Karma

No hi ha dissabte de glòria sense diumenge de ressaca. Que tampoc és que me’n passara molt, la veritat, però una final de Champions, amb exhibició del Barça i aplec d’amics congregats per a l'ocasió, justifica de sobres algun petit excés, tant en l'apartat de fermentades com en el de destil·lades. Per això, en tocar retirada la matinada de dissabte, vaig assumir com inevitable que algún efecte secundari de l'agradable vetlada es faria notar al dia següent. El que no esperaba era amanéixer diumenge amb un mal de queixals com feia molt de temps que no tenia, d’aquells intensos i persistents que semblen arrapar-se per tot el crani i que et deixen d'una mala llet descomunal i sense ganes de fer res; i, molt menys, de posar-se a pensar i escriure, ni que fóra per trencar els dies en que aquest blog ha hagut de guardar silenci per falta de temps per a dedicar-s'hi.

Foto de Sport

Vull pensar que seria algun efecte no descrit de les altes dosis de metamizol, però el cas és que, mentre dormitava aprofitant una de les estones de treva analgèsica, se'm va aparéixer en somnis algú que va dir anomenar-se Earl, i que em va parlar d'equilibris còsmics, de compensacions entre coses bones i dolentes, i d'un curiós principi denominat karma... Vaig despertat convençut que el punyetero mal de queixal només podia tindre dues causes: o bé era el preu que havia de pagar per reequilibrar un univers descompensat per tan bé com m'ho havia passat la nit anterior --amb un pic destacat i coincident amb el gol de Villa-- o bé estic penant alguna mala acció comesa en aquesta vida, o en alguna d'anterior de la què no guarde memòria. Tot i això (digueu-me materialista) ja he demanat hora al dentista, per si de cas només fóra una càries.

Siga com siga, faig des d'aleshores repàs detallat de la meua vida actual, alhora que m'esforce inútilment per recordar què he estat en les anteriors i vigile, amb una certa inquietud, que no em caiga una estació espacial russa al cap. Ara bé, si per una d'aquelles fóra cosa del karma, no tinc cap dubte: la pròxima reencarnació de cert conseller d'Interior haurà de ser en bacteri, preferentment Escherichia coli. De la mateixa manera que espere, també, que algun conseller d'Educació es veja abocat sense remei a reencarnar-se, successivament, en cogombre, pepino i cucumber pels segles dels segles. Altrament, exigisc que se me'n passe el mal de queixal ara mateix. I sense condicions.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

L'endemà, per fi

Francament, tenia moltes ganes de que passaren. Supose que hi contribueix la notable --i en gran part lamentable-- previsibilitat dels resultats, respecte als quals vos estalviaré pel moment cap anàlisi detallada, atesa la profussió de comentaris assenyats disponibles a hores d'ara a la xarxa: només feu una ullada a molts dels blogs amics que hi ha ací al costat i que se'n ocupen amb molt de trellat. I això que, en aquesta ocasió, he mantingut fins el darrer moment incògnites importants que, finalment, han acabat revelant-se com algunes de les poques satisfaccions a les què apel·lar tal dia com hui: entre elles, la rellevant entrada de Compromís a les Corts --celebre, també, que hi estiga present Esquerra Unida, però això em semblava a priori més probable-- o el més que previsible canvi de govern a Alcoi si fructifiquen, que estic segur que sí, les negociacions entre els tres partits que fins ara han estat a l'oposició. Amb tot, i a pesar que fins i tot ha hagut dies que no semblava ni que estiguerem en campanya, he de reconéixer-ho: se m'ha fet pesat.

Ara, per bé o per mal, ja han passat, i és hora de seguir fent camí fins a la pròxima fita, no necessàriament electoral. Ja sé que no és gran consol però, objectivament i en general, no estem pitjor que fa quinze dies: la majoria relativa d'habitants d'aquestes terres que no consideren important que es censuren televisions, que es privatitzen serveis públics essencials, que s'ignore la llengua i la cultura pròpia --i catalana-- o que s'enriquisca a amics i coneguts a l'empara d'una interpretació certament singular de l'interés general, s'ha mantingut pràcticament invariable d'ençà les últimes eleccions; la qual cosa, a la vista de la blavor del panorama general, no deixa de ser remarcable. I tenim noves veus a les Corts, i --digueu-me ingenu, de nou-- encara conserve esperances fundades sobre les possibles conseqüències reals de les acampades i el 15M... Però ja havia dit que no faria anàlisis, i no m'hi vull embolicar ara. Hui ja és l'endemà i, pel moment, només puc assegurar una cosa: no torne a escriure res de política fins que passe la final de la Champions. Com a mínim.


Una nota final: lamente moltíssim que entre tot allò que ens agermana amb les Illes hi figure, de nou i des d'ahir, una penosa i aclaparadora majoria absoluta de la dreta, de conseqüències imprevisibles però gens tranquil·litzadores per a qui s'estima el país, la llengua i la cultura. Si fóra el cas que calgueren, molts ànims als amics i amigues d'aquella banda del mar, que mai no han deixat de fer-los front als enemics de la terra però que ara ho hauran de fer amb més força si cap. Una aferrada!

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...