"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 27 de setembre de 2014

La memòria del crebalòs


Al principi, com deia aquell, va ser la paraula. La paraula, en aquest cas, és crebalòs, i hi vaig arribar a ella gràcies a un treball d'Abilio Reig Ferrer --referent ineludible per a tots aquells que ens interessem per la distribució històrica de la fauna en les nostres terres-- en el qual al·ludia, al seu torn, a un curiós opuscle publicat en València el 1545 pel sacerdot i escriptor Joan Baptista Anyés. A més d'una extensa obra de temàtica religiosa, Anyés (Johannes Baptista Agnesius, en la forma llatinitzada) va deixar escrita una obra profana, coneguda com les Apologies, de la qual forma part una "Apologia in uenatores, pro auibus, ad illustrem Olivae comitem, cum expositione multarum auium, sermone graeco, latino atque ualentino".  En "Pro avibus..." (obra que mereix, com el propi Anyés, una atenció més detallada de la que li prestaré en aquestes ratlles i que deixe per a una altra ocasió), s'hi inclouen els noms comuns, en valencià, de diverses espècies d'aus, acompanyats amb nombroses referències a autors clàssics grecs i llatins, i amb algunes consideracions i curiositats sobre aquestes espècies. D'aquesta obra, i de la resta de les Apologies, hi ha disponible una magnífica edició crítica, que inclou a més la seua traducció al català.




Doncs bé, en referir-se a allò que els autors clàssics anomenaven barbata o ossifraga --el nostre trencalòs--, Anyés diu: "Ossifraga vero a nostris vulgo crebalos dicitur et harpella". "Harpella" (o arpella), i els seus derivats "arpellat" i "arpellot", se senten amb freqüència aplicades a diverses espècies de rapinyaires, com també a l'aufrany o miloca. Però mai no havia escoltat dir-li "crebalòs" --paraula, per demés, que trobe especialment bonica; "encertadíssima", la qualifica el traductor al català de les Apologies-- a aquesta espècie emblemàtica, ni tampoc sembla que es tracte d'una forma recollida en els diccionaris: no apareix en el de l'IEC ni tampoc en el de l'AVL, i tot i que l'Alcover-Moll inclou una entrada amb aquesta paraula, s'hi refereix a un "coltell de trencar ossos", o bé --en una accepció que després he pogut confirmar que segueix viva en els Ports-- a un "home de poc enteniment, que no discorre". En tant que paraula, per tant, crebalòs semblava haver seguit el mateix destí, en terres valencianes, que l'espècie a la qual designava: l'extinció.


Crebalòs (Gypaetus barbatus), de la Viquipèdia

Quan es tracta de paraules i d'extincions, però, la toponímia sol ser un camp interessant a explorar. L'antiga presència del trencalòs (o del crebalòs) en terres valencianes és un fet conegut i confirmat per diverses fonts. El mateix Abilio Reig ha estudiat amb detall les referències recollides per la família d'ornitòlegs alemanys Brehm (Christian Ludwig i els seus fills Alfred i Reinhold) respecte a la seua presència, ben avançat el segle XIX, en Oriola i en Xàtiva, on ells mateixos capturaren un exemplar de mascle jove el 1856. Pagava la pena, per tant, veure si la paraula havia deixat algun rastre toponímic, en especial en aquelles àrees --com ara les comarques de Castelló-- en les que hom considera que van viure els últims exemplars valencians de l'espècie. I el resultat, facilitat pels avantatges que atorga la xarxa per donar resposta a aquesta mena de desficis, va ser positiu: Aureli Ferrando, en la seua "Aproximació a la toponímia de Culla", dóna referència d'una Roca del Crebalòs, ubicada en aquest terme de l'Alt Maestrat, i que vincula amb el trencalòs, "però amb un nom més arcaic, probablement mossàrab, tot i que ni Coromines ni el DCVB porten aquest nom". Però els avantatges innegables de l'Edat del Google no s'acaben ací: gràcies a l'Institut Cartogràfic Valencià, una cerca una mica més detallada va permetre trobar les coordenades de la roca en qüestió; fins i tot, una ràpida ullada virtual --via ortofotografies-- a la zona va oferir un aspecte esperançador, amb nombroses cingleres i penya-segats que, almenys en teoria, podrien haver albergat en el passat un niu de l'espècie. La visita a la Roca del Crebalòs esdevenia, per tant, tan necessària com inevitable.

