Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'
arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...
benvingut arboç! a veure si nosaltres n'aprenem...
ResponEliminaBoniques fotos plenes de la llum del Sol.. Qui té enveja ara de qui?
ResponEliminaAixò de l'arboç, ho vaig aprendre la tardor passada. M'intrigava i vaig buscar-ho. Quines coses té la natura, més curioses. Una varietat infinita de maneres de fer les coses. M'ha agradat confirmar-ho!
ResponEliminaJo crec que potser ens convindria, Elfreelang... No podem evitar el pas del temps, però si afrontar-lo d'una altra manera: rebel·lar-se contra les obligacions pre-establertes per a cada edat i moment, i simplement gaudir-ne --i florir-- sempre que les condicions siguen les adequades. Gràcies, salut!
ResponEliminaMoltes gràcies, Cinderella ;) Això de les enveges, ja ho veus, sempre és molt relatiu: tu segueix dient-nos dels boscos i les gents del nord, i jo veuré de caçar un poc de sol i de llum del sud... Salut i endavant!
ResponEliminaAixí és, Carme: front a un mateix problema, la natura --l'evolució-- ha construït tot de solucions diferents i extraordinàries... Potser és per això que no deixa de meravellar-nos. I les cireres d'arbóç, a més, que estan ben bones :) Moltes gràcies!
ResponEliminafa 100 anys, quan l'esperança de vida humana en néixer era de 40 anys, tenia sentit una planificació de les fases. aquesta responia a la necessitat d'optimitzar el temps, escàs, per complir amb tot el cicle vital.
ResponEliminaara, que l'esperança de vida s'ha duplicat, i biològicament parlant el temps ens sobra, crec podem permete'ns el luxe d'encavalcar etapes i d'explorar, sense tantes predeterminacions, els camins, com l'arbocera.
Totalment d'acord, imma. I el tema em sembla, a més, especialment interessant: en unes poques generacions, els ritmes als quals estavem adaptats com a espècie han patit un trasbals molt gran. Des del meu punt de vista, això no solament explicaria la freqüència actual de moltes malalties de tipus degeneratiu --la nostra fisiologia no va evolucionar per durar tants anys-- sinó que està tenint també efectes psicològics i, fins i tot, sociològics: ara, ens sentim mentalment 'joves' amb els fills pràcticament criats i a edats que, fa cent anys --i com tu dius-- ens hagueren fet ser considerats com venerables ancians... Probablement, cal que vagen produint-se també ajustaments en aquests sentits (mental i social), i explorar camins pot ser una bona forma d'anar adaptant-s'hi. Gràcies, salut!
ResponElimina