Crònica d'un cim

La via més habitual per encarar l’ascensió a l’Ararat, i l’única que autoritza a hores d’ara el govern turc d’ençà que es va reobrir la zona als muntanyencs, discorre per la vesant sud de la muntanya, per la qual es remunten els prop de tres mil cinc-cents metres de desnivell que separen el cim culminant de l’antic volcà de la plana que ocupa la populosa i caòtica ciutat de Bazid (o Doğubayazıt), la més pròxima a la muntanya. Tot i que la voluntat inicial era tractar de pujar-la per la via sud-est, menys concorreguda que la normal però més pròxima a la zona d’exclusió militar del Petit Ararat i a la frontera iraniana (o, si ho preferiu, al Kurdistan de l'Est), la negativa governamental no ens va deixar cap altra opció que escollir també aquesta última, a través de la qual se supera l’acusat desnivell en tres etapes de, si fa no fa, mil metres de pujada cadascuna, amb dos campaments intermedis situats aproximadament a 3.200 i 4.200 m d’altitud. 

Després d’un curt desplaçament en vehicle des de Bazid a través d'una extensa planura, en gran part cultivada però amb abundants rastres d’aiguamolls i saladars que deuen inundar-se de forma temporal, una vella pista de terra supera el llogaret d'Eli (o Çevirme) per arribar fins al punt, a uns 2.200 m, en el qual cal començar a caminar i on es produeix també la càrrega dels cavalls que traslladaran els avituallaments necessaris per a la nostra estada als dos campaments. En general, aquesta primera part de la pujada es fa per bons camins, amb pendents moderades i travessant zones de pastura en les que sovintegen corrals, barracars i altres testimonis de l’activitat ramadera que s’hi desenvolupa a la zona. Ens conten els nostres guies --un dels quals, Ramadan, va nàixer ací, a més de 2.600 m d’altitud-- que abans hi havia llogarets en aquesta zona, però que a poc a poc van anar abandonant-se, si més no en part a causa de la inestabilitat d’una àrea en la qual el conflicte entre el govern turc i la guerrilla kurda ha estat intens durant molts anys. 

Al remat, entre vistes esplèndides de la vall que va quedant als nostres peus i el cim que comença a mostrar-se en tota la seua magnitud, i amb algun xàfec ocasional que desapareix tan ràpidament com arriba, menys de quatre hores són suficients per arribar sense cap contratemps al lloc on instal·larem el primer dels nostres campaments, una herbosa i florida planura que s’escampa entre el rocam. A prop, però a una distància suficient per mantenir un agradable aïllament, s’albiren altres campaments similars bastits per les diverses empreses locals que s’hi dediquen a guiar la ruta. Personalment, l’indret, ampli i còmode, em sembla fascinant; m’entretinc, mentre arriba una posta de sol que tardaré molt en oblidar, en gaudir de les vistes i en observar les bellíssimes plantes alpines que floreixen entre els prats, mentre un trencalòs ens sobrevola relativament a prop. En fer-se fosc, ens sobresalten  el que semblen uns trets pròxims; els nostres guies, amb tota naturalitat, els atribueixen a un intent de foragitar els ossos que s’acosten amb freqüència als campaments en busca de menjar fàcil i que no és estrany que destrossen alguna tenda. Definitivament, tinc la sensació de ser un privilegiat per poder estar ací. 

