De ponent...

Ens va agafar la pluja a migdia, en plena trobada de voluntaris de la Fundació Limne a Quart de Poblet: una negra nuvolada que avançava des de ponent ens va sorprendre mentre dinàvem a la vora del riu, prop del què ben prompte serà, gràcies a la col·laboració entre diverses entitats i institucions, l'Estació Biològica del riu Túria gestionada per la pròpia Fundació. I no ens va deixar ja, tot i que cada vegada amb menys intensitat, fins a l'inici de la manifestació, a la què vam arribar ostensiblement xopats i de la què, per prudència parental, vam decidir marxar més prompte del que prevèiem: per una vegada, no haviem prestat massa atenció a les previsions meteorològiques, tot i saber que el ponent --i tot el que des d'allí ens ve-- no ens ho sol posar fàcil quan es tracta de certes reivindicacions.

En resum: malgrat la pluja, un bon dissabte, envoltat de gent que no es resigna, que busca camins nous i que no tem alçar la veu contra les mentides i les manipulacions. Ullades de sol, tènues però encorajadores, per tractar de contrariar aquests temps difícils de núvols foscos i mals vents...

Amor pels colors

--Si, sóc alemanya. Però a banda que el futbol no m’interessa gens ni mica i que passe totalment de la Champions o com es diga, jo sóc de Dortmund, em costa entendre l’accent bavarés, i comence a estar farta de tant de pesat que em ve aquests dies amb el mateix conte, que ja podrieu ser un poc més originals.

Un poc afrontat, va girar cua amb un “perdona” a penes perceptible i es va perdre entre la gent que atapeïa el bar, mentre pensava resignadament que les derrotes del rival poden servir per endolcir un poc les nostres frustracions, però que d’ahí a assumir-les com si foren una victòria pròpia, hi ha molta distància. Potser no fóra encara massa tard per empassar-se l’orgull i tornar a intentar-ho amb aquella anglesa que semblava tan contenta…

Si vos sembla bé, i com que vaig un poc curtet de temps, quasi que em deixe pendent Guardiola, la manifestació de demà, la música de Brian Fallon i altres coses interessants, i ja en parlem amb més calma en un altre moment. Bon cap de setmana!

25 d'abril

Quan el sol refresque l'aigua

i el gel la faça bollir,

per curar el mal d'Almansa

ens vindrà res de Madrid.

Trons sense rellamps

Digueu-me tortuós, però quan has passat tot el matí faener sentint parlar de l'amenaça d’acomiadaments massius i intervencions imminents, no és fàcil anar a viure en directe l’últim dia dels Moros i Cristians alcoians i no posar-te a pensar en la possibilitat de foragitar a trabucades –en principi, sense metralla-- la colla d’inútils, irresponsables i indecents que ens han emmerdat fins el coll i que, segons tots els senyals, acabaran sortint-se’n com si res mentre els demés paguem un preu altíssim per les seues disbauxes. Amb tot, he decidit fer un esforç per deixar momentàniament de banda aquests torbadors pensaments, i limitar-me a gaudir de les últimes hores del sempre espectacular Alardo amb què tradicionalment es tanquen les festes del meu poble.

Com he dit altres vegades, si hi ha res que enyore dels meus temps de fester actiu és precisament aquest dia i les inesborrables sensacions que provoca. És cert que les restriccions legals (la quantitat de pólvora que pot utilitzar cada fester està limitada ara a un quilo) i la disminució incessant de participants, han reduït visiblement la seua espectacularitat. Però fins i tot així, l’olor a pólvora, l’estrèpit dels arcabussos, el ritme quasi musical d’un bon disparo –impagables les salves sincronitzades davant del castell-- segueixen resultant una atracció massa forta com per deixar-la passar, encara que siga només una estoneta i vista des de fora. Enguany, però, no he apurat fins a l’aparició de Sant Jordi --tan ingenua com emotiva-- sobre els merlets del castell, perquè per una vegada m’estime més ser testimoni de les esperades aparicions, quasi sempre igualment miraculoses, de Messi en l’àrea del Chelsea. En això estem, i ja veurem com queda, tot plegat.

El cas és que, un any més, s’acaben les festes del meu poble. No ha estat, tampoc aquest, l’any de veure baixar per Sant Nicolauet la primera esquadra de dones, ni de poder escoltar les ambaixades en valencià (“aquell, davant qui plora/tant de cristià vassall/i poruc s'estremeix/pel valor invencible del seu braç”), com tampoc, i en general, de veure la festa de nou en mans del poble que la fa i la viu, alliberada finalment de dogmes, essencialismes i hipocresies. Però ja falta un any menys per aconseguir-ho, i des de demà mateix reprendrem aquestes batalles, i moltes altres que ens venen damunt. I ja sabem que, en aquest cas, no les guanyarem només fent molt de soroll; però tampoc no sobra fer-ne, i dissabte és un bon dia per seguir demostrant-ho.

Sant Jordi

Ahir moros, cristians i pluja --només per als primers, com mana la tradició. Hui roses i llibres, i un llaç pel català. Sant Jordi, en definitiva. Feliç Diada!

Val a dir que, malgrat les previsions anímicament tempestuoses, el cap de setmana s'ha acabat semblant a un suau temporal primaveral, d'aquells que van rentant l'aire i assaonant la terra. Potser va ser gràcies al magnífic concert de divendres (ja sabeu: Bongo Botrako, la Gossa Sorda, Obrint Pas i Aspencat), que va servir per desbravar dràsticament els ànims i amainar els maldecaps. El cas és que ni el primer disgust ressenyable que ens ha donat el Barça en molt de temps --i que s'esdevenia justament mentre començàvem la Festa dissabte al vespre-- ha tingut efectes moralment significatius, tot i que demà veurem què passa. Quant als Moros i Cristians, segueixen hui i demà; jo ja els viuré només a mitja jornada, però segur que encara deixaran alguna estona interessant...

Antagonismes

És una situació que no sol produir-se, per sort, amb molta freqüència, però tampoc pot dir-se que siga excepcional. En primer lloc, ha de predominar en superfície un ambient de desànim i cansament generalitzat: una d'aquelles setmanes --posem per cas, aquesta mateixa-- en què tot, o quasi tot, sembla haver-se conjurat per anar malament alhora, o bé per empitjorar encara més si és que ja estava espatlat. Però per tal que es desferme el procés, aquest estat d'abatiment i desgana ha de xocar de forma sobtada amb una atmosfera general que reclame o exigisca exactament el contrari. S'ha pogut constatar, en aquestes circumstàncies, que el contrast extrem entre totes dues situacions --decaïment individual i exultació col·lectiva-- pot donar lloc a una autèntica i incontrolable tempesta anímica, una ciclogènesi emocionalment explosiva les conseqüències de la qual poden ser tan imprevisibles com potencialment devastadores.

En altres paraules: que després d'uns dies en què tots els meus indicadors de moral han assolit --per causes diverses però en absolut independents-- mínims certament alarmants, m'encare sense solució de continuïtat amb els moros i cristians alcoians, que tot i que comencen oficialment demà, tenen una prèvia interessant aquesta mateixa nit amb un concert que promet ser tan espectacular com esgotador. Tot plegat, doncs, anuncia un accentuat gradient entre masses d'ànim que fa previsible un esclafit notable, dels efectes i resultats del qual no gosaria aventurar res ara mateix. En tot cas, he decidit que el que haja de ser serà, per Alcoi i per Sant Jordi. I que després de la tempesta, ja vindrà la calma. O no.

Hui, com que m'ha semblat que l'ocasió ho mereixia, en deixe dues pel preu d'una. Poca cosa a veure l'una amb l'altra, tret de la coincidència en el títol, però totes dues capaces d'emocionar-me. De la primera no cal dir molt perquè ja està quasi tot dit; de la segona, si no esteu familiaritzats amb la música de moros i cristians, potser que hauriem de parlar-ne: si vos ve bé, aquest diumenge, mentre fem un plis-plai a la Plaça de Dins, podria ser un bon moment... Bon cap de setmana!



Desnivells acumulats

Quan es tracta d'anar a la serra, tinc dues manies a les què em costa resistir-me: no apurar l'aproximació amb cotxe (no em sap greu caminar un poc més, i m'agrada també allò que Mountain Wilderness anomena "engrandir les muntanyes") i ajustar-me als horaris que prèviament, i no sempre de forma tan prudent com deuria, m'he autoimposat. Aplicar totes dues a una travessia --la de la Serrella-- un poc més llarga i exigent que les habituals eixides de proximitat que solen ocupar-me els caps de setmana, pot complicar-la un poc, però també afegeix un punt d'al·licient que no s'ha de rebutjar.

