Busseig al cor del món

Ja ho havia avisat, que m’estava agradant. I ara, pocs dies després d’haver-lo acabat, ho confirme i el recomane, com me’l van recomanar també a mi. “La mujer que buceó dentro del corazón del mundo”, de Sabina Berman (Destino, 2010), és un llibre que paga la pena llegir. No perquè siga d’una extraordinària qualitat literària, però si per l’originalitat del seu plantejament i per la frescura amb què, gràcies a això, afronta temes complexos i compromesos. Escrit en primera persona i en un estil que fuig de formalismes i que el fa especialment amè i atractiu, conta la història de Karen, una dona autista que acaba esdevenint una important empresària del negoci de la pesca de la tonyina... i moltes coses més.

Les relacions humanes –vistes des de l’òptica certament especial de la protagonista i les seues “capacitats diferents”--, l’educació en un sentit ampli, el manteniment de l’estatus en el món de la Universitat i els negocis, el paper de certs moviments ecologistes són (entre molts altres) temes que apareixen al llarg de tot el llibre, deixant espurnes impagables d’ironia i fragments realment divertits i mordaços. Però sobretot, m’ha interessat especialment tot allò que fa referència a la relació entre els humans i els “éssers que no pensen en paraules”, tema que constitueix un dels fils conductors de tota l’obra, i al voltant del qual l'autora aboca reflexions que mereixen un pensament, o dos. I encara avançaré què, d’alguna forma, Karen acaba fent custòdia marina, el què encara m’ha agradat més. En resum: molt recomanable. I m’agradarà saber que vos ha semblat, si és que també el llegiu.

(Per cert, hi ha disponible la traducció al català a l'editorial Alrevés, però jo m'he estimat més llegir-la en l'original castellà)

Acceptar-ho

Hi ha moltes coses què, tot i causar efectes benèfics quan s'administren en dosis moderades, poden arribar a ser contraproduents (i fins i tot perilloses) quan, de forma insconscient o premeditada, se superen els llindars d´un ús prudent i responsable. En el meu cas, m'he adonat que és molt possible que, darrerament, estiga cometent algun que altre excés pel que fa almenys a dues d'elles: pensar, i ser massa sociable. Quan a l'abús de la primera, no cal estendre's molt sobre els seus efectes imprevisibles i eventualment indesitjables. En aquest temps i aquest País, raonar de forma mínimament coherent i arribar a ser algú són fets incompatibles, com demostra l'elevada consideració que atorguem a figures com Belén Esteban en tant que icones culturals. O --el que resulta encara més delirant-- la  rellevància prestada a determinats energumens, als què contra tota lògica considerem com a pressumptes polítics susceptibles, fins i tot, de ser votats. Reflexionar massa --i voler explicar-ho sense fer servir crits i exabruptes-- és, per tant, una bona manera de ser ignorat. I a més, pensar fa mal de cap, la qual cosa explicaria que algunes de les entrades més recents d'aquest blog m'hagen quedat, no sé com dir-ho, amb un punt de pretenciosa solemnitat que faré per evitar en el futur.

Quant a la segona, reconec que obeeix a un plantejament més personal però té, també, una base comparable. Després de molts anys, hom assumeix que la seua timidesa patològica és un tret essencial i  inevitable, i comença a gaudir dels relatius però innegables avantatges de la introversió. I llavors alguna cosa trasbalsa l'equilibri aconseguit amb molt de treball i esforç i, de cop i volta, t'hi trobes envoltat de gent i comportant-te com una persona sociable... Ho he notat molt, açò, aquests últims caps de setmana. Trencant una tendència que es remunta a molts anys enrere, m'he trobat recorrent muntanyes i paratges acompanyant a --o acompanyat de, que tan li fa-- grups més o menys nombrosos d'amics i amigues. Els quals, per fer-ho encara més greu, no coincideixen entre ells, procedeixen d'àmbits ben diferents i tenen també formes relativament distintes d'entendre les coses... I ja vos dic que no ha estat gens malament, tampoc, i que m'ho he passat d'allò més bé en tots els casos. Però m'he posat a pensar --ja veieu que la cosa va malament, molt malament-- si va a ser que ja no sóc tan tímid i reservat, o no he sigut mai. O potser és que simplement he menjat alguna cosa que no m'ha sentat bé, jo què sé...

En resum: estic confús. I preocupat. Però no vull --no dec--pensar-hi, pel què la solució se m'antoixa com encara més difícil. I he optat, com a mal menor, per les mesures compensatòries. Aquest matí he eixit a caminar tot sol per la muntanya. Quasi me'n vole, i a més quan m'he encantat ja estava pensant una altra volta... Aquesta vesprada, m'asseuré davant la tele i, si tinc sort, veure sense pensar alguna pel·lícula intranscendent o alguna sèrie estúpida i anestèsica. Però ja vaig fent-me l'ànim que, si això tampoc funciona, no em quedarà més remei que acceptar els meus problemes i afrontar-los sense més. I dir, amb por al desconegut però també amb l'orgull d'haver fet un pas avant: hola, em diuen Pep ("hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle), i m'agrada calfar-me el cap i estar amb gent...



La darrera de les meues "caminades socials" recents, ahir pels voltants del Ponotx i el Puigcampana, aprofitant la magnífica feina feta pel bon amic Jeroni per recuperar l'antic sender que ascendia, des de Polop i pel Barranc de la Canal, cap al Cigarrí i el Coll del Llamp. Una volta realment recomanable per uns paratges espectaculars que segueixen plantant cara al formigó i la coentor. I compartida, a més, amb els amics i amigues d'opcióAitana per tal de reflexionar sobre la pròpia associació i el seu futur immediat. Però aquesta és ja altra història, i ja arribarà el moment de parlar-ne. I ja de pas, felicitacions, també, al Tempir d'Elx per la seua iniciativa en defensa de la llengua: és bon senyal que moleste tant als de sempre.

 

 

 

En positiu (relativament)

Muixeranga d'Algemesi, al web del
Museu Valencià d'Etnologia

No sé molt bé quina és la causa, perquè no he incrementat de forma desacostumada el consum de cap substància psicotròpica. Però el cas és que, darrerament, em sorprenc sovint adoptant una actitud més aviat positiva davant els esdeveniments que, d’una o altra manera, m’afecten. Vull dir: seguisc tenint, si fa no fa, els mateixos maldecaps i preocupacions de sempre, i m'indignen --com sempre-- moltes de les coses que veig i visc. Però tret d'això, que no és poc, d'unes setmanes ençà em costa menys fer-ne una lectura diguem-ne constructiva d'una realitat que quasi sempre es mostra com objectivament hostil, frustant, fins i tot depriment. Veure l’oportunitat que aflora al mig d'una crisi, fer una interpretació dels fets més enllà de l'aparent o superficial, aprofitar el moment sense esperar massa del futur o ser més conscient de com d'importants (i fràgils) són algunes de les coses de les que gaudim inadvertidament, són comportaments que em naixen ara amb una certa facilitat. És evident que tindre cobertes una sèrie de necessitats bàsiques a les que, malauradament, cada vegada hi ha més gent amb dificultats per a accedir, és un element explicatiu a tindre en compte. Com també ho és la possibilitat que, tot plegat, es tracte simplement d’un mecanisme de defensa front a aquesta atrafegada i confusa etapa que estem travessant i que no fa cap aparença d'afluixar. Però, siga com siga, el resultat és el mateix i les coses es veuen d'altra forma. No sé molt durarà, però em resulta una experiència nova i no està gens malament.

Un exemple: davant l'acostumat festival de despropòsits, barbaritats i brofegades que ens segueix ofrenant el blaverisme feixista aquests últims dies (des de l’esperpèntic assumpte del GAV i els castells fins a la pertinaç ofensiva governamental contra la TV3, passant per l'atipadora obsessió de la consellera portaveu pel nom d'un idioma --oficial-- que ni parla ni li importa gens), i sense deixar per això de sentir-me amenaçat en els meus drets més bàsics, se m'acut de seguida una altra visió: si no ens tingueren por, no es prendrien tantes molèsties per tractar de fer-nos callar. Fan el que fan --i més, que faran-- perquè tenen por. Saben que les seues mentides, manipulacions i prepotències quedaran desemmascarades tard o d'hora. I és per això que necessiten fer un ús pervers, immoral i, moltes vegades, directament il·legal, de tots els mitjans de què puguen disposar per tractar de mantindre la ficció en què han basat la seua forma de viure i des de la que busquen la ruïna del nostre País i el nostre poble. Però no reixiran: no serà cosa d'unes eleccions, ni de dues legislatures, potser ni de tres generacions; però seguirem plantant-los cara --no som tan ingenus--, i ho farem sabent que tenen por.

