De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.

Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...