Sol d'hivern

Encara no sé si ho he d'atribuir a les bruixes, escarotades per la proximitat de Sant Silvestre, o bé a una obsolescència programada igualment malèfica però admirablement precisa. El cas és que, coincidint amb el canvi d'any, el meu cotxe va decidir, de forma sobtada i unilateral, que la meua entrada en el 2013 seria com a vianant. Per sort, sembla que l'avaria no és greu, i atès que encara no havia de tornar a la faena, les conseqüències de la momentània desmotorització s'han limitat, en la pràctica, a fer-me canviar els meus plans per a hui: si, com ve sent tradicional, vaig tancar l'any pujant al Montcabrer amb una bona colla d'amics i muntanyers de tota la comarca, m'havia plantejat començar el nou, una vegada penats els moderats però significatius excessos de la nit de cap d'any, en alguna altra muntanya de la rodalia, preferentment --no sabria dir per què-- amb vistes a la mar. Potser un altre dia, si al cotxe li va bé.

No és fàcil, però, deixar passar aquests dies d'aire tranquil i sol radiant; a més, tot i que no sóc persona propensa a balanços ni a propòsits, tampoc no va malament aprofitar aquestes dates per replantejar-se algunes coses i concretar-ne d'altres, i ja se sap que caminar sempre ajuda a esclarir i esclarir-se. L'opció, ateses les circumstàncies, ha estat improvisar una curta passejada per la rodalia del poble, sense cap més pretensió que deixar anar una estona les cames i el cap. Però ha estat suficient amb arribar al primer bancal per trobar el sorprenent espectacle de les margarides cobrint de blanc els oliverars acabats de collir: avivades per les pluges de la tardor, milions de llavors --es tracta, a diferència d'altres espècies properes, d'una planta anual-- han germinat per completar el seu cicle de vida en aquest moment en que moltes altres plantes esperen l'arribada de l'encara llunyana primavera. I ha estat tornant cap a casa, que m'he adonat que tot i que no he vist hui el mar, no l'he trobat gens a faltar. I el cotxe, tampoc.

No ha donat, la curta passejada, com per a aclarir massa les idees; però si hi ha una determinació que he decidit seguir aplicant-me estrictament durant l'any que comença, és la de no deixar que les foscors --que n'hi hauran, i moltes-- acaben fent-nos oblidar la llum i les clarors. I de clarors m'ha semblat veure'n algunes, i ben remarcables, a costat i costat de la mar i del canvi d'any: molta gent, a Mallorca, alçant la veu pel país i la llengua; una nova ràdio, també a les Illes, promoguda per la societat civil. I una nova proposta informativa digital a la que desitgem, no cal dir-ho, molta sort i llarga vida: benvinguda La Veu del País Valencià.