"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 18 d’abril de 2013

Columbretes enllà



Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.

Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.




Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.






12 comentaris:

  1. Respostes
    1. Ho és, Carme :) Veure els dofins nadant quasi a tocar quan s'acosten a jugar amb el vaixell és una passada. I amb tan bona mar com vam tindre, més encara: de fet --ja m'ha passat altres vegades-- tinc dubtes de qui observa a qui... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. No deixes de contar-nos totes aquestes experiències, que quan les llegim ens eleven la moral, perquè demostres que treballes amb el compromís per davant i una passió autèntica per allò que fas. Amb gent així la salvació de moltes espècies hauria d'estar assegurada. Et seguisc llegint com un clau, encara que en done poques pistes. Però és que les últimes setmanes quasi no puc ni alenar. Ah!, i gràcies per l'Springsteen. Aquest és un altre infal·lible que eleva la moral!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maria Josep! La veritat és que coneixem molt poc de la majoria de les espècies que pretenem conservar, i a penes comencem a poder valorar si les coses que fem --o deixem de fer-- per protegir-les són realment eficaces. Probablement, la nostra feina s'haurà de centrar en tractar de conservar hàbitats en quantitat i qualitat suficient per aquestes espècies (i per a tota la resta, incloent-nos a nosaltres), i mantindre un sistema de seguiment que ens facilite informació sobre com van evolucionant les diferents poblacions i ens permeta prendre decisions quan calga... La Biologia de la Conservació és una ciència encara jove, amb mancances metodològiques i molt marcada pels nostres propis prejudicis; però anem aprenent ;)

      Ves pensant en una presentació dels "Àngels" per aquestes comarques; de fet, a Cocentaina ja ho tinc quasi aparaulat per quan tingueu un buidet a l'agenda. Salut i endavant! (i que no ens falte el Boss, per quan siga menester).

      Elimina
  3. Quina enveja!, fa cinc anys que no vaig per allà.
    No tot està perdut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre unes coses i altres, jo feia també uns quants anys que no m'hi acostava, Jp, i la veritat és que ja m'abellia poder veure'ls a la mar i no només com unes coordenades a la pantalla de l'ordinador ;) Ara, malgrat la cremeta, se m'ha quedat de record una socarrada de cara com feia temps. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. M'encantan els dofins!!Què bonic i que feliç em fa veure que es vagi recuperant tot!!

    Enhorabona!!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El dofí ratllat és molt agraït, lluna, perquè és bastant abundant en la Mediterrània i es deixa veure a més amb certa facilitat i en grups bastant grans. Fa un parell d'anys va haver una epidèmia de morbillivirus que en va matar molts --sembla que passa periòdicament: l'any 1990 hi hagué una altra mortalitat molt gran-- però sembla que la població s'està recuperant. Altres espècies semblen estar pitjor, i les previsions d'algunes activitats com les prospeccions petrolieres entre València i Mallorca són preocupants. Però encara hi ha esperança :)

      Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  5. Hola Alfred, enhorabona pel viatge. Els mariners de La Marina (no solem dir-nos pescadors) nomenem polles a les baldrigues i virots, polla ampla a la cendrosa i polla estreta a la mediterrània. Escaterets, càgalos, mascarells, gavines, corbes, cauets, cotorretes, fumatells, xetracs... Són noms que cal preservar, com també els dels dofins: marrocs, galfins, caps d'olla, òrguenes... La paraula òrguena encara l'he sentida de boca de mariners vells referint-se a orca. Per cert, tenim un gran problema amb la idea destrellatada de buscar petroli i gas a la nostra mar. Moltes gràcies pel vostre temps. Amadeu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amadeu, moltíssimes gràcies pel teu comentari i benvingut! Tens tota la raó, com tantes altres coses en aquest País, els noms de les plantes i els animals són un patrimoni cada volta més amenaçat i que cal protegir. Havia sentit, en boca d'amics de Xàbia i Dénia, alguns dels que comentes per als ocells --no recordava la distinció entre polla ampla i estreta-- i també crec haver escoltat alguna volta dir-li "marrocs" als dofins mulars. Però mai no havia sentit dir "òrguena": una paraula preciosa --he vist que el Diccionari Valencià-Català-Balear la recull-- i un testimoni molt interessant d'una espècie que sempre ha degut ser molt rara en la Mediterrània.

      Malauradament --bé que ho saps--, de destrellats anem ben servits en aquests temps i aquest País. Però sóc del parer que aquest seria dels grossos, i de conseqüències imprevisibles. Caldrà seguir fent força, des de tots els cantons.

      Salut i moltes gràcies de nou!

      Elimina
  6. Si és que hi ha dies de feina més gustosos que altres, vaja que sí! I et dic jo que una jornada a bord de la barca del que firma ací dalt és un dia més que gustós. Moltes gràcies per haver enllaçat l'article!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pots dir-ho, ja. Encara que siga a la llarga, deixar un dia papers i ordinadors senta molt bé.

      Em crec el que dius de la barca d'Amadeu. A vore si ho apanyàrem un dia...

      Gràcies a tu i una abraçada! (m'has fet buscar "Sedna"; que ho sàpigues, ferotge deesa inuit ;)

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...