Tal i com pertoca al pla preestablert, el matí següent comencem la pujada –que se’m fa també curta i relativament còmoda malgrat el desnivell—fins al segon campament, en aquest cas en una ubicació molt menys confortable: un caos de tendes i envelats, amb més brossa escampada de la que seria desitjable, s'apinya entre les roques en els escassos i reduïts emplaçaments aptes per a aquesta finalitat, els quals compartim amb els altres grups que, com el nostre, preveuen l’ascens al cim en les pròximes hores. L’altitud, ja significativa --4.200 m-- es fa palesa en pondre’s el sol, i en l’oratge canviant que fa que el cel encalmat es veja ràpidament substituït per una curta però intensa tempesta de neu granulada, per tornar a obrir-se tot seguit. Però pel moment, i per sort, els símptomes de mal d’altura entre els companys i companyes del grup són pràcticament inexistents, tret d’algun inevitable mal de cap. Les previsions del temps per a la pujada són, també, excel·lents. Afortunadament, les hores que passarem en aquesta zona --que no manca, s’ha de reconèixer, d’un innegable atractiu muntanyenc-- seran poques: tal i com sol esdevenir-se en aquestes ocasions, a mitjan vesprada tractem de dormir una mica abans de que, no més tard de l’una de la matinada, comencem a enllestir-nos per superar l’últim desnivell que ens separa del cim. 

Abans de les dotze de la nit --que en el meu cas, i com em sol passar quasi sempre en aquests casos, transcorre pràcticament en blanc—els irrespectuosos veïns ucraïnesos amb els quals hem compartit campament decideixen donar per acabat el descans de tots els qui ens hi trobem, i poc després de que ells comencen a pujar ens equipem per posar-nos també en marxa. La primera part d’aquest últim tram no té tampoc molta història: un trajecte empinat i pedregós però ben traçat i sense massa dificultats, que va remuntant el vessant vorejant algunes congestes i que recorrem durant una estona a la llum dels frontals --amaneix molt prompte, en aquesta terra-- fins arribar al punt on hem de començar a progressar sobre el gel, dur en aquesta ocasió, que cobreix el tram final de la muntanya.  La pujada, sense ser excessivament exigent, se m’ha començat a fer llarga, i una volta equipat amb els grampons i el piolet i alliberat del pes de la motxilla, que recolliré a la baixada, he de mantindre un ritme pausat els 150 m que ens separen del cim.  Pas a pas, però, superem també aquesta última dificultat, i tots els components del grup que havíem iniciat l’ascens --un dels companys va decidir quedar-se al campament-- arribem finalment a l’objectiu. Les sensacions, no per conegudes, deixen de ser tan intenses com sempre: tots els qui hagueu experimentat un moment com aquest sabeu el que se sent amb aquesta mescla de cansament, satisfacció i companyonia, fins el punt de que per moments resulta difícil contenir alguna llàgrima. El dia està clar, les vistes són extraordinàries i només lamente una cosa: la senyera d’Alcoi que m’ha acompanyat en tants cims abans d’aquest, s’ha quedat a la motxilla uns metres més avall. No hi haurà doncs foto cimera amb ella en aquesta ocasió, però crec que podré superar-ho...

No ens encantem molt en el cim: la previsió de l’oratge anuncia un ràpid empitjorament, i ens esperen encara dos mil metres de descens perquè l’objectiu, després d’una breu parada per recuperar forces al segon campament, és arribar a fer nit al primer, molt més còmode i adequat per al descans.  Tret d’algun ensurt puntual ràpidament superat gràcies a la perícia i la professionalitat dels nostres guies, la baixada es fa també sense incidències remarcables i a poqueta vesprada hi arribem finalment al nostre objectiu. Migdiada reparadora, sopar esplèndid --per la bona feina del nostre equip de suport, i pel bon sabor que té tot en ocasions com aquestes-- i descans després d’una jornada intensa. Tan bon punt m’arrecere dins la tenda comença a ploure, i el sac em sembla més acollidor que mai; per sensacions com aquesta, em dic, faig encara aquestes coses, i voldré seguir fent-les mentre puga. Hem parlat, en el sopar, de les impressions del dia, de la sort d’haver coincidit, de projectes pendents, viatges per fer i muntanyes per pujar... M’endormisque mentre hi pense. Fora encara plou.

He tingut algunes dificultats per aclarir quina és en realitat l’altitud del cim de l’Ararat: tot i que algunes fonts li n’atribueixen 5.166 m (5.165 m, en el cas de l’Enciclopèdia Britànica), sembla que la xifra més habitualment reconeguda seria 5.137 m, per bé que la disminució del casquet de gel que el corona estaria minvant encara més aquesta magnitud i ja n’hi ha qui en parla de 5.123 m. A falta de més dades, m’incline per l’opinió majoritària, amb la qual cosa i a tots els efectes considere haver pujat en aquesta ocasió fins els 5.137 m. Bastant per baix dels meus anteriors cinc mils (el Kilimanjaro, amb 5.895 m, i l’Elbrús, amb 5.642 m) però cinc mil, al cap i a la fi. I algun altre que espere que caurà, si Melek Taus vol. 

L'esperit del temps

Pocs dies abans de volar cap a Turquia, la Biblioteca de Muro va tindre la deferència de convidar-me a presentar, en el marc de la seua Festa del Llibre, a Martí Domínguez i el seu últim llibre, “L’esperit del temps”. Fa ja molts anys --des dels temps remots en què tots dos corríem pels nostres respectius departaments de la Facultat de Biologia-- que conec Martí, me l'aprecie sincerament com a persona i l'admire profundament com a escriptor. Per això, poder introduir la seua entretinguda i il·lustrativa exposició, en la qual va repassar els processos creatius que s’amaguen darrere l’obra literària, va ser un autèntic privilegi, més encara perquè “L’esperit del temps” és un llibre que em va colpir intensament quan el vaig llegir: una autobiografia novel·lada i suposadament fictícia d’un investigador del comportament animal que, a desgrat del seu passat obertament nazi, va acabar guanyant, anys després, el premi Nobel. No desvetllaré més detalls del llibre, la lectura del qual vos recomane encaridament, però la idea central que hi subjau és el procés que porta a persones cultes i intel·ligents a deixar-se arrossegar, per convenciment, covardia o oportunisme, pel context social d’una època determinada (el Zeitgeist o esperit del temps) fins arribar a justificar, i encara a implicar-se activament, en els pitjors crims concebibles contra la humanitat: "Costa molt poc matar un ésser humà. Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre aquells anys. I un colp has començat, la resta d'assassinats venen tot seguit, com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat (...) Entre els que hi prengueren part hi havia pares de família, treballadors honests i laboriosos, gent íntegra i senzilla. Per què ho feren?"

Tot i les evidents diferències d’època i context, no vaig poder evitar reviure molts passatges del llibre de Martí mentre recorríem les terres que s'estenen als peus de l’Ararat, turques a hores d’ara i que potser algun dia faran part d’un estat kurd independent, però que fins a principis de la dècada de 1920 van ser també habitades, de vegades de forma majoritària, pels armenis. Tot i que les primeres massacres sistemàtiques contra aquest grup humà en la zona es remunten a finals del segle XIX, va ser sobre tot entre els anys 1915 i 1923 que un Imperi Otomà agonitzant, justificant-se en les aspiracions nacionalistes dels cristians armenis i en la seua col·laboració, real o suposada, amb els russos, va dur a terme un programa de matances i deportacions en massa (el denominat Genocidi Armeni) que pràcticament els va fer desaparèixer del que secularment havia estat l'Armènia Occidental, amb l'Ararat com a element central i símbol de referència. He llegit un poc més sobre el tema, ja de tornada, i les xifres són tan esfereïdores com les recordava tot i que, a diferència de l’Holocaust, no siga aquest un tema del que se senta parlar molt a casa nostra: segons les fonts, van ser assassinats entre 600.000 i 1.500.000 armenis, mentre que la xifra estimada de deportats oscil·la entre 800.000 i 1.200.000 persones. Abunda, a la xarxa, la documentació i els estudis sobre el genocidi, encara no reconegut pel govern turc --si que he trobar, en canvi, referències d'autors kurds que reconeixen la participació de determinats sectors en les massacres-- i no és el meu objectiu estendre’m ací sobre els seus esgarrifosos detalls; si teniu curiositat, no vos resultarà difícil trobar més informació. Però he de dir que quan vaig arribar dalt de l’Ararat, enmig de l’alegria per fer cim i a la vista de les terres veïnes de l’actual Armènia independent, no vaig poder evitar fer-ne un pensament. I recordar, també, la reflexió que Martí posa en boca del protagonista del seu llibre: "Mai no s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d'on vinga. L'esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l'escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d'equivocar-se".  Alerta, doncs, ara com sempre; o potser més encara.

