Memòria en pedra

Recorde vivament la primera volta que hi vaig anar, fa ja molts anys, perquè tot i formar part del repertori d’excursions de joventut de les que ja he parlat alguna volta, aquesta resultava indubtablement especial i només podíem fer-la molt de tant en tant: fora del rang raonable de distàncies en què podíem moure’ns a peu, per anar-hi calia agafar a Alcoi l’autobús, o molt millor el tren, perquè malgrat haver-nos d’adaptar a uns horaris més limitats, baixar a l’estació del Nord (o de Dalt) de Cocentaina, tancada ja des de fa anys, ens deixava pràcticament a tocar de la nostra destinació. Però també perquè els llocs als quals dedicàvem la visita tenien, per a nosaltres, un encís especial: el paratge de la Querola, amb les seues margues cretàcies riquíssimes en fòssils --Ammonits i Belemnits, sobretot, però no exclusivament-- que li confereixen, tot i que nosaltres llavors ho ignoràvem, la categoria de jaciment paleontològic de primer ordre; però també, i molt a prop d’aquell, el recòndit i captivador congost del Barranc de l’Escorrupènia, una estreta escletxa oberta en l’abrupta vessant oriental de Mariola, coberta per grans blocs de pedra --molt probablement, les restes esfondrades del sostre del que hauria estat una antiga cavitat-- que exigeix, per a travessar-la en tot el seu reduït recorregut, una mínima habilitat per a grimpar sobre les penyes i per a esmunyir-se pels estrets i els escanyalls que van deixant les roques enrunades.

Han passat molts anys des de llavors, i han canviat moltes coses: ara sé de l’excepcional importància científica del jaciment de la Querola i de la necessitat de garantir la seua conservació fins i tot davant d’excursionistes benintencionats, i l’esquena i els genolls em grinyolen un poc més quan es tracta de travessar badalls i estrets entre unes penyes molt més concorregudes del que ho eren aleshores. Però cada volta que m’acoste a aquests indrets és inevitable reviure, per un moment, unes sensacions que romanen pràcticament intactes d’ençà que els vaig conèixer: la força evocadora d’un paratge que va ser, fa cent quaranta milions d’anys, el fons d’un mar tranquil, somer i tropical en el que bullien unes formes de vida extraordinàries, avui desaparegudes, i de les què només ens han quedat unes migrades restes fetes pedra. O la impressió, diria que quasi reverencial, que provoca travessar el llindar de l’estret i deixar que hi passe el temps, entre heures, galzerans i gatmaimons, cobejat per la bellesa feréstega i el silenci mineral de la contrada. Per cert: sempre m’ha intrigat si l’escolopendra que, segons sembla raonable suposar --Coromines ho confirma--, va donar lloc al topònim de l’Escorrupènia, seria l’animal homònim, o bé la falguera que coneixem habitualment com a llengua de cérvol però que també és anomenada escolopendra en alguns llocs, present antigament a la Serra de Mariola (recentment ha estat reintroduïda a Agres) i que podria haver trobat en el barranc, humit i ombrívol, un hàbitat escaient. Coses, imagine, de ser o haver sigut botànic i d’haver-me interessat, en el seu temps, per la flora de la serra; segurament, si les meues inclinacions de biòleg m’hagueren dut cap als quilòpodes, ni m’ho hauria plantejat. Això si, sempre que hi vaig, procure no alçar pedres sense mirar abans, per si de cas.