"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 17 de desembre del 2021

Ulls de perdiu

Ni de la mitja dotzena llarga de plantes que porten aquest nom, ni de les varietats homònimes de raïm, figues o fesols, ni menys encara d'aquell teixit que se'n diu igual o --i això si que no ho sabia-- de l'àrid petit de matxucatge. Parle d'ulls de veres de perdiu, rojos i vius, que és evident que ens observaven mentre nosaltres també ho féiem rere el vidre. Potser era un d'aquells animals confiats que es crien en granges i són després alliberats per a ser abatuts (a voltes l'etimologia pot ser cruel) a perdigonades; o també podria ser que, a una distància prudencial i separats per una finestra, la possible amenaça que representàvem no fóra suficient per tal que la por tinguera més força que la fam. En tot cas, vam estar una bona estona mirant-nos --nosaltres, atentament; ella, desconfiada, de reüll-- mentre esmorzàvem aquell matí fred al Buixcarró i les mallerengues i els capellanets esperaven inquiets que els arribara el seu torn al menjador. A mi, no cal dir-ho, em va agradar molt veure-la perquè no són, els de perdiu, uns ulls amb els que puga creuar mirades molt sovint. Com a molt, arribe a albirar en la distància la seua característica silueta retallant-se en els ermassos, o bé les veig fugir, amb seu vol sorollós, quan he estat jo qui les sorprèn caminant distret per la muntanya. I tot i que a mi els únics perdigons que m'agraden tenen plomes i no plom, no seré jo, francament, qui els retrega el seu caràcter esquiu i cautelós: crec que els humans ens hem guanyat a pols la seua desconfiança. I tan de bo no arribe el dia en que els ulls de perdiu acaben sent qualsevol cosa --una planta, una figa o un teixit-- menys allò que realment són: els ulls de veres de perdiu, rojos i vius. 





Diuen els qui ho entenen que la perdiu roja, pròpia de la Mediterrània occidental però amb les seues poblacions més importants en la Península Ibèrica, és una més de les moltes espècies d'aus les poblacions de les quals mostren una tendència marcadament negativa, i la caça --molt arrelada històricament a les nostres terres-- no sembla ser l'únic factor rellevant en aquest sentit. La pèrdua d'hàbitat, la intensificació de l'agricultura i la introducció d'exemplars criats en captivitat, junt amb la innegable pressió cinegètica a la qual es veu sotmesa, semblen estar darrere de l'accentuat declivi de l'espècie, amb una pèrdua estimada del 40 % dels seus efectius entre 1998 i 2019. Com en tantes altres coses, estem encara a temps de revertir la situació, però caldrà fer un esforç per aconseguir que les nostres bellíssimes i entranyables perdiuetes seguisquen picant i volant, per molts anys, a les serres i als camps. Bon cap de setmana! 









4 comentaris:

  1. Crec que, al mirar-te, sabia que podria seguir menjant tranquil·la i així ho va fer.
    Bon ritme amb aquesta jota!.

    Bon cap de setmana!. Aferradetes.🤗

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies :) Ja m'agradaria que fora així, però crec que li anirà millor si segueix desconfiant dels humans en general, per si de cas...

      Sóc molt fan del Pep Gimeno "Botifarra", i més amb aquesta jota, que es cantava a casa quan jo era menut i que em porta molts records... Abraçada i moltes gràcies :)

      Elimina
  2. Sí que em crida l'atenció quan ens trobem amb algunes perdius per la serra i no fugen quan perceben la nostra presència.
    Mare meua, amb la cançó m'han vingut al cap tants records! Eixes vesprades de festa on la cantàvem, no sé si com el Botifarra o com l'Ahmed. Depenent de l'alcohol ingerit :))

    ResponElimina
    Respostes
    1. He sentit criticar molt les soltes massives i indiscriminades de perdius de granja, tant pel seu comportament dòcil com per procedir --almenys en ocasions-- d'híbrids amb altres espècies del gènere; em console pensant que també a les àguiles els deu vindre bé que paren un poc faves...

      La combinació Botifarra-Ahmed és certament peculiar, i em recorda també aquell disc mític d'Al Tall amb Muluk el Hwa. Quant a la relació entre el cafè-licor i el do de llengües, és un fet universalment reconegut (i empíricament constatat, en efecte ;)) Salut i abraçada!

      Elimina