"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 7 de juliol del 2021

L'esperit del temps

Pocs dies abans de volar cap a Turquia, la Biblioteca de Muro va tindre la deferència de convidar-me a presentar, en el marc de la seua Festa del Llibre, a Martí Domínguez i el seu últim llibre, “L’esperit del temps”. Fa ja molts anys --des dels temps remots en què tots dos corríem pels nostres respectius departaments de la Facultat de Biologia-- que conec Martí, me l'aprecie sincerament com a persona i l'admire profundament com a escriptor. Per això, poder introduir la seua entretinguda i il·lustrativa exposició, en la qual va repassar els processos creatius que s’amaguen darrere l’obra literària, va ser un autèntic privilegi, més encara perquè “L’esperit del temps” és un llibre que em va colpir intensament quan el vaig llegir: una autobiografia novel·lada i suposadament fictícia d’un investigador del comportament animal que, a desgrat del seu passat obertament nazi, va acabar guanyant, anys després, el premi Nobel. No desvetllaré més detalls del llibre, la lectura del qual vos recomane encaridament, però la idea central que hi subjau és el procés que porta a persones cultes i intel·ligents a deixar-se arrossegar, per convenciment, covardia o oportunisme, pel context social d’una època determinada (el Zeitgeistesperit del temps) fins arribar a justificar, i encara a implicar-se activament, en els pitjors crims concebibles contra la humanitat: "Costa molt poc matar un ésser humà. Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre aquells anys. I un colp has començat, la resta d'assassinats venen tot seguit, com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat (...) Entre els que hi prengueren part hi havia pares de família, treballadors honests i laboriosos, gent íntegra i senzilla. Per què ho feren?"

Tot i les evidents diferències d’època i context, no vaig poder evitar reviure molts passatges del llibre de Martí mentre recorríem les terres que s'estenen als peus de l’Ararat, turques a hores d’ara i que potser algun dia faran part d’un estat kurd independent, però que fins a principis de la dècada de 1920 van ser també habitades, de vegades de forma majoritària, pels armenis. Tot i que les primeres massacres sistemàtiques contra aquest grup humà en la zona es remunten a finals del segle XIX, va ser sobre tot entre els anys 1915 i 1923 que un Imperi Otomà agonitzant, justificant-se en les aspiracions nacionalistes dels cristians armenis i en la seua col·laboració, real o suposada, amb els russos, va dur a terme un programa de matances i deportacions en massa (el denominat Genocidi Armeni) que pràcticament els va fer desaparèixer del que secularment havia estat l'Armènia Occidental, amb l'Ararat com a element central i símbol de referència. He llegit un poc més sobre el tema, ja de tornada, i les xifres són tan esfereïdores com les recordava tot i que, a diferència de l’Holocaust, no siga aquest un tema del que se senta parlar molt a casa nostra: segons les fonts, van ser assassinats entre 600.000 i 1.500.000 armenis, mentre que la xifra estimada de deportats oscil·la entre 800.000 i 1.200.000 persones. Abunda, a la xarxa, la documentació i els estudis sobre el genocidi, encara no reconegut pel govern turc --si que he trobar, en canvi, referències d'autors kurds que reconeixen la participació de determinats sectors en les massacres-- i no és el meu objectiu estendre’m ací sobre els seus esgarrifosos detalls; si teniu curiositat, no vos resultarà difícil trobar més informació. Però he de dir que quan vaig arribar dalt de l’Ararat, enmig de l’alegria per fer cim i a la vista de les terres veïnes de l’actual Armènia independent, no vaig poder evitar fer-ne un pensament. I recordar, també, la reflexió que Martí posa en boca del protagonista del seu llibre: "Mai no s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d'on vinga. L'esforç no és mai suficient si no mantenim els sentits i la ment crítica ben viva i alerta. Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l'escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc d'equivocar-se".  Alerta, doncs, ara com sempre; o potser més encara.



Potser m'he posat un poc massa solemne quan encara ni vos he contat els detalls de l’ascensió a l’Ararat, que era del que es tractava i que deixe per a les entrades que vindran. Però ja sabeu que, en el meu cas, sóc incapaç d'encarar-me a una muntanya sense prestar-li almenys un poc d'atenció al territori sobre el que s'aixeca i a les persones que l'habiten, i sempre tracte d’aprofitar per saber un poc més de l'un i de les altres, dels seus paisatges i la seua història. I d'història, l'Ararat, el mític Masis dels armenis, llar mitològica dels esperits valents i custodi de l'Arca de Noè, n'ha vist passar molta, moltíssima...





4 comentaris:

  1. Molt interessant, Pep. M'ha agradat llegir-te. Hi ha tantes coses que desconeixem i de les quals no es parla mai o molt poc! Doncs sí, haurem de llegir aquest llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme :) El llibre t'agradarà, estic segur; Martí és un grandíssim escriptor, però a més a més el tema i la forma en que l'enfoca (i el protagonista, transsumpte d'un conegut etòleg austríac a qui he admirat molt) em van impressionar. I en realitat, potser és cert que ningú en som realment immunes ni sabem com respondríem sota determinades circumstàncies, així que millor no abaixar la guàrdia, sobretot en aquests temps en que sembla que es normalitzen actituds i posicions que creiem superades... Salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Se'm gira el ventre quan llegeix que "Costa molt poc matar un esser humà". La gent que pensa així m'esborrona. Cert és que sempre hi haurà raons per matar i si no és així, les inventaran... Com dius tu, no sabem com respondríem sota determinades circumstàncies, però millor no saber-ho.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La reflexió del protagonista del llibre és en efecte esborronadora, però ha de ser així a la vista de totes les atrocitats que s'han comés (i que encara es cometen diàriament) contra la humanitat... Malauradament, i com tu dius, hi ha massa voltes que sembla que no n'hem après res, de la història, i seguim inventant raons per justificar allò injustificable. No podem baixar la guàrdia, en efecte, i això també passa per desemmascarar la normalització dels discursos d'odi i els intents de deshumanitzar a l'adversari o, simplement, a qui es percep com a diferent per qualsevol raó; i de tot això, sobretot darrerament i ben a prop, comencen a tindre'n massa exemples... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina