Tocats del bolet

Bolets d'estepa o fredolics (Tricholoma terreum)

Tot i tractar-se d’una zona amb una llarga i antiga tradició boletaire (Font i Quer, en el seu extraordinari llibre sobre plantes medicinals, la situa pràcticament com la més meridional de les regions històricament micòfiles de la Península Ibèrica), no hi ha dubte que aquesta pràctica té, a les comarques del sud del País Valencià, unes peculiaritats innegables, atribuïbles en última instància a les característiques ecològiques pròpies d’aquest territori i, en conseqüència, al poblament fúngic que li resulta propi. Un poblament que, sense ser en absolut desdenyable quant a diversitat, si més no en algunes àrees concretes (al parc natural del Carrascal de la Font Roja s’hi han identificat més de 560 espècies diferents de basidiomicets), si que condiciona notablement l’afició dels que ens reconeixem com tocats del bolet, atesa la manca --o l’extrema raresa-- de moltes de les espècies que són objecte habitual de recol·lecció en altres territoris. Ceps, ous de reig, rossinyols, camagrocs, cama-secs o trompetes, per citar-ne només algunes de les més conegudes, falten per complet o són excepcionalment escasses en aquesta zona, i per trobar-ne ens hem de desplaçar centenars de quilòmetres cap al nord o cap l’interior. En compensació, tampoc és fàcil trobar a la meua terra espècies perilloses per la seua toxicitat: a banda de la gírgola d’olivera, freqüent i ben coneguda a la zona per la seua perillositat, només en alguns llocs comptats apareixen farineres bordes, i altres bolets potencialment mortals com Galerina marginata o diverses especies petites del gènere Lepiota, no desperten cap interés ni poden ser fàcilment confoses amb cap espècie comestible. 

Dalt, girgola d'olivera (Omphalotus olearius, una de les poques espècies perilloses que es fan a aquestes comarques. Baix, mapa de les regions micòfiles (caps als anys de 1950) del deliciós "Plantas medicinales" de Pius Font i Quer; si teniu ocasió, no vos perdeu l'apartat del llibre dedicat als fongs, on entre altres coses repassa breument l'afició boletaire en aquells anys, sobretot a Catalunya.

Esclata-sang ver (Lactarius sanguifluus)

A hores d’ara, la major part dels buscadors de bolets que recorren a la tardor aquestes muntanyes tenen com a objectiu pràcticament únic el que ací denominem esclata-sang (en pobles pròxims es coneix com rovelló o pebràs),  nom que en realitat engloba diverses espècies del gènere Lactarius fàcilment reconeixibles pel seu làtex més o menys rogenc; L. sanguifluus és l’espècie més habitual per aquestes terres i també la més apreciada, però també solen trobar-se a les cistelles L. semisanguifluus --molt similar a l’anterior, de la qual es diferencia pel barret verdós i el làtex que vira del taronja al roig-- i L. deliciosus (el conegudíssim pinetell), tot i que aquest últim, fàcil de distingir pel seu làtex immutablement ataronjat, té una pitjor reputació a la meua zona, on se la considera com a menys gustós que els anteriors. Potser l’única espècie que pot competir com a objecte de desig amb els esclata-sangs és el rubiol o bolet de xop,  també molt apreciada en aquestes terres, per bé que no compta a aquests efectes per donar-se pràcticament tot l’any en els llocs adequats --sobretot, com el seu nom indica, a les xopades que voregen rius i barrancs-- i sempre que les condicions de pluja hagen estat també les apropiades.

Farinera (Amanita ovoidea), comestible d'escassa qualitat poc buscada malgrat ser localment abundant i assolir una grandària respectable.

Morenes (Agaricus sp)