De no ser per les meues manies, potser m'hauria pogut estalviar una part del camí que, en poc més d'una hora i després de superar quatre-cents metres de pujada, separa Quatretondeta de la font i el barranc de la Canal (el primer dels dos estrets d'igual nom que limiten la serra per llevant i ponent). La caminada, en tot cas, paga la pena: primer entre ametlers i oliverars, després per una senda ben traçada pel vessant de la muntanya que, a partir de la Canal, s'enfila entre roquers i runars cap al Morro de la Serella. Des d'ací, resseguint sempre la carena de la serra i oferint unes vistes magnífiques sobre la vall, el senderol va guanyant altura fins assolir la primera de les fites de la caminada: els 1.359 metres del Recingle Alt i la seua característica caseta de vigilància. Des d'ell, ben a prop i pràcticament carenejant, la segona cota remarcable del dia (la Penya de l'Hedra, de 1.351 metres) i una breu pausa per reposar forçes i fer una pensada sobre una altra mania, no sempre fàcilment explicable, que ens du a voler fer tants cims com siga possible...

Encarar-se al Pla de la Casa, tercer pic de la jornada i cim culminant de la serra amb els seus 1.387 metres, exigeix mamprendre un ràpid descens fins a la Font Roja de Serrella (1.150 m) i, des d'ella, anar recuperant altitud cap al Coll de Borrell abans d'afrontar de nou una exigent pujada cap al que sense dubte representa el més muntanyer de tots els cims de la serra. Certament, l'ascensió al Pla de la Casa paga sobradament la pena, i no de bades constitueix una de les caminades més conegudes i freqüentades de totes les que poden fer-se per aquesta serra. Des de l'amable i herbosa planícia que dóna nom a la contrada, deixant als peus el seu característic pou de neu, el cim ofereix unes vistes espectaculars sobre la pròpia Serrella i la resta de les serralades dels voltants; però hui no és bon dia per demorar-se en excés en la contemplació d'uns paisatges que ho mereixen sobradament, perquè si bé el Pla permet copsar fàcilment tot el camí fet fins ara, també mostra, cara a llevant, que encara queda un bon tram per completar la ruta.

En començar el descens des del Pla de la Casa, la caminada s'encara probablement al seu tram més exigent, però també el més interessant i espectacular: primer, una nova i empinada baixada entre pedregars cap a la capçalera del barranc del Moro i el Portet de Fageca, que separa el Comtat de la Vall de Guadalest; tot seguit, altra vegada cara amunt per les Covatelles, travessant runars i pedregars, per guanyar de nou, i amb el sol ja fent-se notar, la carena de la serra. Des d'ella, una ràpida marrada per tocar el següent pic previst --les manies, ja sabeu: ara, el Regall, de 1.322 metres-- i de tornada al trajecte principal i amb la vista posada ja en un rellotge que avança més apressa del que s'esperava, un nou ascens, en aquest cas relativament suau i resseguint sempre la corda de la muntanya, fins a la cinquena i última de les fites cimeres del dia i de la serra: els gens menyspreables 1.360 metres de la pedregalosa i sempre suggeridora Mallada del Llop, i les seues impagables perspectives sobre la Vall de Gualadest i el seguit de crestalls que, a través de la Xortà i la Bèrnia, semblen voler prolongar el cos de la Serrella fins a la mateixa mar.

Només queda, per culminar la caminada, iniciar un còmode i estimulant descens pel segon barranc de la Canal del dia, el de Beniardà: un recorregut bellíssim als peus de les penyes imponents dels Aspres de Famorca, esguitat de pous de neu i molt transitat pels aficionats a la muntanya. A aquestes altures, però, el sol i el rellotge comencen a apretar, i el què en moltes ocasions anteriors ha estat una plàcida passejada admirant els canviants paisatges de l'estret i les parets que el delimiten, obliga ara a forçar una mica el pas. Especialment, perquè en abandonar la Canal pel paratge dels Racons, resten encara alguns quilòmetres de recorregut --la majoria, per pista forestal-- fins arribar finalment a Castell de Castells i poder atendre a l'última de les manies ressenyables del dia: aprofitar sempre que es puga les innegables propietats hidratants d'una cervesa fresca. O de més d'una, si l'ocasió ho requereix.

