La neu, que ha emblanquinat les serres aquesta darrera matinada però que no he pogut xafar perquè, quan he tornat de València, m'ha semblat que ja n'havia de quedar ben poca i massa lluny i m'he hagut de conformar amb mirar-la des de casa. Però també la pluja que ha caigut amb insistència aquestes últimes setmanes, i el sol que ha aparegut --sembla que, ara si, per a quedar-se durant una temporada-- aquesta mateixa vesprada i que ens ha dut, en unes poques hores, de la llar i l'abric a haver de buscar l'ombra i quasi, fins i tot, la manegueta curta. I les poncelles de mil plantes diferents a punt d'esclatar si no és que se les han emportades per davant les darreres fredorades; els tallarols i els gafarrons, que refilen incansables entre les branques mentre el xoriguer espera el seu moment, i les oronetes que ja no refilaran mai més perquè no han pogut resistir, després del seu esgotador viatge de tornada, tants dies sense poder menjar per culpa de l'oratge... Potser aquest any està sent un poc més extremat del que sol ser habitual, però tot això forma part de les nostres prolífiques i imprevisibles primaveres: si nàixer no sol ser, com és sabut, cosa senzilla, difícilment podríem esperar que renàixer ho haguera de ser més.
Per aquí ha sortit el sol, a la fi!. Em sembla però que d'anar en màniga curta queda un bon tros. Tenim més llum, això sí, però escalfa poc.
ResponEliminaRenéixer tampoc ho és i podria dir que, fins i tot, més complicat que néixer.
Aferradetes, Pep.
Potser quan ho vaig escriure, fa un parell de dies, em vaig deixar dur un poc per l'entusiasme amb això de la màniga curta; però ahir i sobretot hui, ja no hi ha dubte: veurem si dura molt, però hui ja hem passat de 27 graus, i això per a mi és calor calor. Quant a renàixer, a mi també m'ho sembla, de complicat; però cal insistir, tantes voltes com siga necessari. Com cada primavera, si fa no fa. Abraçada i moltes gràcies!
EliminaEl març marçot ja té aquesta fama, que aquest any ha arribat fins a l'abril. Per aquí encara fa fred... però fa sol, sí! que després de tants dies ja és d'agrair!
ResponEliminaEntre marçot i abrilot ens han dut de bòlit, Carme. Per ací, el canvi ha estat realment brusc, però ja ens solen passar, aquestes coses: un simple canvi de vent, ens entra el ponent, i allà que van els termòmetres amunt... I si, fins i tot jo, que sóc un ésser de pluja i boira, estic content de veure el sol ;) Salut i una abraçada!
Elimina"...si nàixer no sol ser, com és sabut, cosa senzilla, difícilment podríem esperar que renàixer ho haguera de ser més". Aquesta me l'apunte, que em ve ara que ni pintada.
ResponEliminaMoltes gràcies, pitxiri. Vaig manllevar el títol de l'entrada d'un vers de Papasseit, d'un dels seus poemes que més aprecie i em commouen, i on també parla d'això:
EliminaRes no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Salut i abraçada!