Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix.
Les festes sempre tenen els dos costats: alegria per la mateixa festa, els retrobaments, la socialització... i més enguany, i per l'altre costat, l'enyor i el record dels que ja no estan, que es fa més present en els actes i moments que compartíem. A gaudir, Pep, que enguany és especial.
ResponEliminaAixí és, Rafa. Enguany ens ha faltat gent a la que estimàvem molt i que s'estimava molt també la festa, i això les ha fet bastant estranyes. Però hi ha hagut també l'alegria de retrobar-se amb molta altra gent, i el propòsit ferm de passar-les el millor possible, que per a això ha calgut esperar tant; i diria que bàsicament --i sense abusar del cafè-licor més del que ha estat estrictament necessari-- ho hem aconseguit... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaEns has dut un trosset d'aquesta festa gran. A les imatges, de vegades, hi manquen els sentiments, que deixes ben clars amb les teves paraules.
ResponEliminaBona Diada per a tots i totes!.🥂📚📖✨
Aferradetes ben fortes, Pep.
Moltes gràcies, Paula :) A mi, en aquestes festes, els sentiments em venen sobretot per la banda sonora, fins el punt de deixar escapar més d'una llagrimeta, i potser enguany encara més: la música, imprescindible, però també el soroll de la pólvora i els trons... Al remat, totes les festes són grans per a qui les fa i les viu, i nosaltres, aquesta, la vivim des del més profund... Salut i abraçada!
EliminaQuin post més emotiu, Pep! Has definit ben bé el que és la festa en si, una barreja d'alegria i tristesa a parts iguals sobretot quan una es va fent gran. Recorde que la meua iaia no podia escoltar a la banda de música quan passava pel carrer perquè se'n recordava de mon pare, que tant li agradaven els pasdobles.
ResponEliminaMoltes gràcies, Carme. Jo també ho veig així, a mesura que ens fem majors anem acumulant records i vivències compartides, i quan en falten aquells amb qui les vam viure es nota, i molt... Enguany se'ns han ajuntat unes quantes coses: els dos anys sense festa, el primer que les meues filles les passen fora, la gent que s'ha quedat pel camí pel maleït coronavirus i qui encara està barallant-se amb la malaltia... Era precís que les visquerem d'una forma especial, i hi ha hagut emoció, però també alegria. I a l'any que ve, més i millor. Abraçada i moltes gràcies!
EliminaQue boniques són aquests festes, i quina sort poder retrobar-les! Els enyors inevitables, jo sempre me'ls intento prendre com una bona ocasió de recordar els que ja no hi són, amb les anècdotes concretes que vénen a tomb en relació a la festa.
ResponEliminaUna abraçada, Pep!
També nosaltres ho hem tractat de viure així, Carme, i hi ha hagut moments un poc difícils perquè hi ha pèrdues encara massa recents, però al remat vull pensar que aquells que ja no hi son també s'estimarien més que fora així. I amb tot (amb els enyors, i amb les alegries), crec que han estat unes bones festes :) Abraçada i moltes gràcies!
Elimina