En imatges

Aquesta vista des del meu estimat Benicadell va ser la primera i, si no recorde malament, una de les que més temps va durar com encapçalament d'aquestes planes. Perquè crec que no va ser fins ben avançat aquell estiu del 2010, que em vaig decidir finalment a canviar-la per una imatge marina, que vaig trobar més escaient per aquelles dates.

Els motius estacionals van seguir ocupant la capçalera encara durant una bona temporada...

... però a partir d'un cert moment, i sense que recorde exactament per què, va començar una etapa en la què les imatges van anar succeint-se, sense renunciar per complet a una certa lògica --ja fóra temporal o de qualsevol altre tipus-- però seguint sobretot un criteri diguem-ne de preferència estètica: era prou que una foto m'agradarà per qualsevol raó, per a que optara, ni que fóra només durant uns dies, a ocupar aquest lloc.

I ha estat així, amb una roca com a capçalera, que he arribat finalment a tal dia com hui, en què fa just tres anys que aquest blog va començar el seu camí. I és això, simplement, el que volia dir: que la línia de Wallace compleix hui tres anys. Tot i que no és molt el que conec del cicle de vida d'aquesta curiosa espècie que anomenem blogs, intuisc que ve a ser cap a aquesta edat quan podria esperar-se de l'exemplar que teniu entre mans que començara a assentar-se-li el cap i a comportar-se amb un poc de trellat. Però ja avance que, mentre depenga de mi, faré tot el possible per evitar-ho: vist des d'ací, no puc dir que el que va ser el propòsit inicial d'aquestes planes (anar fent i veure què ix) haja donat mals resultats, així que tampoc veig cap raó per abandonar-lo ara. Moltíssimes gràcies, una volta més, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per ací, als qui llegiu, comenteu i compartiu; ja vos dic, amb la solemnitat justa però amb tota la sinceritat, que res de tot açò pagaria la pena sense vosaltres. I anem avant amb el quart, que ja veurem com va presentant-se: en açò, com en quasi tot, el que compta és anar fent...

Una part del meu País va fer ahir un pas que vull creure irreversible cap a una llibertat a la què també aspirem nosaltres i a la qual arribarem tard o d'hora. Ben prompte, i malgrat tots els entrebancs –legals i il·legals-- d'uns poders que s'autoqualifiquen de democràtics, els valencians i valencianes podrem tornar a veure una televisió en la nostra llengua. I un nou i prometedor blog, pilotat per Maria Josep Escrivà, acaba de començar un camí que serà, estic segur, llarg i fructífer. A diferents nivells i amb un abast també diferent, però bones notícies, en tot cas. I no estan els temps com per passar-ne per alt ni una sola.