"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 26 de novembre de 2011

A ritme d'arboç

Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...



8 comentaris:

  1. benvingut arboç! a veure si nosaltres n'aprenem...

    ResponElimina
  2. Boniques fotos plenes de la llum del Sol.. Qui té enveja ara de qui?

    ResponElimina
  3. Això de l'arboç, ho vaig aprendre la tardor passada. M'intrigava i vaig buscar-ho. Quines coses té la natura, més curioses. Una varietat infinita de maneres de fer les coses. M'ha agradat confirmar-ho!

    ResponElimina
  4. Jo crec que potser ens convindria, Elfreelang... No podem evitar el pas del temps, però si afrontar-lo d'una altra manera: rebel·lar-se contra les obligacions pre-establertes per a cada edat i moment, i simplement gaudir-ne --i florir-- sempre que les condicions siguen les adequades. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies, Cinderella ;) Això de les enveges, ja ho veus, sempre és molt relatiu: tu segueix dient-nos dels boscos i les gents del nord, i jo veuré de caçar un poc de sol i de llum del sud... Salut i endavant!

    ResponElimina
  6. Així és, Carme: front a un mateix problema, la natura --l'evolució-- ha construït tot de solucions diferents i extraordinàries... Potser és per això que no deixa de meravellar-nos. I les cireres d'arbóç, a més, que estan ben bones :) Moltes gràcies!

    ResponElimina
  7. fa 100 anys, quan l'esperança de vida humana en néixer era de 40 anys, tenia sentit una planificació de les fases. aquesta responia a la necessitat d'optimitzar el temps, escàs, per complir amb tot el cicle vital.

    ara, que l'esperança de vida s'ha duplicat, i biològicament parlant el temps ens sobra, crec podem permete'ns el luxe d'encavalcar etapes i d'explorar, sense tantes predeterminacions, els camins, com l'arbocera.

    ResponElimina
  8. Totalment d'acord, imma. I el tema em sembla, a més, especialment interessant: en unes poques generacions, els ritmes als quals estavem adaptats com a espècie han patit un trasbals molt gran. Des del meu punt de vista, això no solament explicaria la freqüència actual de moltes malalties de tipus degeneratiu --la nostra fisiologia no va evolucionar per durar tants anys-- sinó que està tenint també efectes psicològics i, fins i tot, sociològics: ara, ens sentim mentalment 'joves' amb els fills pràcticament criats i a edats que, fa cent anys --i com tu dius-- ens hagueren fet ser considerats com venerables ancians... Probablement, cal que vagen produint-se també ajustaments en aquests sentits (mental i social), i explorar camins pot ser una bona forma d'anar adaptant-s'hi. Gràcies, salut!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...