Abril

Estic a Alcoi, però ací on estic no se sent Festa perquè el centre està lluny. No he pogut veure a les xiques baixar aquest matí per Sant Nicolau, però he sentit l'emoció com si ho haguera vist. Tinc obert, a la taula, el llibre sobre Ovidi que ha escrit Jordi Tormo, i l'Entrada de Cristians a la pantalla de l'ordinador, amb la veu molt baixeta perquè la mare --hui la cuide jo-- dorm en la butaca. Passen els Alcodians amb l'esquadra del Mig, i pense en mon pare. I és Vint-i-cinc d'abril, i pense també en com va canviant, tot, i com ha de canviar encara... Isc a fumar al balcó. Fa un dia preciós.

Imatge del diari Información

Modern's (relats conjunts)

Malgrat els esforços dels seus líders --i dels mitjans de comunicació afins-- per mostrar-se com un partit jove, modern, renovador i lliure de qualsevol llast del passat, hi havia multitud d'indicis i detalls, com ara el carnet que lliuraven als seus militants, que semblaven contradir aquesta imatge.





La meua proposta per als Relats conjunts d'abril. Quant a quin podria ser el partit en qüestió, vosaltres mateixos; jo, amb no tindre que bregar amb ells --o elles--  els pròxims quatre anys, ja em conformaria...

Llegums de marge

Durant molts segles, i a desgrat del risc que comporta el consum continuat d'algunes d'elles, van ser part rellevant de la dieta de persones i animals; n'hi ha, de fet, que encara són elements més o menys habituals en la nostra taula, tot i que en la majoria dels casos s'han vist desplaçades per altres conreus més rentables o productius. En tot cas, ja siga com a vestigis renaturalitzats d'antics aprofitaments hui pràcticament oblidats, o bé com a exemplars que escapen puntualment dels camps on encara es cultiven, hi ha prou amb fer una ullada a marges i ribassos per trobar-les, aquests dies, en tot el seu esplendor: veces, guixes, faves, èdrols, guixons, pèsols, llentilles i moltes altres lleguminoses donen color, amb les seues característiques flors en forma de papallona, als esponerosos herbassars que, allí on no arriba la moderna dèria herbicida, voregen camins, erms i bancals. I potser és cert que no resulten, aquests humils llegums de marge, tan exòtics i suggeridors com altres plantes que mouen passions i entusiasmes entre botànics i aficionats; però hi ha ocasions en què cal reconèixer que, si es tracta de bellesa i colorit, poden competir sense complexes amb qualsevol altre grup vegetal. Amb un avantatge afegit: aquestes, a més, es mengen.

Curtegen ostensiblement els ànims, aquestes últimes setmanes. I a falta d'algun motiu concret i específic que ho justifique, m'incline per pensar que es tracta, com en el 'mal de les guixes', d'un efecte acumulatiu. La qual cosa és rellevant perquè, en circumstàncies com aquestes, allò que cal no és un antídot, sinó un canvi de dieta. O de rumb. Així que és qüestió de posar-se mans a la faena, i com més prompte millor...

M'aclame a tu

Tornar a Xàtiva sempre compensa: massa Història, i massa històries --de Saiti als Borja, dels maulets a Ibn Hazm i "El collar de la coloma"-- com per a que no hi haja, per més voltes que s'hagen recorregut els seus carrers, algun detall, algun racó, alguna vista en la que mai no s'havia reparat abans. Ja vindran temps de tornar a recórrer altres terres i altres paisatges; però mentre, va bé recordar que ben a prop hi ha llocs, com Xàtiva, que cal conèixer per conèixer-nos també a nosaltres mateixos. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...

Vam estar a Xàtiva ja fa uns dies --en plena llevantada, com pot intuir-se fàcilment a les imatges de dalt-- aprofitant la recent inauguració del museu de la Casa de l'Ensenyança, de visita també més que recomanable. Tampoc aquests dies de Pasqua podrem anar massa lluny; però el propòsit, en tot cas, és irrenunciable: siga com siga i on siga, aprofitar-los tant com es puga. Per cert: si vos acosteu aquests dies per Xàtiva, no deixeu d'admirar també els 'corets' que embelleixen els murs del castell, i dels què potser algun dia hauré de dir alguna cosa. 

La petita obrera (relats conjunts)

L'advertiment, a penes un xiuxiueig, va anar corrent per tota la secció: "alerta, que torna el malànima de Llopis!". Llopis l'encarregat, Llopis el traïdor, el gos servil dels amos, tornava una altra volta per comprovar que cap de les obreres no hagués abaixat el ritme febril de treball que, a desgrat de les jornades interminables i les condicions inhumanes de la fàbrica, imposava amb ma de ferro i sense cap consideració. Júlia, a penes una xiqueta, va fer un esforç per desentumir-se els dits, i amb els ulls fixes sobre la peça que anava creixent, va accelerar el ritme amb la vana esperança de passar desapercebuda. Mes que por, aquell home li produïa una aversió immensa, profunda, irracional: cada volta que li passava a prop, notava com els seus ulls es fixaven el seu petit cos i un calfred la recorria de dalt a baix. Fidel al seu ritual, Shamim l'encarregat se li va acostar per darrere: "vas molt lenta, Hasina, i ja saps que això no m'agrada, ni als amos tampoc. I és una llàstima, perquè si tu volgueres tot podria ser més fàcil, per a tu i per als teus..." En sentir el seu alè repugnant a tocar del bescoll, Hasina es va estremir de fàstic, però no va alçar el cap ni va moure els ulls de la tela; va respirar profundament, es va mossegar els llavis i va pensar en sa mare i els seus germans, que l'esperaven en la barraca miserable que ocupaven d'ençà que la fam els va dur a deixar el poble i buscar en Dhaka i les seues fàbriques una vida millor. Irritat pel desdeny de la jove però sense gosar dir res més, Shamim Llopis va fer un renec de menyspreu i va anar a buscar una altra presa més propícia; en sentir com s'allunyava, Hasina Júlia va respirar alleujada: unes hores més --quantes? quinze? vint?-- i podria dur a la seua família un grapat de monedes amb les què comprar alguna cosa per menjar.




La meua proposta per als relats conjunts de març. Amb referències --homenatges, es diu?-- a dos llibres que, per raons diferents, em van colpir profundament quan els vaig llegir. Potser per a nosaltres només són història; però hi ha encara al món moltes, massa petites obreres. I tots en som un poc còmplices.