"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 1 d’abril de 2011

En càrrega

He seguit transitant, durant aquesta setmana que s’acaba, per les regions --familiars però sempre inhòspites-- dels bioritmes baixos i els ànims minvats. Ja sabeu que sóc del parer que les adaptacions fisiològiques als canvis en el fotoperíode (i a tota la resta de mutacions ambientals més o menys sobtades que caracteritzen aquesta època de l’any) tenen alguna cosa a veure amb l’estat d’abaltiment que tendeix a afligir-me, a mi i a molta altra gent, en dates com aquestes. Però com que aquests períodes no sempre em coincideixen amb la universal agitació que provoca la primavera, crec també que ha d’haver-hi alguna cosa més: l'astènia, tan gastada, ha d'influir, però per ella mateixa no em sembla suficient per justificar aquestes etapes recurrents i aparentment idiopàtiques de decaïment generalitzat i sensibilitat incrementada cap a certes situacions, notícies, sensacions i, fins i tot, videos.

Com he dit ací mateix fa no res, una baixada de defenses, una temporada de feina especialment incòmoda, alguna inquietud més o menys explícita però d’abast limitat, són coses que, per elles mateixes, no tindrien probablement efectes apreciables. Però deuen contribuir, quan s'uneixen, s'acumulen i es combinen, a potenciar aquestes temporades indiscutiblement normals però també certament enutjoses. Si fa no fa, i com m’ha fet notar algú, no deixen de ser una mena de catarros anímics que solen cursar sense més importància, però que --com passa quan tens un poc de febre-- convindria poder covar adequadament perquè curen com cal. Per cert: he descobert, aquesta setmana i gràcies a això, una altra utilitat terapèutica del blog, aquesta per omissió: no senta gens malament donar-se permís per no escriure res quan no hi ha ànims ni per escriure. Segur que sabreu disculpar-me.


Siga com siga, i a força de travessar-los periòdicament (i d'anar superant-los de forma més o menys decorosa) he acabat per assumir aquests períodes com una mena de temps de recàrrega: em fa l’efecte com si el cervell --és un dir-- exigira de tant en tant prendre’s un respir, recloure’s en la cova, desconnectar del món, fins i tot reconfigurar-se, d’alguna forma, per tornar a encarar-se amb mínimes garanties d’èxit a la realitat i els reptes quotidians. Ignore si hi ha cap base racional en açò que dic, però tampoc no em preocupa massa: pensar-ho ajuda, no solament a suportar amb major dignitat aquests fases, sinó també a sortir-ne, quan s’hi surt, amb la sensació que s'han carregat les bateries i que les coses milloraran. O que, almenys, tindrem la força suficient per a afrontar-les si no ho fan. I a aquesta subtil però sòlida convicció m’aclame, com he fet altres primaveres. Sobretot, quan les primaveres venen acompanyades d'eleccions.

Ah, si, la imatge: ves per on, cercant alguna il·lustració més o menys escaient per a aquestes ralles, m’he assabentat de l’invent de Wulf Glatz, un científic suís premiat fa un parell d’anys amb l'universalment conegut Swisselectric Research Award de Zurich, que hauria de permetre recarregar mòbils --i altres aparells-- només mitjançant l'escalfor del cos. Manllevar del blog de LaAnet --que és on he trobat la referència-- la suggestiva imatge que en el seu dia van triar per il·lustrar la notícia, ha resultat una temptació massa difícil de véncer. La primavera, sense dubte. Però també el pensament que l'escalfor d'un cos pot ser, realment, un mecanisme de recàrrega pertinent i eficaç. Fins i tot, en aquests períodes de desànim; o, potser, especialment en ells...


10 comentaris:

  1. Hola de nou!
    Un descans sempre és un descans, i a més és benvingut! Desprès de llegir la teua entrada m'he recordat que jo fa vora dos mesos vaig decidir "agafar vacances" del fotolog q he nodrit des de fa més de tres anys. Sí, un descans és precís, fins i tot en els llocs on ens impliquem de manera voluntaria

    La Fada
    Descansa molt i carrega les piles!
    Sort

    ResponElimina
  2. Pep, no ha explicitat bé allò de l'escalfor. De quina escalfor parles? De la que porta la xica en sí mateix o la del que mira la xica on porta l'aparell?

    ResponElimina
  3. Jo també estic així, en estat de decaiment, però ja caiguda en picat...

    ResponElimina
  4. De vell és sabut que l'escalfor del cos ho carrega tot. I no és el mateix estar encès que estar cremat, per cert. A mi l'astènia només m'agafa quan no suporto el que tinc pendent a fer.

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Fada! En això anem, carregant bateries... També jo crec que, de tant en tant, convé agafar una mica de distància i recuperar forces, sobretot en allò que, com tu dius, hem escollit voluntàriament. I, amb la resta, fer per agafar-s'ho d'una altra manera, encara que no sempre siga fàcil... Avisaràs quan tornes al fotolog? :)

    ResponElimina
  6. Jo també tinc dubtes, Carles: jo creia que era la primera opció, però ara m'adone que se m'ha carregat el mòbil només de tindre'l ací al costat... Igual l'invent del suís té més possibilitats que no pensava. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  7. A mi em passa, zel, que quan em trobe desanimat --la qual cosa es dóna amb certa freqüencia, ho reconec-- em resulta molt més fàcil seguir deixant-me caure; i, malauradament, quasi sempre trobe raons de sobra per fer-ho... He de fer un esforç per parar la caiguda i tractar d'encarar-me cap amunt, perquè també per a això hi ha sempre raons :)

    ResponElimina
  8. Cert, Vicicle. Hi ha escalfors i hi ha cremors, i sempre és convenient preveure cap a quina combustió ens decantarem, no siga que tot es quede en fum de canyot... Haver de fer el que no abelleix o motiva és sempre especialment desagradable; jo he de fer grans esforços per no procrastinar cada vegada que em passa, que és bastant sovint. Gràcies com sempre, salut!

    ResponElimina
  9. Tal i com estan les coses, no m'estranya que tingues astènia primaveral. Es més, et diré que es per a tindre astènia estival, astènia otoñal i astènia hivernal

    ResponElimina
  10. I el que encara ens queda, Carme... Així és que, encara que ens donem permís per a algun baixonet de tant en tant, no ens en queda una altra que paciència, força i a seguir amb la batalla... Gràcies i endavant!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...