Menú del dia

Hui tenim, de primer, la satisfacció immensa que proporciona viure i treballar a la vora d'un circuit urbà de Fòrmula 1 mentre es prepara el pròxim gran premi, anomenat d'Europa ves a saber per què. És un plat de temporada que només ve a estar disponible si fa no fa una setmana. Però diguen el que diguen els xafaguitarres de sempre, any rere any resulta una font inesgotable no solament de riquesa material, sinó també i sobretot d'emocions sensorials i alegries espirituals. I de tranquil·litat, també, perquè a canvi de la lleu molèstia que representa no poder accedir a la meitat dels carrers --i que, en els altres, deixar el cotxe siga una autèntica aventura-- mai estem els veïns i veïnes del barri tan ben protegits com ara, a raó de tres municipals per cantó. Supose que per donar servei a la resta de la ciutat hauran mobilitzat els reservistes, o igual és que la plantilla de policia local de València és molt més àmplia i versàtil del que imaginava.

De segon, indiscutiblement, hi ha què em dius dels nous consellers. Respecte del nomenament dels quals, cal dir-ho, l'únic que no ha estat una sorpresa és que quasi tot ha estat una sorpresa. Igual són figuracions meues, però m'ha semblat que la nova composició del Consell ha estat rebuda amb certa fredor per la premsa afecta al règim, mentre que els mitjans no tan afins semblen un poc desconcertats, sobretot per la desaparició (des del meu punt de vista, enganyosa) d'alguns dels puntals tradicionals dels anteriors governs populars. A mi em fa l'efecte, en una primera impressió, que el perfil polític aparentment baix que sembla caracteritzar el govern obeeix sobretot a estratègies de partit, vinculades a les imminents eleccions generals, però probablement també a apostes futures sobre la seua estructura interna i el repartiment de poder orgànic. I també que el segon esglaó (les deu conselleries sumen un total de divuit secretaries autonòmiques) va a resultar un element molt més important del què ha estat fins ara. En tot cas, ja ens convé a tots els valencians i valencianes que els nous responsables atinen amb la seua feina, que en tenen molta per davant. Per cert, i pel que fa al que em queda més a prop, no tinc cap referència directa respecte a la nova titular del departament; i, quant a les referències indirectes, me les prenc amb extrema cautela perquè resulta difícilment homologable el que passa en un ajuntament i en una conselleria. Però convé recordar, perquè ho han omès (simptomàticament?) quasi tots els diaris que he fullejat hui, que el nom de la Conselleria no es solament d'Infraestructures, sinó que s'hi afegeix Territori i Medi Ambient.

Afortunadament, de postres tenim un dolcet d'aquells que sempre ve de gust paladejar: la meua filla Teresa compleix hui deu anys. Tot i que hem acordat posposar per al cap de setmana les celebracions formals, hui és el dia, i es nota clarament perquè els seus ulls vivíssims resplendeixen encara un poc més. Mai deixa de sorprendre'm la seua mirada inquieta, ni el seu ingeni desbordant (ni tampoc, tot s'ha de dir, el seu geni esmolat, que no sé de qui haurà heretat). Segurament, d'ací poc, seurem junts a veure --només una estoneta-- Phineas i Ferb: a ella li agrada que ho fem, i a mi m'agrada que li agrade. I ho reconec: Perry l'ornitorinc és la canya.