"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 26 d’abril de 2021

Volves


No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i  escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.


L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.





8 comentaris:

  1. Vista així de prop, sí que és molt maca i el seu nom molt més, fins i tot poètic.

    Bon vespre!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A més de capacitat d'observació, qui li va posar el nom tenia, sense dubte, sensibilitat de poeta... Crec que herba-neu podria ser un altre candidat a aquells poemes monoverbals de l'amiga Maria Josep Escrivà, dels quals hem parlat alguna volta... Abraçada i moltes gràcies!

      Suprimeix
  2. Entrada molt interessant.
    Gràcies per presentar el nom històric de la planta L'herba de neu que mai no es podria cultivar al meu país.
    El color de les flors blanques és molt bonic.
    Salutacions des d'Indonèsia

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies i benvingut! En efecte, fora del clima mediterrani és poc probable que l'herba-neu hi prosperara, però ja en gaudiu d'una biodiversitat excepcional. I a més, hi ha la Línia de Wallace (l'autèntica) ;) Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix
  3. Curiosament, el blanc dóna color als camps.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No de bades és la suma de tots els colors, xavier ;) Salut i abraçada!

      Suprimeix
  4. És preciosa la flor i és preciós el seu nom.

    Gràcies per recordar el post dels poemes monoverbals, m'ha fet il·lusió retrobar-lo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme :) Vistes de prop, les flors semblen petites papallones congregades ("Les papallones blanques eren com si fossen volves de neu", escrivia Carmelina Sánchez-Cutillas). Flors i paraules, paraules i flors... Salut i una abraçada!

      Suprimeix