Dies propicis, aquests, per al turisme de proximitat. Feia temps que no ens deixàvem caure per Otos i els seus rellotges de sol: fa poc, el blog amic de Marius Domingo parlava d'un d'aquests rellotges, dissenyat també --com els d'Otos-- per Joan Olivares. I encara que el cel, un poc tapat, no era el més adequat per a un gaudi gnomònic complet (ja sabeu, sum si sol sit), aquest matí hem ajornat altres plans i ens hem decidit per tornar a fer una volteta per aquest tranquil i sempre recomanable poble de la Vall d'Albaida.
"Venim del nord, venim del sud" és el títol del rellotge del pati del Palau. I la jove oronella, oportunament aturada sobre el seu gnòmon, fent un breu descans abans de tornar a volar. Com el temps...
Amb el teu permís manlleve aquesta imatge de la bici-rellotge, potser alguna cosa li escriure. Salut i gràcies.
ResponEliminaNomés faltava, Vicicle. Crec que és d'Antoni Miró, que ja saps que té tirada també per les bicicletes; segur que li trauràs tot el profit ;) Gràcies a tu!
ResponEliminaJo també he estat hui per la Vall!!!
ResponEliminaHe passat per Otos, però ens hem quedat en la xispa de la vall (carrícola) i en quatretonda!!!
coralet
Ja m'he guardat el pdf, moltíssimes gràcies. No el coneixia, i tant les imatges com els textos prometen molt. Salut.
ResponEliminaCoralet, és fàcil que ens hajam creuat, perquè nosaltres també hem estat a Carrícola --hem passat a veure l'ametlla de palla dels companys de la CEVA, però estava tancada-- després de passejar per Otos. Si és que aquest món és un mocador... :)
ResponEliminaDe nou un plaer, Vicicle. Salut i bon profit ;)
ResponEliminaOtos! Què gran (i xicotet :)). El conec molt per referències perquè a la Vall d'Albaida també hi vaig molt sovit, tot i que els estius de la infantessa, sens dubte els millors i com a època daurada, els vaig viure fins als 13 o 14 anys corrent i trucant a les portes del Palomar ("Palomar, ni a vendre ni a comprar, dia m'agüela d'Albaida). Fa poc temps hi vaig estar i, malgrat els canvis i el pas del temps, encara té eixe encant de lloc menut menut
ResponEliminaCinderella
Cinderella, la Vall forma part també dels meus paisatges familiars --món pare és nascut a Ontinyent-- i són molts els amics i amigues que tinc escampats pels seus pobles: és terra, com saps, de gent activa i compromesa com la que més. Però sobretot, recorde els anys --a finals del Pleistocé-- en què anava fent la tesina per terres de Benicadell: des d'Atzeneta fins al port de Salem, arreplegant plantetes dissabte si dissabte també...
ResponEliminaQuina gràcia! Allà per març vam fer la mateixa excursió amb Joan Olivares (i amb el comú amic Rafa Enguix) i també tenim quasi la mateixa foto amb l'oronella. Deu agradar-li el lloc.
ResponEliminaSalut!
Doncs ja es casualitat, Viper! O és una oronella resident, o Joan té alguna cosa a veure (que coneixent-lo no m'estranyaria gens), o bé encara ens queda molt per saber sobre l'etologia d'aquests pardalets... Em va saber molt mal perdre'm l'eixida amb Rafa i Joan --si no recorde malament crec que estava aquell dia per Sagunt-- però a la pròxima, sense falta. Salut!
ResponElimina