A casa

Superat el breu però intens parèntesi de llunyania del cap de setmana passat, torne de nou a l'àmbit de les proximitats, a les quals i de fet he pogut dedicar, aquesta setmana i per motius de feina, alguna de les estones que de tant en tant em permeten eixir del despatx. Paisatges de tardor, per bé que marcadament diferents, a la Marjal de Pego i Oliva i al Carrascal de la Font Roja: tots els reflexes de l’aigua, en el primer cas, i tots els colors del bosc --del verd al roig, o viceversa-- en el segon. Molt probablement, i a banda de complir amb la tradició de visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina --prolongada enguany un cap de setmana més per veure de reduir, sembla que sense massa èxit, les també tradicionals aglomeracions de visitants--, part del cap de setmana que tot just comença se n’anirà en seguir gaudint dels atributs tardorencs pels paratges que em queden més a prop. Però sobretot, crec que aquest serà un d’aquells caps de setmana, propis també de l’estació, en que allò que més abelleix és quedar-se a casa. Perquè les llunyanies estan bé, sense cap dubte; però anar-hi cansa. I perquè encendre --per primera volta enguany-- la llar, i seure davant el foc amb un poquet de condonyat, un gotet d’herbero i un bon llibre a les mans, no deixa de ser una forma tan bona com qualsevol altra de gaudir de la tardor. O almenys, a mi m'ho sembla.

A banda de l’inevitable cansament acumulat, la pel demés magnífica escapada a l’Atlas ha tingut com a conseqüència imprevista una avaria a la càmera de fotos que m’ha privat, sembla que temporalment, de poder-la fer servir. Pel moment, vaig tirant mà d’una de prestada i del mòbil quan es pot, però sense que abans les meues fotos foren res d'extraordinari, trobe que no és el mateix, així que espere que sabreu disculpar-ho. Que descanseu, també, si fora el cas, i bon cap de setmana!