Potser m'he posat un poc massa solemne quan encara ni vos he contat els detalls de l’ascensió a l’Ararat, que era del que es tractava i que deixe per a les entrades que vindran. Però ja sabeu que, en el meu cas, sóc incapaç d'encarar-me a una muntanya sense prestar-li almenys un poc d'atenció al territori sobre el que s'aixeca i a les persones que l'habiten, i sempre tracte d’aprofitar per saber un poc més de l'un i de les altres, dels seus paisatges i la seua història. I d'història, l'Ararat, el mític Masis dels armenis, llar mitològica dels esperits valents i custodi de l'Arca de Noè, n'ha vist passar molta, moltíssima...

Sîpanê

El volcà de l’Ararat (el nom del qual en kurd, Agirî, vol dir precisament "foc") i la seua muntanya bessona, el denominat Petit Ararat o Agiriyê Biçûk‎, no són ni de bon tros els únics testimonis de l’accidentada història geològica que ha afectat a aquesta regió, habitualment coneguda des del punt de vista geogràfic i a desgrat de les vicissituds polítiques que també l’han sacsejada històricament, com Altiplà d’Armènia. Cons volcànics d’altituds i grandàries diverses, brolladors termals, extenses colades i fins i tot llacs, com ara el de Wan (Van, en turc), en són testimoni de la intensa i de vegades destructiva activitat tectònica que ha afectat a la zona. El Sîpanê Xelatê o Süphan, amb 4.058 metres d’altitud, n’és un altre d’aquests testimonis: un estratovolcà, actualment dorment, que s’eleva abruptament al nord de la planícia ocupada per l’abans esmentat llac de Wan, del qual ofereix unes perspectives excepcionals, i que va ser escollit pels nostre guies com a zona d’aclimatació abans d’encarar-nos amb l’ascensió principal del viatge. 

Des de la mateixa arribada per aire a Wan, on volàrem procedents d’Estambul, la presència del llac (i del cinturó muntanyenc que l’encercla i del qual forma part el nostre objectiu) representa una fita fonamental del paisatge, més encara després d’haver-lo hagut de rodejar al llarg d’unes quantes hores i molts quilòmetres --la massa d’aigua té una longitud de més de 120 km per 80 d’amplària-- fins al poble d'Elcewaz (o Adilcevaz), on ens havien de lliurar els permisos necessaris per a l’ascensió al Sîpanê i que veig, ja a la tornada, que va ser un lloc rellevant en l’antic Regne d’Urartu, el qual s’estenia per les ribes del llac entre els segles IX i VI aC. Ni la història ni l'arqueologia són òbviament els motius principals d’aquest viatge, però sobta pensar en tot allò que s'ha esdevingut en aquestes terres en les que, al llarg de milers d'anys, tantes cultures i civilitzacions han deixat la seua petjada, de la mateixa forma que no puc deixar de lamentar el poc que en sé, de tot això... 

De dalt a baix: el llac de Wan i el Sîpanê des de l'avió; vista d'Adilcevaz i castell bizantí bastit sobre les restes d'una fortalesa urartiana; el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual instal·làrem el campament, i aspecte del Sîpanê vist des d'aquell. 

