La mala reputació

El mateix nom de botxí, amb el qual és àmpliament conegut, ja dona alguna pista sobre per on han d'anar les coses. Però fins i tot si no l'identifiqueu per aquesta denominació, ni tampoc l'heu reconegut per les imatges, és molt probable que vos resulte almenys vagament familiar si vos dic que és un d'aquells ocells que, com altres parents pròxims, acostuma a empalar les seues preses (insectes sobretot, però també ratolins, sargantanes o petits ocells) en les espines dels rosers i d'altres plantes similars. Un comportament certament peculiar, probablement relacionat amb el marcatge del territori o amb la conveniència de tindre l'aliment ben a l'abast, però que li ha donat, a ulls dels humans, una fama més aviat sòrdida: llisc a l’Alcover-Moll, on he arribat mirant això del nom, sobre “la creença que aquest ocell té el mal instint de turmentar els animalets que pot agafar, com és ara escarabats, sargantanes i llagosts, que posa aspidats a pues de plantes espinoses, i ell canta mentre els animalets sofreixen. Diuen que el seu cant en tals casos és: «Tira-li corda! tira-li corda!»", i encara hi ha qui pensa que, tot i que són els seus nius els que solen ser parasitats pels cucuts, “aquest ocell té costum d'entrar en els nius d'altres ocells i de matar els petits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el niu despullat”. I no seré jo qui negue que la imatge d'una cadernera o d'una musaranya encara viva, enfilada en una espina, pot resultar desagradable i fins i tot un poc macabra; però d'això a convertir als pobres ocells en una mena d'encarnació del mal, hi ha un bon tros. Sobretot si es té en compte que, al remat, la crueltat, la perversitat o la inhumanitat són atributs inequívocament (i lamentablement) humans. La hipocresia, també. 

 

Al País Valencià, el gènere Lanius es troba representat a hores d'ara per tres espècies. La més comuna és el capsot, capsigrany o botxí garser (L. senator), a qui corresponen aquestes imatges d'un parell d'exemplars que ens eixiren al camí, aquest cap de setmana passat, a la rodalia de Relleu. El botxí ibèric o meridional (L. meridionalis), de tons grisencs, és també relativament freqüent, mentre que el capsot d'esquena roja o escorxador (L. collurio) només es coneix, com a nidificant, a les terres elevades de l'interior nord del país. I per cert, d'ençà que vaig triar el títol de l'entrada que no em trec del cap el clàssic del gran Brassens, així que he decidit triar una de les múltiples versions que se n'han fet, perquè ja sabeu: les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux.