i sequeres, i sobretot la seua facilitat per a propagar-se de forma vegetativa-- fóra una de les causes de la seua popularitat: sobretot a ciutat, les cases, abans, no eren com ara, i disposar de calefacció, d'un balcó espaiós o simplement d'unes quantes hores de sol al dia, no estava a l'abast de tothom. I les plantes, a més, rarament es compraven --això d'anar als vivers també és un costum relativament recent-- i sempre hi havia algun veí o veïna a qui demanar-li “un ullet d'eixa planta tan bonica que tens al balcó”. Però els temps han canviat, com han canviat les cases i canvien els costums i les modes. I tot i que algunes d'elles són encara fàcils de veure, sobretot on hi viu gent major, hi ha d'altres que pràcticament han desaparegut i costa trobar-les fins i tot als vivers de tota la vida, que ara es diuen garden centers. Jo mateix n'he perdut ja moltes, però encara en conserve unes quantes perquè m'agraden, perquè suporten bé els abandonaments periòdics a què les sotmet, i perquè moltes d'elles provenen d'esqueixos –d'ullets, ja sabeu, però també en deiem esgalls-- agafats de casa de ma mare i fins i tot de la meua àvia, i me les aprecie per això bona cosa. I així, fugint del sol excessiu, sobreposant-se a sequeres d'estiu i a ventades d'hivern, la majoria de les meues plantes antigues (també podria dir-ne clàssiques, o potser d'infantesa) han acabat ajuntant-se, a poc a poc i sense que fóra res premeditat, en un cantonet ombrienc i arrecerat del pati: aspidistres, sansevièries, cintes, polps, plomes de Santa Teresa, coralls, alegries, ciriets o falgueres s'aixopluguen a hores d'ara en el que ha acabat esdevenint un dels meus racons preferits, potser perquè em recorda aquell petit balcó del carrer de Santa Rita, on només pegava el sol una estoneta cada matí, i on les vaig veure, a la majoria d'elles, per primera volta.

Feia temps que volia dia alguna cosa sobre aquesta qüestió; de fet, d'ençà que vaig escriure les quatre ratlles sobre les plomes de Santa Teresa que he enllaçat al text, i sobretot a tall d'alguns comentaris a aquella entrada. Fins i tot m'havia plantejat investigar un poc més sobre el tema: si no vaig errat, en algun racó de la casa dels meus pares ha d'haver una col·lecció de no sé quina revista --pot ser "El hogar y la moda", o alguna cosa similar-- amb números des dels anys cinquanta, i havia pensat fer-ne una ullada a veure quines plantes hi eixien i com han anat canviant les modes al respecte. Potser algun dia trobaré una estona per fer-ho; però mentre, escrit queda. I m'agradarà saber, també, quines són les vostres plantes 'antigues'. O 'clàssiques'. O 'd'infantesa', si ho preferiu... 

Sentiment de muntanya

Hui tinc la muntanya especialment present. I no solament perquè se celebre, com cada 11 de desembre, el seu Dia Internacional, que també: des de dilluns passat arrossegue un descomunal cruiximent a les cames (especialment a l'esquerra, ves a saber per què) treballosament adquirit després de pujar --i baixar-- la sempre estimable però notablement empinada Serra de la Safor. Però si fins ara les molestes fiblades només em recordaven que, si més no fins que recupere un poc la forma física, hauria d'evitar els excessos i avaluar amb menys optimisme distàncies, desnivells i dificultats, hui he decidit mirar-m'ho positivament: a cada pas que pegue, pense en la muntanya. I quan baixe unes escales, ja ni vos conte.

Bromes a banda: quant a la causa última dels mals que afligeixen les meues cames, trobe que més que al trajecte en si --bàsicament, i per si teniu curiositat, el que correspon al sender abalisat PR-V-207, per bé que afegint-hi una bona marrada per arrimar-se fins el cim de la Safor-- cal atribuir-lo a les presses per voler-lo fer en un temps òbviament insuficient, amb el corresponent sobreesforç i les seues conseqüències musculars. I pel que fa al Dia Internacional de les Muntanyes, que ja sabeu que és efemèride tradicionalment ressenyada en aquest blog, val a dir que enguany està dedicat a l'agricultura de muntanya, una agricultura --diu la FAO-- que és predominantment familiar, i que ha estat "un model de desenvolupament sostenible al llarg dels segles". Per cert, i per seguir amb les tradicions: dotze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...