Tot plegat, set hores justes de caminada --i més de mil sis-cents metres de desnivells acumulats, positiu i negatiu-- en una de les travessies més interessants i atractives que poden fer-se pel conjunt muntanyenc del migjorn valencià. Amb una idea que caldrà madurar: completar-la, carenejant cap a llevant en dues o tres jornades, fins abocar-se al mar pel Morro de Toix. I un últim i inesperat regal, en anar a recollir de nou el cotxe a Quatretondeta: els Frares, il·luminats pel sol del capvespre primaveral. Per cert: a Castell de Castells vaig arribar amb la llengua fora i els peus un poc espatlats; però només me'n vaig passar un quart d'hora de l'horari previst. Que ja se sap que les manies no les curen els metges...

República, és clar

I sense dubtar-ho ni un segon. Però convé puntualitzar, perquè és molt probable que no estiguem parlant de la mateixa...

Reconec que, quan vaig saber que els independentistes escocesos plantejaven que Elisabet II continuara sent la cap del seu futur estat, em va sorprendre un poc. Ara, i a la vista de l'aparent capacitat d'algunes monarquies per posar-se en evidència (quan no directament per autolesionar-se), comence a pensar que pot ser l'estratègia més intel·ligent per acabar definitivament amb elles: deixar que ho facen elles mateixes. Cal un poc més de paciència, és cert, però segurament el procés serà irreversible, i a més és molt més entretingut. Tret que sigues un elefant, clar...

Imatge de Vilaweb

Una bona armadura

És molt probable que, a poc que sigueu aficionats a caminar per les nostres serres, trobeu en les arrodonides i espinoses mates dels eriçons (conegudes també com cadires de pastor o coixins de monja) un element familiar i fàcilment reconeixible. I si alguna vegada heu admirat també les vistoses flors blaves que, a mitjan primavera, cobreixen aquestes lleguminoses de muntanya, potser vos haurà estranyat la imatge que acompanya aquestes ratlles i que és fàcil de veure, aquests dies, pels cims de la Serrella i d’altres muntanyes pròximes. L’explicació, però, és ben senzilla: en contra del que podria semblar a un observador poc avesat, les petites flors blanques que semblen nàixer de la mateixa mata d’eriçó corresponen, realment, als carraspics (Iberis saxatilis subsp saxatilis), una altra espècie típica d’aquests ambients muntanyencs, i que ha trobat entre les punxoses branques dels eriçons un ambient òptim per a créixer i florir.

Junt amb altres plantes d’aspecte similar, les cadires de pastor formen un tipus singular de matollars –anomenats pel botànics pulvinulars o xeroacàntics-- que prosperen en els cims i crestalls de les serralades de la Mediterrània occidental. El port espinós i encoixinat representa una adaptació a les dures condicions ambientals a què han d’enfrontar-se aquestes plantes: temperatures extremes, vents persistents, elevada insolació i sequera accentuada; però també un intens pastoreig per part dels herbívors, tant salvatges com domèstics. I han estat precisament els ramats de cabres que tresquen per la Serrella, els que han donat lloc a aquesta curiosa i circumstancial associació entre eriçons i carraspics, que no disposen d'una protecció tan efectiva: les mates d’Iberis que, per atzar, han germinat i crescut a l’aixopluc dels eriçons, se’n beneficien del seu blindatge d’espines, fins el punt que no resulta fàcil trobar-ne fora de la protecció d'aquests. I és que ja se sap que, sovint, la millor defensa és aprofitar-se’n de les defenses d’altri. I sense pagar-li lloguer.

Les vertaderes flors de l'eriçó (Erinacea anthyllis), matollars pulvinulars al cim d'Aitana
i ramat de cabres a la Serrella.

Un altre cap de setmana llarg per davant, si més no per als que treballem al Cap i Casal i gràcies a la intercessió de Sant Vicent Ferrer. I convindrà aprofitar-lo, perquè trobe que en passar aquesta i la del Primer de Maig --enguany, les Entrades d'Alcoi cauen diumenge-- ens plantem en l'estiu sense cap altra festa de guardar oportunament distribuïda. Millor per a la productivitat, supose; però pel moment, i ja siga en versió normal o llarga, passeu un bon --i profitós-- cap de setmana.

