De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...