Rauc, va dir ella

Tot i que sembla que amb menys freqüència que abans, la presència de granotes en els estanys i les fonts dels nostres parcs i jardins no és en absolut extraordinària, i per això no m'ha sorprès massa que, des de fa un parell de setmanes, un eixerit i comunicatiu exemplar haja decidit incorporar-se a la petita comunitat de plantes i animals que habita la minúscula basseta de la font del pati. La qual cosa no vol dir, però, que hi haja en el fet alguns aspectes que em resulten, com a mínim, curiosos. Per exemple, la procedència del nou veí i el recorregut que ha hagut de fer fins arribar-hi, perquè des del punt d'aigua més pròxim a casa, des del qual inferisc que podria haver vingut, l'animalet ha hagut fer una excursió considerable per terrenys eixuts, oberts i asfaltats, incloent-hi la travessada, sempre compromesa, d'una carretera local però significativament transitada. Com m'intriga, també, com s'ho haurà fet per a entrar al pati des de fora: descartada per improbable --almenys a mi m'ho sembla, a falta de criteri d'expert-- l'opció que haja pogut enfilar-se o botar el mur d'un parell de metres d'alçària que l'envolta, només queda la possibilitat que s'hi haja esmunyit per l'estret badall que deixa per baix la porta que dóna a la carretera; cosa, en tot cas, que tampoc li degué resultar senzilla per la minsa obertura disponible, justeta fins i tot per a una granota de mida discreta, i que m'ha fet pensar també en si l'impuls per a prendre aquesta última i definitiva decisió va ser una mera casualitat, o si d'alguna forma els seus sentits amfibis l'havien ja alertat de la presència, a l'altra banda, d'un hàbitat aquàtic disponible i potencialment adequat.

Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...

Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.

Sóc qui torna

En principi, de veres vos ho dic, només he entrat a fer una ullada per veure quan va ser l'última volta que vaig estar a Columbrets, perque jo, llavors, aquestes coses les posava sempre al blog, i sabia que havia estat feia uns quants anys però em costava concretar-ho i tenia curiositat per saber-ho. I mira, entre unes coses i altres, m'he posat a repassar entrades antigues, a rellegir comentaris i a revisitar blogs amics, i sense saber molt bé com ni per què, ací estic cara a la pantalla escrivint, dos-cents noranta-set dies després de la darrera vegada que ho vaig fer, que l'altre dia vaig tornar a Columbrets, que feia mil huit-cents huitanta-huit dies que no hi anava. I que me n'alegre, molt, d'haver tornat. A tots dos llocs.

Se'm fa un poc estrany, després d'un grapat de mesos de silenci i algunes temptatives --poc decidides i evidentment frustrades-- de reviscolar la Línia, estar ara ací de nou, sense saber si encara esteu ahi ni si seré capaç de recuperar un ritme mínimament decorós d'entrades perquè, francament, tampoc és que em passen --ni pel cap ni per la vida-- moltes coses dignes de ressenyar; en tot cas, m'ha abellit molt tornar a provar-ho, i tampoc no es perd molt si al final la cosa no acaba d'anar com m'agradaria. Valga, doncs, com a intent, aquesta vegada si, decidit. I vosaltres, com esteu? Va tot bé? 

Som

Hi ha molt per fer, és evident. I hi ha dies, molts, en que això pesa, perquè tot el que queda per fer ho hem de fer nosaltres mentre ells, els de sempre, ho fan i ho faran tot contra nosaltres. Però hi ha dies també en què cal parar-se un poc, agafar aire i mirar tot el que ja s'ha fet, el llarg camí que ja hem recorregut i que ens ha dut fins ací malgrat tot, malgrat ells i molts com ells; dies per reafirmar la pròpia voluntat de ser, una voluntat que ha sobreviscut a temps foscos --més foscos, encara-- i a silencis estrictes, i que mira decididament cap al futur mentre ells, els seus insults, la seua ràbia i el seu menyspreu, estan condemnats a ser passat. I hui, 9 d'Octubre, és un bon dia per recordar-ho. Bona diada, valencians, i visca la terra!

