"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 1 d’abril de 2021

Deriva sobiranista (Relats conjunts)


La policia, alertada per uns veïns, les va localitzar finalment en un racó poc freqüentat de la platja de Moraira. Les dues xiques, vestides només amb les restes estripades d'uns pareos, es trobaven visiblement nervioses i amb símptomes d'insolació i deshidratació. Amb la intervenció d'un intèrpret fet vindre a posta des de Motilla del Palancar, les autoritats van poder determinar que es tractava d'Almudena T. S. i Paloma ("Cuca") J. L. de la R. y D., dues turistes madrilenyes que s'hi haurien desplaçat a la costa del País Valencià en una data indeterminada. Des de llavors, i malgrat els seus abrivats esforços per comunicar-se amb els indígenes, no havien aconseguit trobar a ningú que entenguera el castellà. "Ja ens havien advertit que l'espanyol, d'ençà que al Levante mana qui mana, estava seriosament amenaçat de desaparició, però mai no ens hauríem imaginat que la cosa havia arribat a aquests extrems, que no ens entenien ni quan preguntàvem si tenien taula per menjar-nos una paella...", van declarar molt afectades. A hores d'ara, i després de rebre atenció mèdica i psicològica, totes dues es recuperen satisfactòriament en unes dependències municipals habilitades per a casos similars --molt habituals darrerament a les platges valencianes-- mentre esperen que el govern de la Comunidad de Madrid les repatrie a la major brevetat possible. Per la seua banda, la Presidenta Diaz Ayuso, després d'assenyalar iradament que ells ja ho havien avisat i que ningú no els feia cas, s'ha referit a elles com a "autèntiques heroïnes de Madrid que és Espanya i Espanya que és Madrid", ha lloat la seua capacitat de sacrifici i resistència en un entorn tan hostil com el d'ací ("que si no fora per nosaltres, que hi anem a les seues platges, a saber de què viurien"), i els ha proposat d'incorporar-se a la seua llista electoral, on ocuparien els llocs situats entre Toni Cantó i el pròxim trànsfuga a qui calga fer-li lloc. 


La meua proposta per als relats conjunts de març. Sabreu perdonar-me que haja hagut d'exposar un cas tan trist i lamentable, però no sabeu com està posant-se ací la cosa, que només cal fer una volteta per adonar-se'n que Casado i els seus es queden molt curts quan diuen que el castellà està amenaçat, també al País Valencià; pràcticament en les últimes, no vos dic més... I ara seriosament: l'obra (i la tècnica) de Vicente Romero Redondo, autor del quadre d'aquest mes, m'ha semblat simplement espectacular. Si teniu gust i una estoneta, no dubteu en fer una ullada a les seues xarxes socials, paga la pena.



12 comentaris:

  1. ha,ha,ha!, m'he quedat sense paraules!
    Boníssim el teu relat.

    Aferradetes i bona tarda.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lluna! La veritat és que el quadre és molt bonic, però ens ho posen --malauradament-- fàcil per a que se'ns ocurrisquen aquestes coses tan estranyes... Salut i una abraçada!

      Suprimeix
  2. Ai, com sou els de Levante !! hehehe
    Molt ben ideat !.
    Bona Pasqua !.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Uns desagraïts som, artur, amb tot el que Madrid fa per nosaltres, i ací els eixim amb ocurrències com que els funcionaris hagen de conèixer la llengua del País per a ser-ho (si, a aquestes altures encara no calia...). Moltes gràcies i bona Pasqua!

      Suprimeix
    2. El saben aquell que diu: qui havia un català, un valencià i un baleàric discutint qui era més dur...
      Va guanyar el que va explicar que a l'escola de la seva autonomia els castellanoparlants que no demanen en català anar al WC els obliguen a fer-s'ho a sobre.
      (deixeu-me aclarir que és un acudit, que és fals!) Si ho llegeix diazayuso, o tonicantó, o el carrinyosa ho farien servir de prova per tornar a emprar allò del supremacisme.

      Suprimeix
    3. Veig això del WC (ben jugat!), i puge a "Si no sabes valenciano, no puedes trabajar en la Generalitat aunque seas Premio Nobel", titular de la COPE de fa uns dies sobre la nova llei valenciana de funció pública.

      Vols dir que els supremacistes no som els catalans-valencians-baleàrics? Hauré de deixar de llegir "El Mundo", crec que JimenezLosantos m'està influint massa... ;) Salut i una abraçada!

      Suprimeix
  3. Més val agafar-s'ho amb humor, tot plegat, perquè arriba a un punt que és per tirar el barret al foc.

    De tota manera m'ha agradat el teu relat ridiculitzant una situació que no saps si fa riure o fa plorar.

    Segur que molta gent votarà aquestes heroïnes que per fi han trobat el seu lloc a les llistes electorals (al cantó del Cantó).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És cert, Carme, mous molta raó quan dius que és més cosa de plorar que de riure, però almenys ens queda la ironia per fer veure com de ridículs poden arribar a ser els seus, no sé com dir-ho, arguments? Malauradament, em tem que sempre hi haurà gent disposada a comprar aquestes coses; de fet, hi ha partits sencers que n'han fet, d'això, la seua raó de ser. Resistirem, però; i mentre, a més, ens en riurem d'ells sempre que es puga. Salut, abraçada i endavant!

      Suprimeix
  4. Cada vegada n'hi ha prou amb menys per fer carrera política...

    Per cert, m'hauria agradat poder fer aquest comentari en espanyol (com a mostra de suport a aquesta llengua en perill d'extinció), però fa tant de temps que no sento xerrar en castellà al carrer, ni als mitjans de comunicació, ni als jutjats, ni enlloc que ara m'adono que no puc perquè he oblidat el poc que me'n van ensenyar a l'escola. ;-)

    Felicitats pel relat, no hem de perdre mai la ironia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A segons quins llocs, les carreres polítiques són certament barates de fer; una temporadeta per la perifèria posant a parir als aborígens i les seues manies --com parlar llengües estranyes-- i Madrid es posa als teus peus...

      M'ha agradat molt la teua sensibilitat cap a una llengua tan amenaçada com el castellà. A mi també em passa, que la estic oblidant a força de no escoltar-la, i crec que hauríem de fer alguna cosa; jo mateix crec que em donaré de baixa d'Acció Cultural del País Valencià i ho donaré tot al Instituto Cervantes. Per nosaltres que no quede.

      Moltes gràcies i una abraçada! (i si, a falta de tantes coses, que no ens falte mai la ironia...)

      Suprimeix
  5. I com aquest cas real i verídic que ens expliques, cada dia n’hi ha centenars, quantes vides més s’hauran de lamentar abans no es decideixin prohibir aquestes perilloses llengües regionals?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Es que no hauria de fer ni falta prohibir-les, Pons: hauria de ser la mateixa gent que les parla qui se n'adonara de que això no porta enlloc i se'n passara a alguna llengua de veritat, de les que serveixen per a integrar i no són d'imposició. Però mira, es veu que els llenguaregionalparlants no donen per a més, i així ens va als cosmopolites... Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix