"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 14 de novembre de 2010

Perdre i trobar

      "Quiero decir, conozco a muchos que si uno les pregunta, ¿qué dijo Darwin de la vida?, lo recitan con más o menos exactitud, pero no conozco a ni un solo ser humano cuya vida diaria muestre que de verdad cree que no hay una raya imposible de cruzar entre él y los seres que no piensan en palabras.
      Y eso es lo curioso. Descartes vivió en el siglo 17 y Darwin en el siglo 19, y sin embargo los humanos siguen siendo educados por Descartes. Siguen siendo amaestrados durante las 2 primeras décadas de sus vidas para pensar que son su pensamiento, y que el pensamiento es la cosa superior entre las cosas y es lo que los separa, sin remedio, de las otras especies.
      Y es cierto, que el pensamiento los separa de todo lo demás, pero eso es porque han sido educados por Descartes y no por Darwin".

Sabina Berman, "La mujer que buceó dentro del corazón del mundo"

Matí de recompte de baixes al jardí, conseqüència inevitable i esperada d'algunes setmanes d'abandonament forçat. La més sentida, la de la darrera mateta de conillets de roca (Antirrhinum valentinum) que conservava. Per raons que no venen al cas, recorde perfectament quan i on vaig agafar-ne algunes llavors --fa ara dotze anys-- de les quals van nàixer els exemplars que han florit any rere any al meu pati, però dels què no he pogut obtindre mai noves llavors. L´última d'aquestes plantes venia mostrant simptomes preocupants de senescència de l'estiu ençà, però no ha estat fins ara que, amb certa seguretat --amb les plantes mai no se sap-- crec que puc donar-la per definitivament finada. Aquests dies s'ha complert també un any de la mort de Xapi, el rateret que tanta companyia va fer-nos i del qual ja he parlat en alguna ocasió. El temps passa ràpid, massa ràpid.

Foto estreta del Banc de Dades de Biodiversitat
Ha estat, també, matí de visita al tanatori: és evident que, per més que siguen esperades, hi ha pèrdues molt més sensibles, tristes i irreparables que les d'animals (o les plantes) que han format part del nostre paisatge qüotidià durant més o menys temps. La desaparició d'una persona pròxima no admet comparació amb cap altre tipus d'absències. Però de tornada al pati no he pogut evitar pensar, sota la llum brillant d'aquesta tardor impròpia, en la complicada i indispensable xarxa d'estimes i afectes que els humans teixim al nostre voltant al llarg de tota la vida. Una xarxa que implica no sols --i principalment-- altres humans, sinó també a altres categories d'éssers vius i, segons i com, fins i tot a certes coses inanimades: les meues filles no suporten la idea que el vell i arrossinat Patrol que encara fem servir tot i la seua llarga i intensa vida, estiga condemnat, més prompte que tard, al desballestament; potser és perquè, a banda de tots els records que els evoca, té --com tots els cotxes-- una mena de cara...

Procure no insistir molt, quan es tracta de les meues filles, en com d'oportuna o pertinent siga la seua distribució d'afectes: allò important és que els tinguen, i crec que és natural --i convenient-- que siguen les persones les dipositàries principals de les estimes d'altres persones, com també que, dins d'aquelles, siguen les més pròximes (la família, els amics..) les més volgudes i enyorades. Però no em preocupa gens (més aïna el contrari) que puguen establir també vincles emocionals amb altres éssers que no pensen amb paraules. Potser allò més saludable siga que cadascú s'ordisca un teixit d'afectes suficientment dens i espés per a les seues necessitats, dins el qual hi haja lloc per a molts tipus i categories diferents de lligams, perquè tots ells fan el seu paper. Però sobretot, trobe realment important aprendre --i en això si que els insistisc, a elles i també a mi mateix-- a acceptar, comprendre i gestionar les pèrdues que s'hi aniran produint, inevitablement, en aquest teixit. I també les trobades. Atès que a alguns (i a algunes) ens sap mal, fins i tot, que se'ns asseque una planta, potser caldrà pensar que inclús l'educació més cartesiana té, per sort, les seues escletxes.



Dues notes finals: el llibre del que he estret el fragment, una troballa de la què potser diré alguna cosa més quan l'acabe, però que ja avance que m'està agradant tant com qui me'l va deixar va creure que m'agradaria. De Bèrnia, per la què, com avançava en una entrada anterior, vaig estar caminant ahir, poca cosa a dir fora del que ja és sabut: més enllà de les vinculacions sentimentals que hi tinga cadascú, una de les serres més boniques i recomanables del país, plena de racons màgics per la seua rellevància biològica i per la bellesa innegable dels seus paisatges. I en un dia esplendorós com el d'ahir, i amb tan bona companyia, un autèntic regal.


6 comentaris:

  1. Afortunadament, front a Descartes i el seu pensament pur sempre hi ha un Hume per dir que el pensament sempre és pensament sobre alguna cosa... Posar fronteres al que és o no intrínsecament humà, en aquest cas, és el fruit d'un pensament cartesià o essencialista, oposat a eixe teixit o xarxa de la que parles, on els afectes i els pensaments no es poden destriar, com tampoc a qui o a qué destinem els amors i els pensaments. Els resultats d'aquest pensament empirista són molt més fecunds per a la vida: m'encanta això de gestionar les trobades i, més encara, avui, les pèrdues.

    ResponElimina
  2. Potser, fer camí té com a premissa fonamental allò que perds i el que et trobes. Sempre serà un miratge la convicció que l'home té de preveure els esdeveniments. Salut i ànims.

    ResponElimina
  3. M’ha agradat molt este apunt. Ausades que es pot desenvolupar afecte per un ésser que no sap parlar. És una altra manera d’estimar, no sé si dir necessària, però almenys gratificant i constructiva personalment, en diversos sentits. Llàstima que, quan es tracta d’un animalet, t’has de fer a la idea que no estarà amb tu sempre...

    ...i jo també me’n vaig al tanatori, ara. Hui recordaré que cal aprofitar més les coses que tenim i estar content i fer el que vulga fer abans que un dia deixem d'estar ací.

    De la serra de Bèrnia, què dir-ne! En guarde un molt bon record. Ja fa temps que tinc ganes de tornar-hi.

    Salut!

    ResponElimina
  4. Gràcies, anònim. He de tornar a llegir-me a Hume. Recorde molt poc d'ell, però sé que em resultava molt simpàtic. Sé que el tema és complexe, i que gent molt sabuda ha dit i escrit moltes coses --en alguna entrada anterior he parlat de Wilson i la seua biofília, que és un tema directament lligat a aquest--, però m'ha agradat la frescura amb que el llibre en qüestió ho tracta, tot i que siga una simplificació. I això de "existo y luego (a veces) pienso" no deixa de tindre la seua gràcia... Som animals que senten, més del què ens ensenyen; per això ens costa tant, de vegades, teixir vincles. I gestionar-los...

    ResponElimina
  5. Gràcies, Vicicle. Realment, comprendre que no tenim aquest control sobre el que passarà m'ha dut molts anys i més d'una frustració --sóc lent. Però quan t'acostumes, com tu dius, a caminar sota aquesta premissa, tot és més senzill. La qüestió no és no punxar mai la roda --cosa impossible-- sinó saber que fer si passara. Salut!

    ResponElimina
  6. Ben mirat, Josep Lluis, ben poques coses són per sempre. I jo si que diria que els vincles sentimentals, fins i tot els que establim amb no persones, són importants, tot i què no siguen els més rellevants. Lamente que hages d'anar al tanatori --mai és agradable-- però estic totalment d'acord amb tu. Cada pèrdua hauria de fer-nos pensar un poc més en allò que tenim...
    Molt bona la teua descripció de l'excursió de Bèrnia. Jo la faig quasi sempre començant pel Fort i acabant al forat, i almenys així a la majoria de la gent me la creue de cara ;)

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...