I encara un altre: durant tota aquesta setmana de faenes i viatges no he tingut una sola estona tranquil·la per escriure res en aquestes planes que sou tan amables de visitar de tant en tant. No ha estat fins ara que, abans de passar a altres ocupacions --més relaxades, però-- he pogut trobar aquest moment. Però en lloc de deixar-me dur per l'ansietat o la frustració, com hagués estat habitual en el meu cas (com si fóra tan important, com si calguera complir alguna mena de compromís o d'exigència pròpia o aliena), he tractat d'aprofitar aquest silenci temporal i no premeditat al blog per pensar futures entrades i ordenar les idees i les prioritats. He decidit que, ja que res podia fer per canviar-ho, allò més adequat era aprofitar-ho. I recordar què, bàsicament, escric aquestes coses perquè em resulta divertit, per posar una pedra més per fer paret. I per aprendre; sempre, sobretot, per aprendre... Bon cap de setmana!

Perdre i trobar

      "Quiero decir, conozco a muchos que si uno les pregunta, ¿qué dijo Darwin de la vida?, lo recitan con más o menos exactitud, pero no conozco a ni un solo ser humano cuya vida diaria muestre que de verdad cree que no hay una raya imposible de cruzar entre él y los seres que no piensan en palabras.
      Y eso es lo curioso. Descartes vivió en el siglo 17 y Darwin en el siglo 19, y sin embargo los humanos siguen siendo educados por Descartes. Siguen siendo amaestrados durante las 2 primeras décadas de sus vidas para pensar que son su pensamiento, y que el pensamiento es la cosa superior entre las cosas y es lo que los separa, sin remedio, de las otras especies.
      Y es cierto, que el pensamiento los separa de todo lo demás, pero eso es porque han sido educados por Descartes y no por Darwin".

Sabina Berman, "La mujer que buceó dentro del corazón del mundo"

Matí de recompte de baixes al jardí, conseqüència inevitable i esperada d'algunes setmanes d'abandonament forçat. La més sentida, la de la darrera mateta de conillets de roca (Antirrhinum valentinum) que conservava. Per raons que no venen al cas, recorde perfectament quan i on vaig agafar-ne algunes llavors --fa ara dotze anys-- de les quals van nàixer els exemplars que han florit any rere any al meu pati, però dels què no he pogut obtindre mai noves llavors. L´última d'aquestes plantes venia mostrant simptomes preocupants de senescència de l'estiu ençà, però no ha estat fins ara que, amb certa seguretat --amb les plantes mai no se sap-- crec que puc donar-la per definitivament finada. Aquests dies s'ha complert també un any de la mort de Xapi, el rateret que tanta companyia va fer-nos i del qual ja he parlat en alguna ocasió. El temps passa ràpid, massa ràpid.

Foto estreta del Banc de Dades de Biodiversitat

Ha estat, també, matí de visita al tanatori: és evident que, per més que siguen esperades, hi ha pèrdues molt més sensibles, tristes i irreparables que les d'animals (o les plantes) que han format part del nostre paisatge qüotidià durant més o menys temps. La desaparició d'una persona pròxima no admet comparació amb cap altre tipus d'absències. Però de tornada al pati no he pogut evitar pensar, sota la llum brillant d'aquesta tardor impròpia, en la complicada i indispensable xarxa d'estimes i afectes que els humans teixim al nostre voltant al llarg de tota la vida. Una xarxa que implica no sols --i principalment-- altres humans, sinó també a altres categories d'éssers vius i, segons i com, fins i tot a certes coses inanimades: les meues filles no suporten la idea que el vell i arrossinat Patrol que encara fem servir tot i la seua llarga i intensa vida, estiga condemnat, més prompte que tard, al desballestament; potser és perquè, a banda de tots els records que els evoca, té --com tots els cotxes-- una mena de cara...

Procure no insistir molt, quan es tracta de les meues filles, en com d'oportuna o pertinent siga la seua distribució d'afectes: allò important és que els tinguen, i crec que és natural --i convenient-- que siguen les persones les dipositàries principals de les estimes d'altres persones, com també que, dins d'aquelles, siguen les més pròximes (la família, els amics..) les més volgudes i enyorades. Però no em preocupa gens (més aïna el contrari) que puguen establir també vincles emocionals amb altres éssers que no pensen amb paraules. Potser allò més saludable siga que cadascú s'ordisca un teixit d'afectes suficientment dens i espés per a les seues necessitats, dins el qual hi haja lloc per a molts tipus i categories diferents de lligams, perquè tots ells fan el seu paper. Però sobretot, trobe realment important aprendre --i en això si que els insistisc, a elles i també a mi mateix-- a acceptar, comprendre i gestionar les pèrdues que s'hi aniran produint, inevitablement, en aquest teixit. I també les trobades. Atès que a alguns (i a algunes) ens sap mal, fins i tot, que se'ns asseque una planta, potser caldrà pensar que inclús l'educació més cartesiana té, per sort, les seues escletxes.



Dues notes finals: el llibre del que he estret el fragment, una troballa de la què potser diré alguna cosa més quan l'acabe, però que ja avance que m'està agradant tant com qui me'l va deixar va creure que m'agradaria. De Bèrnia, per la què, com avançava en una entrada anterior, vaig estar caminant ahir, poca cosa a dir fora del que ja és sabut: més enllà de les vinculacions sentimentals que hi tinga cadascú, una de les serres més boniques i recomanables del país, plena de racons màgics per la seua rellevància biològica i per la bellesa innegable dels seus paisatges. I en un dia esplendorós com el d'ahir, i amb tan bona companyia, un autèntic regal.

Frontera imaginària

Hi ha moltes coses que m'agraden d'aquelles terres esquerpes i fragoses que anomenem massís dels Ports. Una d'elles, el seu caràcter de divisòria que no ho és, d'unitat que ultrapassa ratlles i partions. M'agrada enfilar un barranc i no saber quan he eixit de la Tinença de Benifassà i he entrat en el Montsià, ni si les he travessades molt o poc abans de treure el cap al Matarranya. M'agrada arribar a Beseit i veure la sorpresa de qui m'acompanya per primera vegada perquè, tot i pertànyer a hores d'ara a Terol, la gent del poble parla català (encara que cada cop hi ha menys rètols oficials en la nostra llengua), i que al refugi de la Font Ferrera hagen de preguntar sempre si allò és Fredes o és la Sénia per decidir, finalment, que tant fa. M'agrada tot això, però allò que em duu una vegada i una altra a recórrer aquelles terres és, evidentment, el seu paisatge, molt en especial en aquesta època de l'any. Han estat ja molts anys i moltes vegades les què ens hem acostat per endinsar-nos en les boscúries de pi rojal; hem fet nit, si l'oratge ha acompanyat, a l'aixopluc del brancam esponerós del boix, i hem pujat i davallat cims i barrancs, hem tastat les aigües --sempre fredes-- de les Gúbies del Parrissal, hem vist les cabres senyorejar els cingles i hem remogut amb cura la fullaraca cercant bolets i --mai no se sap-- alguna fada. I cada una d'aquestes vegades hem trobat alguna cosa que no havíem copsat abans. Aquest any, el cap de setmana passat, no ha estat una excepció, per bé que una inoportuna avaria a la càmera només m'haja deixat captar imatges del primer tram --des del Molí l'Abad, vora el Pantà d'Ulldecona, fins a la Font Ferrera, passant pel Portell de l'Infern, Fredes, el Mas del Peraire o el cim del Negrell. De la Coscollosa i el seu bosc humit i fresc, del congost del Matarranya o del Pas del Romeret, les imatges me les he dut posades. Potser a l'any que ve, o quan els amics em passen les seues...

He tardat en escriure aquestes ratlles, entre altres raons, perquè aquests últims dies he tornat a Barcelona i el temps s'ha fet curt i escàs. El motiu del viatge, com en ocasions anteriors, seguir fent invisibles les fronteres imposades: potser hi ha formes més divertides d'invertir els dies d'assumptes propis que acudir a mitja setmana a reunions de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, de la què ja he parlat altres vegades. Però a mi ja em va bé així, perquè m'agrada anar-hi, retrobar a gent a la què m'estime, i tornar amb la sensació d'estar obrint camins per al futur. La reunió, fructífera: es perfila un projecte, al voltant de la custòdia del territori i la connectivitat ecològica --concepte especialment pertinent en aquest cas-- als diferents territoris que hi participem en la xarxa euroregional. I en la seua rodalia, moments impagables: barreja d'accents evocant ses Illes, amb un plis plai a la mà, en una taverna de Gràcia (gràcies, també, per dur-nos!)... Tot un símbol, no m'ho negareu, per Alcoi i per Sant Jordi.

I demà m'espera Bèrnia... M'estime aquella serra: una vegada hi vaig ser cec a l'ombra dels seus cingles, però no era culpa seua i, des d'aleshores, sempre m'ha estat amable i esclaridora. I més enllà, una altra setmana que s'anuncia complicada, amb la perspectiva de treballs i viatges vells i nous --Madrid ens reclama de nou. Probablement, avançarà aquest refredat incipient, tindrem bona cosa de feina i seguirem sense saber què està passant realment al Sahara. Però vull creure que també seguiran sent dies d'aprendre i descobrir, i de veure de debilitar fronteres sempre que es puga (dins i fora del país). Però sobretot, de seguir caminant. Tan de bo els déus siguen clements i no ens neguen mai aquest privilegi... Bon cap de setmana!