Desgana

Sempre que he de fer alguna cosa que sé que he de fer, però que m’estimaria més no haver de fer-la, em ve al cap la rotunda sentència amb que, quan era menut, es tancaven les discussions familiars al respecte. Indefectiblement, amb un posat greu, el pare o la mare silenciaven qualsevol conat d'insubordinació amb un taxatiu i irrefutable “Sense ganes va el moro a missa”. I encara que no entenguera quasi mai les causes de l’obligació (ni tampoc què pintaven els moros en tot açò: compteu que, d’Alcoi estant, això de moro té unes connotacions un poc especials, i jo m’imaginava històries estranyes de filaes que devien haver-se negat a entrar a l’esglèsia ves a saber per què) la conclusió era òbvia: si fins i tot el moro havia hagut d'anar a missa, era molt poc probable que a mi em quedara cap possibilitat d'escapar del deure que, per la raó que fóra, m'havia estat imposat.

Amb el pas dels anys vas entenent que, realment, hi ha “misses” de les que resulta difícil fugir. Encara que siguen un rotllo insuportable, que no abellisca gens ni mica i que, de fet –i per seguir amb l’analogia-- sigues un ateu reconegut i irreductible. A poc a poc, de forma quasi imperceptible, un (o una) va imposant-se les seues pròpies obligacions incòmodes i acceptant com a inevitables compromisos irritants i indesitjats. I ja siga per donar exemple, per evitar mals majors, potser per un sentit de la cortesia o de la responsabilitat no sempre fàcilment explicable (som animals socials i això ens imposa unes certes servituds), acabem fent a diari coses inútils, molestes i enutjoses que ens estimaríem més no fer. Coses què, a poc que hi pensem, estem segurs que no faríem --almenys, no en el moment i en la forma en què les acabem fent-- si tinguérem realment la possibilitat, la llibertat, de triar.
 

El problema és que a mi, quan he de fer alguna d'aquelles coses que crec que he de fer però que m’estimaria més no fer-les, em sobrevenen unes curiosíssimes regressions a la infància. I, com si fóra un xiquet, m'enfurrunye i m'empipe i m'agafa molt mal geni i, a més, se me'n van les ganes de dissimular-ho. Així que acabe anant a missa, però deixant tan clar que hi vaig sense ganes que potser, al remat, quasi hauria pagat la pena deixar-ho córrer... Abans, pensava que era simplement immaduresa i que ja aniria suportant-ho millor amb l'edat. Però vist que la cosa no sembla millorar, i que ja m'agafa més aïna granadet, comence a pensar que ha d’haver alguna cosa més. Perquè a veure, digueu-me: qui va decidir que el moro havia d'anar a missa?