El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.