Al fons de tot es dreça una muntanyaprometedora, el dia ja finit.És bo no tenir sempre el que volemi bastir una cabana d'esperances:així, per l'entrellum, el primer estelfulgura net, silenciós incita,sense fer mal, a un goig que no turmentaque sigui breu; sabem que en esvanir-seserà tot lluminària el firmament.No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;aquí m'estic ple de pressentimentd'una vida auroral sempre futuraque és ara sols nit clara sense vent.Joan Vinyoli, "El primer estel"
Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya.
Per molts més! 🎂🥂🍾
ResponEliminaamb molta salut i
que les il·lusions no et manquin mai.
Aferradetes, Pep.
Moltes gràcies, Paula :) Un plaer, poder-ho celebrar amb vosaltres, amb qui compartisc al remat no poques il·lusions, i la il·lusió de que mai no ens en falten... Abraçada gran i salut, molta.
EliminaQue bonic, tal com ho dius tot. Per molts anys, Pep i a gaudir de tot el que tenim, que ara mateix com tu dius és molt, i no ens podem pas queixar.
ResponEliminaDe tot el món i de totes les èpoques, ens ha tocat viure en un lloc i en una època bastant privilegiada. És ben cert, malgrat tot i tot el que funciona tan malament i les persones que són malvades i només volen mal als altres, malgrat tot, tenim sort. Cal reconèixer-ho i gaudir-ho tant com puguem.
Una abraçada d'aniversari.
Moltes gràcies, Carme :) Costa en efecte queixar-se, veient --i sabràs disculpar-me el tòpic-- com està el món, però sense que això signifique, en cap cas, que ens hagem de resignar a quedar-nos on estem. M'agrada molt, per això, la imatge de Vinyoli de la cabana d'esperances: gaudir d'allò que tenim i ens arrecera, però sense renunciar mai a tot el que ens queda per davant, i a la lluita per fer que allò que vinga siga millor, per a nosaltres i per als nostres. Salut, i una abraçada forta de tornada!
EliminaQuè bo és el Joan Vinyoli.
ResponEliminaPer molts anys, cavaller!
Un dels meus preferits, pitxiri, i diria que no tan conegut per ací baix com potser mereixeria... Moltes gràcies, i voste que ho veja :)
EliminaEstàs fet un xaval! Amb energia per fer i per comunicar. Que no t'ature res!
ResponEliminaAmb poques paraules i unes altres poques imatges, ens has fet sentir el teu estimat Carrascar.
Per molts anys i que nosaltres en pugueu gaudir!
Bé, d'energia encara un poc, això és cert; però de xaval només em queda ja el coneixement, que com saps bé el tinc pràcticament per estrenar ;) Moltes gràcies, de tot cor, i que ben prompte puguem tornar a gaudir junts del Carrascar, i del que es presente. Salut i abraçada!
Elimina