Sanitat universal (243è joc literari)

--No, senyora. Aquesta tanca és pediatria. Oftalmologia és aquella altra, la que té la lupa penjada... Perdona, què t'estava dient? ah, si, això: que no entenc com hi ha qui té la barra de dir que les retallades han rebaixat la qualitat de la sanitat pública... A més, s'havia abusat molt, de tot plegat, i feia molta falta un govern valent i decidit que posara les coses al seu lloc...


(Per al 243é joc literari de Jesús M. Tibau)

Liebster blogs

L'amic Enric Senabre, observador perspicaç de la ciutadania i les seues circumstàncies i hàbil comentarista de la realitat del País, m'ha distingit amb una menció al seu sempre recomanable blog. Segons explica, la cosa, que s'anomena Liebster Blog Awards i que no se sap molt bé com va començar (jo quasi que apostaria per algun lloc en alemany...), té com a objectiu difondre llocs encara poc seguits --hi ha un límit màxim de dos-cents seguidors per a ser nominat-- però que, per qualsevol raó, meresquen ser donats a conéixer. Copie, de l'Enric, el funcionament: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.

Com que a mi aquestes coses, per senzilles que siguen, sempre em fan il·lusió, seguiré la cadena i vos proposaré jo mateix cinc dels llocs que seguisc i que compleixen --pel moment-- la condició estipulada. L'únic que em sap mal és haver hagut de deixar per a una altra ocasió alguns blogs que m'agraden especialment, però com que no queda més remei que triar --i al blogroll d'ací al costat ja podeu veure per on van les meues preferències--, m'incline per aquests:

• El porquet de Sant Antoni: hi ha muntanya, i molta; però també moltes altres coses. I sempre emociona llegir-les.
• Encara estem així?: o de com treure un somriure fins i tot de la més dura de les realitats (que, com tothom sap, és la d'ací).
• La poesia és una cosa seriosa: doncs això, molta poesia en molt poques paraules --cada vegada menys, aproximant-se perillosament als 140 caràcters...
• Viciclisme: el món vist --i magistralment escrit-- a través dels rajos d'una roda. De bicicleta, evidentment.
• Burrera comprimida: difícil de definir, francament; però amb les albardes plenes d'art i fina ironia. Una burrera de blog, vaja.

Espere que vos agraden tant com a mi. I moltes gràcies de nou, Enric!

Com probablement sabreu, hui 11 d'abril es compleixen dèneu anys de l'assassinat de Guillem Agulló a mans de la violència feixista. Un any més, el recordem. I un any més cal seguir denunciant les impunitats, les covardies, els silencis i les complicitats que van envoltar aquells fets i el posterior judici als culpables. Ni oblidem, ni perdonem: #19anyssenseGuillem #GuillemAgullóNiOblitNiPerdó

Ací em pica, ací em cou...

No et dic jo que això de poder clavar-li el ganivet a Bob Esponja, Hello Kitty o algun personatge de Disney  no puga resultar un acte catàrtic i alliberador, tot i que si del que es tracta és d'esquarterar --encara que siga en efígie i de xocolata-- "tota mena de temes vinculats amb el FC Barcelona" ja no m'apanya tant el simbolisme... En tot cas, com que nosaltres som (com el Gremi de Forners lleidatà) de les de tota la vida, m'estalvie plantejar-me aquest dilema moral. I esclafir-los per sorpresa en un front propici i oportunament desprevingut, també pot alliberar bastant: "...ací et trenque l'ou".

Un matí preciós, el de hui, per a fer una ràpida escapadeta per terres de moriscos i mallorquins. Alcalà i Gallinera, dues valls simplement imprescindibles per tanta història, paisatge i bona gent com guarden. I entre tantes caminades estimables, pujar a la màgica Foradà per gaudir de les vistes de les dues sempre resulta una opció tan sencilla com recomanable.