L'últim capítol --pel moment-- d'aquest relat va resultar, però, inesperat i sorprenent: vista sobre el terreny, la mola en la que segons les dades cartogràfiques s'ubicava la Roca té unes característiques potencialment apropiades per a què hi haguera nidificat el crebalòs, amb bona cosa de cingleres, covatxols i relleixos que, de fet, són ocupats a hores d'ara pels voltors i les miloques. Però la indicació geogràfica concreta del topònim no s'hi referia a cap d'aquests llocs, sinó a un dels estreps del tossal, ocupat per una clapissa i, per tant, aparentment incompatible amb l'eventual presència de nius d'aquesta espècie. Un poc despagats, i atesa l'aparent abundància d'altres indrets més o menys pròxims que, segons la nostra apreciació, haurien merescut dur el nom del crebalòs, vam barallar la possibilitat que es tractara simplement d'una errada d'ubicació; però llavors vam reparar que, en el mas que s'aixeca als peus de la mola, uns homes recollien ametles, i ens hi vam dirigir amb la idea que ens confirmaren --o no-- les nostres impressions. Amb un resultat que cal qualificar, com a mínim, d'imprevist: sense cap vacil·lació, el més major dels llauradors ens va confirmar que la Roca del Crebalòs era un petit roquer al capdamunt d'una clapissa ("dalt d'aquell sargallar", ens va dir). Però en preguntar-li si coneixia el perquè del nom, ens ho va aclarir tot: ell no ho havia arribat a veure, però els seus avis li havien contat, sent ell un xiquet, que el crebalòs ("que és un ocell molt gran, com un voltor") feia servir aquella roca per deixar caure els ossos i trencar-los, en el que resulta ser un comportament característic de l'espècie. No era un niu, doncs, el que buscàvem, sinó un trencador; però no hi ha dubte de com d'apropiat és --o era-- el topònim a l'indret al qual s'aplica...

Si tot va bé, en uns mesos tractarem encara d'explorar alguns indrets de la zona que semblen especialment escaients per a haver albergat un niu de crebalòs: les seues característiques dejeccions --que s'anomenen "clarions" pel seu contingut en carbonat càlcic-- i la presència significativa de restes de teixits d'espart són elements distintius que perviuen durant molts anys i que han permès identificar, en altres zones de la Península Ibèrica, diversos nius històrics de l'espècie. Aquesta, però, serà una altra història, i ja veurem com acaba: potser, a més de recuperar la paraula, puguem recuperar algun dia alguna cosa més.



Va ser un autèntic luxe poder compartir la recerca de la 'Roca del Crebalòs' amb els amics Juan Jiménez i Juan Antonio Gómez, a més de Martí Surroca i les companyes del Centre de Recuperació de Fauna del Forn del Vidre; tots ells, d'aquestes coses, saben barbaritats, i és un plaer poder aprendre de la seua experiència. Quant al crebalòs, totes les dades --coherents amb el que ens va contar el nostre amable informador vora el Mas de la Serra d'en Porta-- situen la seua desaparició de les serres dels Ports i el Maestrat cap a finals del segle XIX, amb la qual cosa és molt probable que la seua memòria estiga també a punt de desaparèixer amb les últimes persones que, potser, van sentir parlar als seus avis d'aquell ocell grandot que deixava caure ossos per trencar-los...




4 comentaris:

  1. interessantíssim post Alfred , lingüística, historia, cultura , biologia, paisatge .....esperem que l'extinció dels mots com crebalós i extinció de la rica fauna no es produeixin o almenys els/les recuperem

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree! Ha estat molt divertit estirar el fil... En efecte, esperem que el primer pas siga recuperar la paraula de l'oblit, i potser algun dia puguem també recuperar l'espècie... Una abraçada!

      Elimina
  2. Ostres! Fantàstica feina, et felicite!
    Heu ajuntat i treballat molt bé dues de les meves passions, els ocells i la llengua.
    És molt important que no es perdi el nom. La llàstima és que per ací a baix hagueu perdut l'animal.
    Potser algún día...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser algun dia, Màrius. Pel moment, el camí està obert --i a veure si podem seguir estirant el fil i apareix algun niu històric, que estaria molt bé. Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...