D'aci endavant

Sense temps --ja veieu com va la cosa, darrerament-- per posar per escrit tot el que em passa pel cap i pel cor des d'ahir a la nit, i menys encara per a aventurar anàlisis, valoracions, matisacions o pronòstics. Però reconeixent el caràcter de dietari virtual que, d'alguna forma, sempre han tingut aquestes planes, i encara que siga només a aquests efectes, no puc estar-me de deixar-ne testimoni: queda, bé que ho sabem, molt de camí per recórrer i molta faena per fer; però hui, vint-i-cinc de maig de dos mil quinze, és, també per a mi, un dia que val la pena recordar. Després del teu silenci estricte, camines decididament...

El nord del sud

Tot i que sent per elles una especial (i crec que justificada) debilitat, les comarques del nord del País --l'Alcalatén, els Ports, el Maestrat-- em queden, ara com ara, massa lluny com per deixar-m'hi caure amb la freqüència que voldria. Així que, en presentar-se l'ocasió de tornar a aquelles terres de moles i barrancs, era difícil no tractar d'encaixar totes les peces per veure d'aprofitar l'oportunitat. I al remat ha pogut ser, i ha estat a Cinctorres, on feiem enguany la Setmana de la Biodiversitat. Des d'allà me'n porte, cap al sud, molt bones estones, un bon grapat d'imatges, la sensació d'haver après molt, i l'enèsima confirmació --sota la forma, en aquest cas, d'un camió de cara i sense frens; ens va anar d'un pèl-- que açò són quatre dies i s'han de passar el millor que es puga. Collita suficient, en tot cas, per a una bona temporada; fins a la pròxima oportunitat que puga aprofitat-se, o fins que el temps i les circumstàncies facen que aquelles comarques deixen de quedar-me tan lluny, molt més del que voldria.

Doble sentit

Era difícil no pensar, mentre hi pujava lentament cap al cim de la Penya Migjorn, en alguna mena d'escala cap al cel; pel camí mateix, a qui la peculiar geologia de la serra ha donat a trams un aspecte que hom diria premeditadament esglaonat, però també pel que sabia que m'esperava --aquesta vegada, sense inoportuns capells de núvols-- al capdamunt de la muntanya. Però després, en començar a baixar pel mateix camí (molt més còmodament que hi vaig pujar: "leaving easy, leaving free", sobretot si és cara avall) vaig reparar en les flors dels asfòdels, i em van vindre al cap els Camps als quals donaven nom i pels quals, diuen, discorre --o discorria-- l'autopista a l'infern... I així, caminant amunt i avall entre roques i rock, pensant que per arribar al destí no hi ha prou amb trobar el camí adient sinó que cal també encertar el sentit en el qual s'ha de recórrer, vaig començar un maig que s'anuncia, més que mai, com temps de neteja. El camí hi és; que acabe duent-nos al cel o a l'infern depèn, encara, de nosaltres.

If there’s a bustle in your hedgerow,
don’t be alarmed now,
it’s just a spring clean for the may-queen.

Yes, there are two paths you can go by,
but in the long run,
there’s still time to change the road you’re on.
And it makes me wonder

Que sone

De "Com sona l'ESO" ja vaig dir alguna cosa l'any passat, quan la meua filla major hi va participar en l'edició que va tindre lloc a Torroella de Montgrí. Enguany, ha estat la petita --és un dir-- qui li ha pres el relleu; i com que en aquesta ocasió la Trobada es feia a Xàbia, que ens queda relativament a prop, divendres passat vam treure temps d'on vam poder per deixar-nos-hi caure, amb el mateix resultat que en ocasions anteriors: per a ella, una experiència --estic segur-- que no oblidarà mai. Per a nosaltres, un autèntic goig veure en directe l'esplèndid resultat final, que enguany es dedicava, a través de les cançons dels Beatles, als esdeveniments històrics que van marcar la dècada de 1960. I tot l'agraïment, com sempre, a la gent que, amb el seu esforç i entusiasme, ho fa possible. Que sone, i que seguisca sonant per molts anys.

Faenes de la faena

Això si que ho té, el meu treball: un dia estàs a Madrid, en una d'aquelles curioses i interminables reunions de comunidades autónomas que convoca periòdicament el Ministeri del ram, i l'endemà has d'agafar un vaixell per actualitzar dades sobre les poblacions d'algunes espècies rellevants de flora i fauna en els illots de la Marina... Totes dues coses són part de la faena, i totes dues són benvingudes perquè, al remat, no deixen de ser una forma de trencar la rutina quotidiana de despatx, ordinador, reunions i informes que sol ocupar la major part de les meues jornades laborals. Però de les dues, n'hi ha una que sempre abelleix un poc més fer. Una pista: quan toca anar a Madrid, quasi mai agafe la càmera.