Sant divendres

Sagrat o profà, segons convinga a les creences i conviccions de cadascú, però en tot cas divendres. Quant a mi, que valore algunes manifestacions de cultura popular lligades a aquestes dates però que, com el gran Javier Krahe, només fie al cromosoma qualsevol esperança d'eternitat, es tracta d'una bona ocasió per posar-me uns dies entre parèntesis, recuperar l'alè i tractar de remuntar els ànims, un poc espatlats de tant toquejar-los. És a dir: pensar poc, matinar menys i llegir més. I sobretot --si l'oratge acompanya, que sembla que si-- caminar per la muntanya i acumular desnivells, que cada costera que puge amb les cames és una planícia que guanye per al cervell, i ja fa massa temps que no faig sencera la travessia de la Serrella. Que tingueu un bon cap de (santa) setmana, i que gaudiu bona cosa de mones, panades i llonganisses.

Un exercici curiós

Ahir, per raons que no venen al cas però que tenen a veure amb una insana --i probablement innecessària-- curiositat per conceptes que ignore i idees no exactament coincidents amb les meues, em vaig trobar embarcat en una procel·losa navegació per una part de la xarxa que, fins ara (i probablement per sort) havia quedat fora de les meues incursions exploratòries. Des dels articles i treballs confeccionats per un conegut i influent think tank liberal, fins a la singular forma d'entendre el concepte d'informar exhibida per certs mitjans que es reclamen d'idèntica adscripció ideològica, vaig anar saltant per una quantitat sorprenent de pàgines, blogs i fòrums essencialment dedicats a difondre, justificar i enaltir aquest ideari (i en molts casos i sense massa pudor, també d'altres principis com ara la maldat intrínseca del nacionalisme, la superioritat moral de l'esglèsia catòlica o la demagògia ecoterrorista del canvi climàtic). Insistisc, no sense cert pesar, en les meues lamentables limitacions sobre teories econòmiques i història del pensament polític; de fet, no dubte que és a causa d'elles que, tret d'alguns casos excepcionals, quasi tot el que vaig llegir em semblara una feixuga lletania farcida d'idees superficials --i sovint profundament dogmàtiques-- que m'estalviaré de reiterar i que, amb molta freqüència, trobava una rèplica igualment simplista en els comentaris que tractaven de rebatre-les. En tot cas, a banda d'aprendre algunes paraules espanyoles noves per a mi (pijifacha, ecoprogre, fins i tot anarcocapitalista...), em va quedar de l'experiència una notable abranor estomacal i el propòsit de tractar de saber alguna cosa més sobre el liberalisme com a doctrina social i econòmica i sobre les crítiques fonamentades als seus principis.

Imatge de la xarxa

Casualment, hui mateix m'han fet arribar --gràcies, imma!-- una curiosa i interessant proposta de la pàgina "Information is beautiful", de la què ja he parlat en altres ocasions en aquestes planes. Consisteix en una visualització senzilla d'allò que anomena "Errades i manipulacions retòriques i de coneixement lògic", les quals organitza en cinquanta-cinc fal·làcies agrupades en sis categories: apel·lacions a la raó, apel·lacions als sentiments, deduccions errònies, confusions entre causa i efecte, manipulació de continguts i atacs directes. "Quan vulguem adonar-nos-en hi haurà més mesquites que esglèsies", per exemple, il·lustra una fal·làcia d'apel·lació a la por, dins la categoria d'apel·lacions als sentiments; Una confusió de causa i efecte del tipus afirmar el conseqüent pot trobar-se en afirmacions del tipus "el matrimoni ha de tindre com a objectiu el naixement de fills" basada en el fet que el naixement de fills és una conseqüència habitual del matrimoni (entre home i dona). La proposta es completa amb una aplicació pràctica a un article sobre el matrimoni homosexual publicat en el Daily Telegraph pel Cardenal O'Brien, president de la conferència episcopal escocesa: vint-i-cinc fal·làcies (una per cada quaranta paraules), amb la manipulació de continguts com a categoria més frequent, i les apel·lacions a la por i la tradició com les fal·làcies més repetides. El següent pas és obvi: he d'aplicar aquest mateix esquema a alguns dels escrits, treballs i notícies que vaig poder llegir ahir en l'intrincada i prolífica xarxa liberal, i a veure que passa. I igual, si em pilla amb ganes, ho prove també amb algun dels nostres. Però hui no: quan se m'haja passat un poc el mal de panxa.