Tot és primavera

La neu, que ha emblanquinat les serres aquesta darrera matinada però que no he pogut xafar perquè, quan he tornat de València, m'ha semblat que ja n'havia de quedar ben poca i massa lluny i m'he hagut de conformar amb mirar-la des de casa. Però també la pluja que ha caigut amb insistència aquestes últimes setmanes, i el sol que ha aparegut --sembla que, ara si, per a quedar-se durant una temporada-- aquesta mateixa vesprada i que ens ha dut, en unes poques hores, de la llar i l'abric a haver de buscar l'ombra i quasi, fins i tot, la manegueta curta. I les poncelles de mil plantes diferents a punt d'esclatar si no és que se les han emportades per davant les darreres fredorades; els tallarols i els gafarrons, que refilen incansables entre les branques mentre el xoriguer espera el seu moment, i les oronetes que ja no refilaran mai més perquè no han pogut resistir, després del seu esgotador viatge de tornada, tants dies sense poder menjar per culpa de l'oratge... Potser aquest any està sent un poc més extremat del que sol ser habitual, però tot això forma part de les nostres prolífiques i imprevisibles primaveres: si nàixer no sol ser, com és sabut, cosa senzilla, difícilment podríem esperar que renàixer ho haguera de ser més.

Memòria en pedra

Recorde vivament la primera volta que hi vaig anar, fa ja molts anys, perquè tot i formar part del repertori d’excursions de joventut de les que ja he parlat alguna volta, aquesta resultava indubtablement especial i només podíem fer-la molt de tant en tant: fora del rang raonable de distàncies en què podíem moure’ns a peu, per anar-hi calia agafar a Alcoi l’autobús, o molt millor el tren, perquè malgrat haver-nos d’adaptar a uns horaris més limitats, baixar a l’estació del Nord (o de Dalt) de Cocentaina, tancada ja des de fa anys, ens deixava pràcticament a tocar de la nostra destinació. Però també perquè els llocs als quals dedicàvem la visita tenien, per a nosaltres, un encís especial: el paratge de la Querola, amb les seues margues cretàcies riquíssimes en fòssils --Ammonits i Belemnits, sobretot, però no exclusivament-- que li confereixen, tot i que nosaltres llavors ho ignoràvem, la categoria de jaciment paleontològic de primer ordre; però també, i molt a prop d’aquell, el recòndit i captivador congost del Barranc de l’Escorrupènia, una estreta escletxa oberta en l’abrupta vessant oriental de Mariola, coberta per grans blocs de pedra --molt probablement, les restes esfondrades del sostre del que hauria estat una antiga cavitat-- que exigeix, per a travessar-la en tot el seu reduït recorregut, una mínima habilitat per a grimpar sobre les penyes i per a esmunyir-se pels estrets i els escanyalls que van deixant les roques enrunades.

Han passat molts anys des de llavors, i han canviat moltes coses: ara sé de l’excepcional importància científica del jaciment de la Querola i de la necessitat de garantir la seua conservació fins i tot davant d’excursionistes benintencionats, i l’esquena i els genolls em grinyolen un poc més quan es tracta de travessar badalls i estrets entre unes penyes molt més concorregudes del que ho eren aleshores. Però cada volta que m’acoste a aquests indrets és inevitable reviure, per un moment, unes sensacions que romanen pràcticament intactes d’ençà que els vaig conèixer: la força evocadora d’un paratge que va ser, fa cent quaranta milions d’anys, el fons d’un mar tranquil, somer i tropical en el que bullien unes formes de vida extraordinàries, avui desaparegudes, i de les què només ens han quedat unes migrades restes fetes pedra. O la impressió, diria que quasi reverencial, que provoca travessar el llindar de l’estret i deixar que hi passe el temps, entre heures, galzerans i gatmaimons, cobejat per la bellesa feréstega i el silenci mineral de la contrada. Per cert: sempre m’ha intrigat si l’escolopendra que, segons sembla raonable suposar --Coromines ho confirma--, va donar lloc al topònim de l’Escorrupènia, seria l’animal homònim, o bé la falguera que coneixem habitualment com a llengua de cérvol però que també és anomenada escolopendra en alguns llocs, present antigament a la Serra de Mariola (recentment ha estat reintroduïda a Agres) i que podria haver trobat en el barranc, humit i ombrívol, un hàbitat escaient. Coses, imagine, de ser o haver sigut botànic i d’haver-me interessat, en el seu temps, per la flora de la serra; segurament, si les meues inclinacions de biòleg m’hagueren dut cap als quilòpodes, ni m’ho hauria plantejat. Això si, sempre que hi vaig, procure no alçar pedres sense mirar abans, per si de cas. 

Trampa per a bocamolls (Ref. 0532)

Enginyós dispositiu especialment dissenyat per a capturar, atordir o desactivar bocamolls, dotors, saberuts i cunyats en general. Sota l'aparença d'una decorativa i inofensiva obra d'art de Paul Klee, s'amaga un sofisticat mecanisme electrònic programat per activar-se automàticament en escoltar frases com "a qualsevol cosa li diuen art, ara", "això ho pinta una criatura i fins i tot molt millor" o "una calavera, això? vinga, va, no fotes". Un cop activat, el mecanisme dispara un potent dard anestèsic que deixa fora de combat a l'element en qüestió durant un període garantit de sis a dotze hores, suficient per a poder gaudir d'un dinar, sopar o sobretaula tranquils i sense ensurts parlant de temes normals amb gent raonable. Disponible també en els models "Joan Miró", "Kandinsky" o "Antoni Tàpies". Tres anys de garantia, satisfacció assegurada o es reemborsarà.

La meua proposta (o el que siga) per als "relats conjunts" de març. Oferta de llançament: s'hi acompanya d'un joc de dotze dards anestèsics suplementaris, carregador universal amb cable USB, i una cistella de transport de grandària escaient per a casos pertinaços, homologada per les normes més exigents de benestar animal. Ah, i enviament gratuït per a clients Prime.

El cant del cotoliu

Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 

Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...

Sol eixit

Bé, ho he de reconèixer: després de pràcticament dues setmanes de pluja i núvols, veure el sol traspuar des de fa una estona en el cel encara tèrbol ha estat una agradable sensació. Més encara, després del final sonat amb què ens va obsequiar ahir el temporal (més de cent litres damunt de casa, però amb registres que superen els dos-cents, a afegir a tot el que ja havia caigut fins el moment, a alguns llocs del Comtat i les Marines) i d'un matí de pujada a la Foradà, encara un poc més màgica hui entre boires i plugims, amenitzada pels intents sovint infructuosos d'esquivar tolls i bassals i per la vida que comença a esclatar pertot arreu, i que ben aviat --diuen els pronòstics que potser encara tindrem algun arruixonet els pròxims dies, però que després el sol s'acabarà instal·lant per una temporada--  se'ns mostrarà sota una llum ben diferent. I a mi, ho de reconèixer, tampoc m'ha de saber gens greu.

A l'entrada de divendres, abans de tota la pluja caiguda ahir, vaig posar algunes imatges de com estava el riu d'Alcoi al seu pas pel poble veí de l'Alqueria; ahir hi vaig tornar, i no em puc estar de posar també un parell de fotos, per si teniu gust de comparar-les. Tot i que és evident que d'aquestes ja en deuen d'haver passat unes quantes, feia cosa veure les pobres tortugues de rierol maldant per resistir-se a la força del corrent...