Vent

Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!