Conéixer (-se)

Es molt probable que Eliot tinguera raó i el nostre destí, després de tota exploració, siga arribar finalment al lloc des del qual començàrem a caminar. Però fins que arribe aquell moment, hi ha encara molt per conéixer, i sovint es troba tan a prop que només un parell de dies donen per a molt. Especialment, quan tenim la sort que ens ajude a descobrir-ho algú que sap molt bé què és allò que ens emociona; i amb la sort, també, de no haver de triar entre les neus de Tramuntana o els tamarigars de vora mar, perquè dels uns als altres només hi ha una mirada de distància. Potser, la mateixa separació que hi ha entre l'inici de totes les nostres exploracions i el seu final, quan tornarem al punt de partida per provar de conéixer-lo per primera vegada.

He de reconéixer que, segons com es miren, entrades com aquesta poden semblar un poc estufades o, fins i tot, vagament exhibicionistes. No hi he pogut pensar molt, capficat com estic pel tràngol que està passant el pobre Inaki Urdangarin i profundament preocupat per com afectarà, tot plegat, la imatge de la família reial i de la monarquia espanyola; però ja vos dic que res més lluny de la meua intenció. Si que és cert, però, que amb el temps m'he habituat a aprofitar d'aquestes planes el que tenen de dietari, i que em va bé fer-les servir com un magatzem d'imatges i impressions per si la memòria curtejara. És per això que, tot i que no crec que oblide fàcilment aquests dies a Mallorca, completaré la crònica tot recordant(me) que les més recents manifestacions contra les retallades dels serveis públics, dissabte passat, van tornar a omplir els carrers del País i que, segons m'han contat i si més no a València, ha estat una de les més concorregudes que es recorden. I també que el cap de setmana que va començar a peus del Puig Major va acabar a Alcoi, diumenge a boqueta nit, amb el magnífic concert que ens va regalar Feliu Ventura, de qui hi ha tants versos a manllevar que no sabia per quins decidir-me...

No es poden apagar les ones

si ens queda la cançó

per fer-nos poble.

La nostra llengua és el nostre transport.

Reloading

Probablement no és més que un (altre) símptoma de la meua reconeguda ingenuïtat, però seguisc creient obstinadament que quasi tot, en aquesta vida, és susceptible de ser refet, reconstruït o rehabilitat. Tan se val que es tracte de la meua assolada dentadura com –per posar un cas de dificultat extrema—el mateix PSPV o, fins i tot, d’aquest País Valencià devastat per dècades de desidia, manipulació i podridura social i institucional. Altra cosa serà, evidentment, el preu que caldrà pagar, i les dificultats, l’esforç i els sacrificis que caldrà fer per aconseguir-ho. I, fins i tot si reïxim, serà difícil espolsar-se la trista sensació que tot hauria estat més fàcil (i més barat) si haguérem estat capaços de frenar abans la destrucció, si s'hagueren atès les veus i els signes –sempre n’hi ha— que ens alertaven. No es va fer, però, i tampoc serveix de molt lamentar-se: allò que toca ara és començar a recompondre, i el primer pas sempre ha de ser aturar la degradació, extirpar decididament allò que no admet cap altra solució, i posar fonaments sòlids per començar a reedificar. I potser, encara que siga molt demanar, confiar que hem après la lliçó…

La imatge, com moltes de les que il·lustraven entrades anteriors, procedeix de Vilaweb, a qui cal agrair el magnífic seguiment que està fent de tot el que s'està esdevenint a València aquests dies.

Obligacions odontològiques previament adquirides em van impedir sumar-me ahir a una nova demostració que alguna cosa està canviant a València, i que ho fa amb energia i decisió malgrat que segueixen les amenaces i les agressions. Vull creure que, d’alguna forma que encara no sóc capaç de concretar, tot el que està passant aquests dies és l’inici d’una necessària reconstrucció –política, moral i social-- que s’ha fet esperar massa però que a la vista del colapse en què s’està sumint el sistema, sembla cada vegada més inajornable: podem seguir apedaçant-lo --el sistema-- però tard o d’hora no quedarà més remei que recarregar-lo totalment. No serà senzill ni ens eixirà de bades, però un poc d'il·lusió i d’esperança tampoc no ens haurien de fer mal.


Quant a mi, em prenc també uns dies de recàrrega, que dedicaré a conéixer un poc millor els camins, la gent i els paisatges de Mallorca. Ja vos contaré la setmana que ve…

De (més) manars i (més) garrotades

Ho escrivia fa només tres dies: "Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica". Seguisc pensant-ho, tot i que només siga perquè, fins i tot en aquesta merda de democràcia, encara confie que ningú no irromprà a mitja nit en ma casa perquè no li agrada el que pense o escric. Però reconec que ara mateix, mentre vaig seguint --el twitter treu fum-- el que està tornant a passar pels carrers del centre de València, mentre escolte estupefacte a policies democràtics que qualifiquen com a "enemigos" als estudiants, mentre tracte de reprimir la nàusea que em provoca el discurs d'uns altres demòcrates (les repugnants i consabudes consignes de les "provocaciones de los antisistema" i "los que no aceptan el resultado de las urnas"), no tinc més remei que concloure que, en la pràctica, la distància que ens separa d'una dictadura no és tan astronòmica com m'agradaria que fóra. I que caldrà seguir actuant en conseqüència.