Saforejant

Va haver un temps en què Barx, la Drova, la Puigmola o el Pla de Corrals eren per a mi paisatges familiars, destinació habitual de les eixides al camp amb el meu atrotinat Renault 4. No feia molt que havia acabat la carrera, i començava llavors a interessar-me --entre moltes altres coses-- per la biologia de l'endèmic ull de perdiu, una de les plantes valencianes més singulars i suggeridores, que té en aquestes terres saforenques algunes de les seues escasses poblacions mundials i que des de fa temps ha seduït, per les seues peculiaritats, a no pocs investigadors nacionals i internacionals. El meu interès, però, no va anar molt lluny: poc després, ajudat sense dubte per les circumstàncies, però diria també que havent valorat raonablement el pro i el contra de la decisió --anava a posar "amb plena consciència", però em sembla, com a mínim, presumptuós-- vaig acabar canviant la investigació per la gestió. I així, si fa no fa, fins ara, per a bé o per a mal.

Aquest matí, convençut que el millor per acabar de desfer-se'n d'un refredat pertinaç i inoportú és ignorar-lo, i amb ganes de començar per fi a externalitzar unes vacances fins ara eminentment casolanes (i frenadòliques), he tornat a caminar per alguns d'aquells paratges, de la mà de les sempre detallades indicacions dels amics d'A un tir de pedra, excepcionals coneixedors d'aquelles sendes. Ha estat inevitable, per això, anar recorrent, entre brolles, cingleres, avencs i surars, els records d'aquells anys que ara em semblen remots, però sense els quals res no seria el que ara és. I he recordat també, inspirat sense dubte pel nom de la comarca --però sense cap relació amb aquest, que Coromines vincula, diria que justificadament, amb l'àrab as-ṣaḥûr, "les penyes"-- la paraula saforejar, que ve a voler dir, segons l'Alcover-Moll, "remenar desordenadament una cosa", i que a ma casa es feia servir admonitòriament ("no saforegeu!") quan regiràvem el menjar, quasi sempre per triar el que més ens agradava, o per amagar discretament el que no; probablement, el mateix que fem --de forma conscient, o no-- quan regirem en la memòria: més que recordar records, el que fem es saforejar-los.

Quant a la caminada, i com he dit, vos remet al magnífic blog d'"A un tir de pedra" per a més detalls, però val a dir que la volteta de hui segueix el recorregut del sender PR V 60, amb principi i final a la Drova després de travessar paratges tan interessants com l'Alt de l'Aldaia --amb les seues vistes extraordinàries del pla de Barx, la Penyalba o el mateix Montdúver--, els excepcionals surars del barranc de Manesa, o el Pla dels Avencs (o de les Simes), tan corcat com la mateixa memòria, i amb el que convé tindre les mateixes precaucions: hi ha records, com els avencs, en els quals és millor no caure...

2-O

Em desperte, hui, constipat i de vacances. Bé, i també --és evident-- profundament colpit, encara, per tot el que es va viure ahir a Catalunya, i expectant --il·lusionat, però també preocupat-- pels esdeveniments que hem de viure encara en els pròxims dies; esdeveniments que apunten no solament a la imminent proclamació de la República Catalana, sinó també --i això és, ara com ara, el més important per als valencians i valencianes-- al previsible esfondrament de l'Espanya nascuda de la transición i, per tant, a la necessitat indefugible de reclamar per al País Valencià un nou marc que supere la posició obertament colonial en què ens van situar els foscos acords entre els post-franquistes i els neo-demòcrates espanyols, i que ens garantisca la capacitat de decidir lliurement el futur del nostre poble. Seguiré, per això, raonablement pendent de les notícies, les anàlisis i les decisions que marquen, i marcaran, aquests dies que duraran anys; però només en la mesura justa, perquè hui, el dia després de l'1 d'octubre, m'he despertat amb la impressió --no sé molt bé com dir-ho-- que necessite posar un poc de distància amb els esdeveniments històrics, treure'm de damunt el constipat i, sobretot, aprofitar tot el que puga aquestes vacances. Malgrat la boira.

Pendent d'aquests quinzena de vacances ajornades i amb la voluntat de deixar, en la faena, tants assumptes tancats com fóra possible, la setmana passada no vaig poder dedicar-li gens de temps al blog. Si ho hagués pogut fer, hauria parlat molt probablement de Catalunya, però també tenia pensat dir alguna cosa de la que, al remat, va ser la primera escapada mediterrània de tot l'estiu, feta finalment quan ja s'havia acabat l'estiu. Deixe per a un altre moment parlar-ne amb més detall de les destinacions (els parcs naturals de la Serra d'Irta i el Prat de Cabanes i Torreblanca) perquè totes dues ho mereixen a bastament; però no volia, almenys, deixar de posar algunes de les imatges que ho justifiquen...