Pas a pas

Reconec que, a estones, he arribat a creure que ja era massa tard, que arribats a aquest punt no hi havia ja cap solució possible. No ha estat --quasi mai ho és-- cosa d'un dia: quan ho pense, m'adone que fa ja temps que la nostra relació havia començat a refredar-se; però ha estat aquestes últimes setmanes quan la distància que havia anat creixent entre nosaltres s'ha eixamplat més i més. I amb tot, em resistisc a llançar sense més per la borda tant anys junts, tantes vivències compartides. Així que, diumenge passat, em vaig encarar amb elles, les meues cames, i els vaig proposar de tornar-ho a intentar; sense presses, pas a pas, aprenent de les errades i sense llançar-nos res en cara. Sé que no serà fàcil, però el primer pas ja està fet. I crec, sincerament, que podem aconseguir-ho.

Tenint en compte fins a quin punt ens havíem distanciat les meues cames i jo --i més amb aquestes calorades, que no es presten gens a intentar proeses innecessàries-- vaig triar per a la reconciliació un ambient amable, en el què elles i jo ens poguérem sentir còmodes i a gust. I l'ombrívola Font Roja sempre és, en aquestes ocasions, una opció recomanable. El cap de setmana que ve, les deixaré que trien elles...

Els secretaris (relats conjunts)

--A veure, agafa el mall i el cisell, que diu el Cacic que gravem: en el panell del dia tercer del mes de Kankin, a les deu del matí, perruqueria, i a les dotze reunió amb l'ambaixador de Tulum (no he entès bé si m'ha dit que menjarà amb ell o que se'l menjarà a ell). I que l'uròleg li ha anul·lat la visita del dia setè del mes de Xul, així que pel moment piquem el panell i ja ens dirà la nova data per a que la gravem on toque.

--Buf, i són dos dels panells que estan més amunt... Res, ara mateix m'hi pose; però conste que, sense negar-li la utilitat a açò de les piràmides-calendari-agenda, tinc moltes ganes que a algú se li acudisca un sistema un poc més pràctic...



La meua proposta per als Relats conjunts de juny, estirant un poc --només un poc-- el conegut "simbolisme calendàric" de la piràmide de Kukulkan. I tard, com quasi sempre darrerament; potser necessite una agenda...

Relleu gravat en el panell corresponent al dia cinquè del mes de Cumkú: "A les 19 h, sopar familiar a casa dels sogres. Aniran tots els cunyats".

I ara sense bromes: tot el suport i l'agraïment a la gent que des de fa dos dies està lluitant contra el foc a Montant i Caudiel. I també als companys i amics del Mas de Noguera, que estan desvivint-se per tal que els xiquets i xiquetes que hi estan de colònies --la meua filla Teresa, entre ells-- estiguen passant, malgrat haver estat traslladats a Xèrica per precaució, uns dies magnífics.

Aire nou

No hi ha prou amb obrir les finestres: quan han estat molt de temps tancades, és necessari que passe un temps per tal que la brisa, en circular, vaja renovant l'aire antic, viciat i resclosit. Després d'haver seguit, amb inquietud general i algun que altre desànim puntual, els esdeveniments que van acabar donant lloc a l'anomenat Acord del Botànic --finestres obertes, finalment--, les últimes setmanes he estat pendent del procés --desconcertant a voltes, però també engrescador a mesura que anaven coneixent-se noms, detalls i intencions-- de formació del nou govern, amb l'esperança que el canvi que necessita aquest país i pel qual es va pronunciar una majoria de valencians passe finalment de les paraules als fets; però també amb l'interès afegit de qui tindrà, amb alguns d'aquests noms, una relació professional més o menys directa, segons de quin esglaó es tracte: sis setmanes després, ja tenim el què, i --quasi-- també el qui. El següent pas (diguem-li el com), és imminent i, probablement, també és el més important de tots; almenys, a mi, és el que més m'interessa, perquè d'alguna forma és a això --al com-- al que m'hi dedique. Però també perquè, obertes les finestres i amb l'aire renovat, allò que toca és començar, per fi, a respirar.

Imarge de José Soler, a la Veu del País Valencià

Al País Valencià comença a córrer, metafòricament parlant, l'aire, perquè l'altre, el de de veres, més que córrer crema: mai no he sentit massa simpaties pel juliol, però quan a més ve adobat amb aquestes calorades inclements --i cada volta més habituals, em tem-- se'm fa francament feixuc. I a més, aquest any i ves a saber per què, sembla que la calor se m'ha tirat a la panxa. Per dir-ho en relatius, ara que sembla que estan de moda: posats a demanar, m'aniria d'allò més bé estar ara mateix en un altre quan un poc menys estival. O, alternativament, poder canviar d'on, ni que fóra només uns dies. Sort que després vindrà l'agost...

Fent-se majors

I mentre Júlia, superada brillantment el que ara en diuen prova d'accés, està a punt de començar la seua etapa universitària, Teresa compleix hui, primer dia de l'estiu, uns esplendorosos catorze anys, i la casa s'ha omplit amb els seus amics i amigues, que han decidit fer també un grup de música i faran d'ací uns dies la seua primera actuació... Es fan majors, vaja. I jo també, evidentment, per bé que, en el meu cas i de la cinquantena estant, les connotacions del terme són lleugerament diferents i, per segons quines coses, un poc inquietants; però no per aquesta, perquè poder viure amb elles aquesta etapa --acompanyar-les mentre creixen, veure com van obrint-se el seu propi camí en la vida-- és un orgull i un privilegi que compensa de sobres algun mal d'esquena i els cabells un poc més blancs. Bé, si, bastant més blancs, però tan se val: enhorabona, Júlia; per molts anys, Teresa. Amb vosaltres al costat, fer-se major és un luxe.

Canvis

Un any més, però potser més encara que qualsevol altre any, he de dir que la primavera se m'ha esmunyit pràcticament sense adonar-me'n. I amb una peculiaritat afegida, per cert, que em té un poc desconcertat: enguany, ignore per quina raó, sembla que els meus ànims i els esdeveniments --generals i particulars-- van un poc desfasats, perquè mentre que entre els segons hi predominen les bones notícies, els primers han decidit anar a la seua i no acaben, malgrat tot, de remuntar... Són, en tot cas, temps de canvis, i la majoria dels que s'albiren --i no solament a la faena, que estic convençut que també-- sembla que seran per a millor. Així que, per una vegada, tot es redueix a tractar d'ajustar els ànims a les circumstàncies: potser és que, després de tant de temps sense que aquestes acompanyaren, he perdut un poc el costum. O que em fan falta unes vacances, que també podria ser.




Ja sabeu que això és com tot, i que hi ha gavines i gavines. A diferència dels seus parents més coneguts, la de cap blanc (o bec prim, que de totes dues formes és coneguda) és relativament escassa, i només nidifica a unes poques localitats ibèriques, entre elles les Salines de Santa Pola. Divendres, després d'unes quantes setmanes sepultat --literalment-- per la paperassa, vaig poder fer-me un buidet i acostar-m'hi a ajudar, als companys que s'hi dediquen, en l'habitual marcatge dels polls, que sempre és una cosa interessant i curiosa de veure. Les Salines, per cert, espectaculars: si teniu ocasió, no deixeu de visitar-les.