"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 11 de juny de 2016

Oikos




S'assemblen tant als cucs de terra (llombrígols, en diem a Alcoi) que fàcilment podríeu confondre'ls  amb un d'ells. Però si els pareu un poc més d'atenció, reparareu en el seu cos cobert d'escames, en la falta del característic clitel i sobretot, en la presència d'un vertader cap, coronat per dos ullets diminuts i del qual surt de tant en tant una petita llengua bífida. Perquè allò que, a primer cop de vista, hauria passat --no solament pel seu aspecte, sinó també pel seu comportament-- per un anèl·lid, és en realitat un parent pròxim de les sargantanes i les serps; en concret, es tracta d'un amfisbènid, un grup de rèptils singular i poc conegut, l'únic representant del qual a les nostres terres s'anomena popularment serpeta (o colobreta) cega (Blanus cinereus).

La serpeta cega il·lustra, amb el seu aspecte vermiforme, allò que en biologia es coneix com evolució convergent: grups de ser vius remotament emparentats poden desenvolupar solucions anàlogues per als mateixos problemes adaptatius, la qual cosa els dóna --com succeeix, per exemple, amb els peixos i els dofins-- un aspecte enganyosament similar. Com els llombrígols, les serpetes viuen excavant sota terra o entre la fullaraca, on s'alimenten de larves i insectes, als quals localitzen sobretot mitjançant l'olfacte i l'oïda (els seus ulls són pràcticament vestigials). Aquests hàbits fan que siga difícil veure-les en la superfície, tot i que en funció de la temperatura i la humitat del sòl poden abandonar de tant en tant les seues galeries subterrànies. Per aquesta raó, no se sap molt encara sobre la seua distribució i abundància, però sembla preferir llocs relativament càlids i amb una certa humitat. A hores d'ara, hom considera que Blanus cinereus viu només al centre i l'est de la Península Ibèrica; estudis recents proposen que les poblacions nord-africanes de serpeta cega, com també les del sud-oest peninsular, correspondrien en realitat a espècies distintes (B. mettetaii i B. mariae, respectivament) però estretament emparentades amb aquella.

No he tingut moltes ocasions de veure aquests singulars animalets al camp, i per això sempre m'alegra trobar-ne alguna. El que no esperava, i m'ha sorprès especialment, era trobar-ne una... al mateix pati de casa. De fet, van ser les gates les qui la van trobar primer, però vaig arribar a temps de salvar-la de la seua curiositat felina i, ja posats, de fer-li unes quantes fotos abans de deixar-la tornar, esglaiada però aparentment estàlvia, al seu fresc i fosc món subterrani. Ignore com han pogut arribar les serpetes al pati; potser la terra de les plantes que de tant en tant hi porte des de la serra hi duguera algun ouet, o potser ja hi eren quan vam arribar i no ha estat fins ara que les he vistes. Però afegir-les a la llista de veïns no humans que comparteixen la casa amb nosaltres no deixa de ser una alegria afegida; biofilia, ja sabeu. I ja sabeu, també, que oikos, arrel d'ecologia, vol dir casa...







14 comentaris:

  1. M'alegro que estiguis content de trobar-la al jardí de casa teva... Perquè crec que a mi no m'agradaria gens, gens... Tinc una mica de dificultats decrelació s,v les serps, les serpetes i serpotes.... Bbbbbbrrrrrrrr....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc entés que les dificultats de relació amb les serps són de les més habituals entre humans i aninals, Carme. A mi, en general, m'agraden --cosa que no puc dir d'alguns insectes, en presència dels quals he de fer un esfor per mantindre la compostura-- però reconec que trobar-ne una de les grosses al pati potser no m'haguera fet tanta gràcia. Les serpetes cegues, però, són una altra cosa, i de fet costa creure que siguen parents d'aquelles; segur que, si les veus de prop, també t'agradarien ;) Gràcies, salut!

      Elimina
  2. M'admira que tinguis tants coneixements del que tal com dius al principi, qualsevol confondríem amb un cuc de terra, una llombriu, a Sants.
    Una altra cosa que hem après avui: oikos, arrel d'ecologia.
    Bona feina Alfred.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La curiositat, xavier, que fa que ho mirem tot dues vegades i que per sort sembla no curar-se amb l'edat... Sabia de l'existència d'aquests animalons, i en veure que com a cuc no acabava de quadrar vaig pensar que podria ser un d'ells.

      Oikos, arrel d'ecologia, i també d'economia; tan de bo compartir arrel faça que s'hi aproximen un poc més... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. ves per on ella t'ha volgut fer una visita a casa, jo no hagués sabut que fer-ne ni quin nom posar-li , gràcies , sempre s'aprèn alguna cosa de profit en els teus escrits

    ResponElimina
    Respostes
    1. Després d'escriure l'entrada, encara n'he vist unes quantes més pel pati, Elfree (n'he contat fins a sis exemplars diferents), així que em sembla que més que de visita les tinc ben assentades com a residents. La natura mai deixa de sorprendre'ns, fins i tot a la vora de casa... Gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. Per aquí també llombrígol, tot i que com has dit no ho és.
    No sóc molt amant d'aquests "bitxets" però tampoc sóc capaç de fer-lis res, ni tan sols agafar-los amb les mans.
    Aquesta serpeta cega sabia a quina casa anar. :)

    Aferradetes i bon diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que també a Mallorca se'ls diu llombrigols, lluna, sempre m'ha semblat una paraula preciosa (per cert, no sé si coneixes aquesta pàgina; realment interessant i molt curiosa per veure l'evolució en l´ús de les diferents formes).

      Com li deia a Carme, vistes de prop són uns animalets simpàtics. O serà, com tu dius, que han vingut a parar a la casa adequada ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  5. La ma que aguanta el cuc (esta bé, mini-rèptil) es teva? No tenies por que et mossegués? I si al mossegar-te et converteixes en un superheroi tipus home-cuc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mà, com es pot veure fàcilment --forta, viril, quasi un cànon clàssic-- és meua, pons. Però els mossets no semblen haver tingut cap efecte apreciable: al menys, no em sent més home-cuc (bé, home mini-rèptil) que abans de trobar-me-les. Serà perquè no són radioactives? I si ho provara? Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  6. És ben curiós tot el que saps. Jo no sabria distingir-la de qualsevol cuc. Tampoc em pararia a mirar-la de prop. No m'agraden gens aquest tipus d'animalets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eixa és la clau, Mari: més que saber, és parar-se a mirar-los de prop. Hi ha voltes que la combinació entre curiositat i miopia dóna resultats interessants ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  7. M'encanten els 'biòfils' com tu, que narren, i axí comparteixen, amb tanta delicadesa i tan ferm convenciment, la seua 'biofília'. Diria que, a més de 'biòfil', ets també un 'logòfil'amb molt bon gust. Salut i harmonia, per als teus éssers estimats, humans i no humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maria Josep! Sé que compartim, entre moltes altres fílies, l'estima per les paraules i pel món viu. Entre els quals trobe, per cert, no poques analogies: fília per la diversitat, per l'evolució, per la bellesa... Una abraçada forta, i tan de bo ens puguem posar prompte a dia. Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...