Carpe diem (ara en poder)

Els embulls, les reorganitzacions i els embolics de la faena i la seua rodalia, on encara queden moltes peces per encaixar i unes quantes incògnites –potser massa-- per aclarir. Els maldecaps de demanar altes, permisos i llicències imprescindibles per a la casa que espere poder ocupar en breu en els Camins al Grau de València. La bascosa calor diürna i, especialment, la nocturna, que més d’una nit --i més de dues-- ha convertit la son en una utòpica aspiració tan legítima com inassequible. Les periòdiques irrupcions dels histriònics i recalcitrants feixistes autòctons (i les reaccions, sospitosament tèbies, que segueixen despertant les seues agressions execrables en segons quins àmbits del poder, la política i la societat valencianes). Les molt més subtils però igualment tòxiques actuacions d’una colla d’hipòcrites desvergonyits que no dubten en seguir utilitzant la calúmnia, la manipulació i el sectarisme per acusar-nos precisament del que ells practiquen i, ja de pas, recordar-nos –en nom de la seua llibertat i les seues lleis-- que els nostres drets són menys importants que els seus… Entre unes coses i altres, el millor que pot dir-se d’aquesta setmana és que sembla que vol acabar-se, i no seré jo qui faça res per impedir-ho.

Han estat dies de contenció teologal en els que he fet esforços notables per mantindre, malgrat tot, una actitud prudent i constructiva; en què he hagut de tirar mà dels ja escassíssims vestigis de la meua confiança en el sistema, i en què he procurat no perdre totalment l'esperança que algú, en algun lloc remot de l'organigrama, conserve un poc de trellat i sàpiga el què està fent. Però com que tot això cansa molt, i tampoc no espere molt de la setmana que ve pel que fa a la majoria dels assumptes abans esmentats, he decidit que aquest cap de setmana quasi que em posaré terriblement frívol i empedreïdament hedonista, i a veure que passa. I dilluns que ve, si de cas, ja tornaré a pensar en el postero, que açò són quatre dies. I tres nits, diuen.