La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local.