La preferència actual pels esclata-sangs entre els boletaires de les meues comarques més pròximes no vol dir, però, que no hi haja qui se n’interesse per altres espècies. Fins i tot abans de la popularització de la caça de bolets que s’ha produït en els últims anys, i que ha obert la recerca a espècies que fins llavors comptaven amb poca o cap tradició a la zona, n’hi havia d’altres que, si bé de forma més minoritària, han comptat des de sempre amb els seus addictes. A Alcoi, per exemple, les morenes (nom que engloba diverses espècies de xampinyó silvestre o Agaricus) o les primaverals gírgoles (Morchella), que a casa sempre he sentit anomenar com a múrgoles, compten amb autèntics entusiastes, mentre que d’altres com les turmes, les orelletes, les punxetes, les poagres o les mocoses eren també ben conegudes pels buscadors de més edat, per bé que en molts casos havien deixat de ser recollides fins que la popularització recent de l’activitat ha servit també per a que alguns d’aquests bolets tornaren a fer-se coneguts. Un cas curiós d’aquest fet és el bolet d’estepa (Tricholoma terreum), buscat en altres èpoques i esdevingut ara de nou popular, tot i que és simptomàtic constatar que la majoria dels nous recol·lectors no coneixen el nom local i fan servir el més estès de fredolic. Tot i que en menor grau, el mateix passa amb espècies com la cama de perdiu o el bolet de panical, molt més conegudes ara que fa uns anys, mentre que espècies com ara l’apagallums, el bolet de tinta, la pimpinella morada o el carlet, de les que no em consta cap tradició de recol·lecció a la zona, són ara buscades i recollides, si més no per part d’alguns buscadors diguem-ne il·lustrats.  

Dalt, judio (Boletopsis grisea), recollida antigament i que havia de ser bullida abans de consumir-la per llevar-li l'amargor. Baix, bolet de panical (Pleurotus eryngii), comestible excel·lent cada volta més buscat i apreciat

Però a més de les espècies que s'hi poden trobar, diria que un altre tret singular --per bé que no exclusiu-- d’aquesta feréstega zona és la forma de buscar-les. Recorde les primeres voltes, fa ja molts anys, que vaig anar a buscar bolets a les pinedes de Terol o a la Serranía de Conca, i la impressió que em provocar trobar els esclata-sangs --i moltes altres coses-- pràcticament exhibint-se sobre la molsa i entre la pinassa, en un paisatge de pinedes obertes, pendents moderades i sense plantes punxoses. A la meua zona, omplir una bona cistella --sobretot si hom fuig dels indrets més accessibles i que solen concentrar la major part dels buscadors-- representa quasi sempre recórrer distàncies notables per barrancs abruptes i costeres empinades cobertes d’argelagues i coscolles, i tractar d’intuir el possible senyal de la presència del bolet en un bony de la fullaraca o al peu de les estepes i els ginebres. Una forma de buscar que sorprèn sovint a qui està més habituat a fer-ho en altres paisatges, i que va donar lloc a ferramentes específiques com els coneguts a la comarca com a ganxos d’alcoià, uns estris actualment (i afortunadament) prohibits, quasi sempre fabricats expressament per a aquesta finalitat pels manyans locals, que consistien en un mànec llarg acabat en dues puntes i que recorde haver vist utilitzar a la gent major per alçar una mica la fullaraca buscant la cobejada aleta, amb una delicadesa tal que després no es notava que algú hi havia estat recercant. Res a veure, doncs, amb el rastre lamentable que, amb ganxos o sense ells, deixen a la serra alguns “buscadors” actuals en forma de terra remoguda i desenes d’exemplars --alguns d’espècies que altres coneixen i aprecien, però tots ells respectables pel seu paper com a part fonamental dels ecosistemes en què prosperen-- arrencats i llençats a perdre sense cap profit. 

Cresta de gall (Clathrus ruber), sense cap interés gastronòmic però fonamental, com la resta de fongs, per la seua funció ecològica als boscos i matollars

En el que no som gens originals, en aquestes terres, és en el goig que fa una cistella plena --més encara si és amb caputxó, açò és, amb unes branquetes de romer tot rodant per augmentar-ne l’altura i per tant la seua capacitat-- i un bon plat posat a la taula... Però això, si vos sembla, ho deixem per a una altra ocasió. 

Potser m’estic posant un poc pesat amb aquestes coses dels bolets, però feia temps que volia escriure sobre el tema i m’ha semblat que ara, quan la temporada comença a acabar-se, era un bon moment. Per cert, si voleu saber més sobre aquestes qüestions, podeu fer una ullada a aquest treball del mestre i amic Antoni Conca, a qui dec pràcticament tot el (poc) que sé al respecte. I quant a la setmana, doncs un poc atrafegada --estem de canvis, a la feina, i això sempre es nota-- i amb un ull posat, sense moltes esperances, a Glasgow; ja en parlarem, també, d'això, si en fora el cas. Pel moment, i com demana el divendres, que passeu un bon cap de setmana... amb permís de Blas i les seues conseqüències.