Imatge de Vilaweb

Temps vindran de fer valoracions reflexives i assenyades, d'exigir dimissions (i eleccions anticipades), de plantejar accions per tractar d'aconseguir que la flama que ha nascut --massa tènue, massa feble encara-- acabe encenent una vertadera Primavera Valenciana que incorpore, en el seu nucli, la reivindicació nacional: és aquesta qüestió, i no cap altra, la que més alenta (i inquieta) els elements feixistes enquistats en el sistema. Ara, és hora d'indignar-se, de sortir al carrer, d'assenyalar sense gens de por i amb tota la ràbia als corruptes i els incompetents que ens han portat fins ací, als seus còmplices i a tots els que els justifiquen; i també, i especialment, als que han promogut o han tolerat que apallissen adolescents que podrien ser els nostres fills. Però, sobretot, és temps d'agrair als i les estudiants del Lluís Vives que, amb el seu gest i la seua valentia, hagen aconseguit despertar-nos. O començar a fer-ho.






Dimarts 21, a la vesprada: acabat de tornar d'un carrer de Colom totalment ocupat per la gent des de la Porta de la Mar fins més enllà de la delegació del govern espanyol; moltes persones --joves, la majoria, però no exclusivament-- manifestant-se pacíficament contra els abusos i la indignitat, que m'han fet sentir orgullós d'aquest País. Pel moment, tret dels municipals desviant el trànsit, poca polícia s'ha deixat veure; veurem d'ací una estona.

Imatge de Vilaweb

Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...

Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.

De manars i garrotades

Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica. Però això no pot significar, evidentment, que sota la premissa que podria ser pitjor o que val més això que res, ens haguem de seguir conformant amb la paròdia de sistema democràtic --limitat, amputat i estèril-- sota el qual vivim; ni menys encara que, atenent al caràcter suposadament democràtic de les institucions que ens governen, aquestes estiguen legitimades per vulnerar a espentes, insults i trompades drets fonamentals de les persones. Especialment, quan aquestes persones són adolescents, estudiants de l'Institut Lluís Vives que es limitaven a reclamar el que en justícia els pertoca: una educació pública sense retallades. Fins i tot fent un esforç per no caure en tremendismes, encara que ens coste sorprendre'ns perquè coses com aquesta, a València, passen amb una freqüència inquietant (molt recomanable l'anàlisi de Vicent Partal, hui, sobre el tema), resulta difícil no tornar a sentir ara aquella sensació de fàstic, indignació i cansament que ens resulta, a molts valencians i valencianes, tan familiar com enutjosa.

Imatges de Vilaweb

Converses i cavil·lacions sobre democràcies inconcluses, transicions adulterades i dictadures subjacents, han acabat enfosquint una setmana que ha tingut també moments lluminosos, amb alguna sorpresa tan agradable com inesperada --que m'estime més no avançar fins que siga oficial-- i un cap de setmana carnestolenc per davant que tampoc no hauria de ser cosa de rebutjar. Potser, fins i tot, caldria també valorar com signes esperançadors tant les mateixes mobilitzacions dels estudiants, com la reacció --aparentment amb intencions exemplificadores-- que han provocat en un poder que ens vol dòcils i atemorits i que potser comença a sospitar que la cosa se li escapa de les mans. Però a l'hora d'escollir alguna música per acompanyar, com és habitual, aquesta entrada de divendres, ha pesat més aquella sensació. Perquè si aquesta és tota la democràcia a la que volen que aspirem, ja se la poden quedar per a ells que nosaltres ens en buscarem alguna que ens convinga més; perquè, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, la policia ha tornat a carregar contra els estudiants; perquè com més detalls anem coneixent del que ha passat, més indignant i injustificable sembla. I perquè fa massa temps que, de manars i garrotades (ni que ens els vulguen fer passar per democràtics), ja n'estem fins dalt del cap.

En realitat, la cançó que fa un parell de dies que no em trec del cap és "Damunt d'una terra", de Llach, i tot i que al final m'he decidit per l'Ovidi tampoc aquesta haguera desdit del que està passant i de com està passant... No dubtarem, trobarem els companys i sortirem al carrer. I, si teniu Twitter, no oblideu tampoc la piulada massiva convocada aquesta nit, a les 21:37 (un any després de l'apagada de TV3 al País Valencià). L'etiqueta: #FabraVolemTV3