Siga com siga, el nostre objectiu és la muntanya, i ja amb els papers corresponents i adequadament avituallats, ens desplaçàrem fins el llogaret d'Aydinlar, a prop del qual i al voltant dels 2.200 metres d'altitud, establírem finalment el campament per passar la nit prèvia a l’ascensió. Un indret solitari, d'una bellesa feréstega i amb unes vistes privilegiades sobre el llac i el propi cim, en el qual ens instal·làrem amb la sola companyia de les tortugues de terra i els suslics que es movien --lentament unes, de forma trepidant els altres-- entre la rústica vegetació que prospera en aquestes estepes de muntanya, i en la qual crec reconèixer, entre d'altres, diverses espècies d'astràgals de port típicament espinós i encoixinat. Un paisatge fascinant, tot un regal per a qui s'estima la muntanya, l'encís del qual encara es va veure augmentat per la presència d'una espectacular lluna plena: hi ha casualitats afortunades, i no hi ha dubte que aquesta és una d'elles.

Tot just s'amagava la lluna quan, encara fosc, començàrem a caminar pels vessants de la muntanya, enganyosament còmodes al principi pels pendents relativament suaus i coberts de fina arena volcànica. Prompte, però, les costeres i els roquissars --i un sol cada cop més inclement, com pertoca a la latitud i l’altitud a la qual ens movíem-- van anar guanyant protagonisme per fer la pujada més lenta i feixuga. També la vegetació va anar  canviant al llarg del trajecte, i nombroses espècies alpines --la majoria vagament familiars, si més no fins el nivell de gènere-- en plena floració omplien de color els costers i els pedregars. Finalment, unes hores de marxa ens van acabar duent, entre congestes migrades i escabroses tarteres, a encarar el pronunciat esglaó que culmina la mola de muntanya i que representa l'últim tram de l'ascensió abans de guanyar finalment el cim.

De tornada al campament, cansats però satisfets, només quedava recuperar forces per a encarar el repte principal del viatge, i a fe que ho férem gràcies als nostres guies i acompanyants. L'objectiu d'aquesta primera etapa, el nostre primer contacte amb les muntanyes del Kurdistan, quedava doncs cobert a bastament. I, al remat, passar dels quatre mil metres no es cosa que es puga fer tots els dies. Per cert, veig a la tornada, jugant amb els traductors automàtics, que el nom kurd de la muntanya (Sîpanê Xelatê) té alguna relació amb “premi” o “recompensa”; ignore si és cert, i quina és la causa d’aquesta relació, però si més no als nostres efectes, ho trobe d’allò més encertat perquè haver fet el cim ho és, sense cap dubte. Altra cosa fóra per als antics habitants armenis de la zona, víctimes del terrible genocidi perpetrat a principis del segle XX; però això ho deixarem, si de cas, per a un altre moment. 

Parlava l'altre dia de persones, i la veritat és que poder compartir aquestes experiències amb els companys i companyes de viatge va ser, i no exagere gens, un autèntic privilegi. A més del gran Pako Crestas, organitzador del viatge però un més, com sempre, a l’hora de fer grup, i d’Orhan Temel, kurd de soca-rel, responsable d’Ararat Travel --l’agència local que ens va acompanyar tot el viatge-- i molt més que el nostre guia principal, he tingut la sort de compartir aquests dies amb una colla de persones realment excepcionals: Xavi, Gemma, Pilar, Antonio, Javi, Ayoze, Ramon i Luisfer, moltes gràcies/ muchas gracias, espere que ens veurem prompte a la muntanya...

De persones i de muntanyes

Doncs si, com haureu deduït del silenci dels últims dies, al remat hi vaig anar, i fa a penes una estona que acabe de tornar. I entre mig de tots dos verbs, hi ha tantes coses sentides i viscudes que ara mateix no sabria ni per on començar: persones excepcionals, paisatges corprenedors, hores de converses i experiències compartides... I, per suposat, muntanya, molta muntanya, amb el cim del mític Ararat --l'Agirî de l'extraordinari poble kurd, a qui mai tornaré a mirar amb els mateixos ulls-- per damunt, literalment, de tota ella. Moltes coses per contar, doncs, tan bon punt li haja tret la pols a les botes. Pel moment, ho deixe en dir-vos que hi he anat, i que he tornat; i que ho he fet, com sempre passa, amb moltíssim més del que hi vaig dur...