 |
| Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...) |
Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’
Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis --a l’
escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els
intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim
pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un
llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi,
la Bíblia tenia raó.
 |
| Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m |
La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.
Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.
Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací.
