No puc parlar pròpiament de nostàlgia, però he de reconèixer que l’assalt dels records, caminant l’altre dia cap al Puig d’Alcoi, em va agafar un poc desprevingut. I no només pel fet que el jaciment ibèric, habilitat per a la visita des de fa uns anys, siga un d’aquells paratges que formen part rellevant --ja n’he parlat d’això, altres vegades-- de l’arqueologia sentimental de la meua joventut. Des del mateix sender que hi porta, vorejant el Barranc de la Batalla, i que començàrem a recuperar amb l’amic Jeroni en els temps ja llunyans en què m’hi dedicava a aquestes coses a l’Ajuntament d’Alcoi, fins als paisatges, massa temps amenaçats, de la Canal --impossible no evocar, contemplant aquelles planes, la figura extraordinària d’Antonio Estevan, qui fa ja catorze anys llargs que ens va deixar-- o el mateix traçat de l’autovia a Alacant, oberta l’any 2011 i en la definició del qual també tinguérem alguna cosa a veure, són molts els moments, episodis i vivències en les què no pensava des de feia molt de temps (tant, si fa no fa, com el que feia que no caminava per aquestes contrades) i que em van anar venint al cap al llarg del trajecte. I no parlaré, pròpiament, de nostàlgia, però és evident que van passant els anys, i és especialment en els espais viscuts on això se’ns mostra amb major claredat: també jo soc, inevitablement, animal de records. Per sort, i pel moment, ni lent ni trist; o al menys, no massa...
Si no els vivim, difícilment es poden recordar.
ResponEliminaBon passeig!.
Aferradetes, Pep.
Allò que sempre em sorprèn un poc és la força amb que retornen certs records: moments, fets i persones en les que de vegades feia molts anys en les què no reparaves, apareixen de sobte som si haguera estat ahir... Va ser un bon passeig, en efecte: per l'espai, i pel temps :) Moltes gràcies i una abraçada, Paula.
EliminaEls records ens evoquen nostàlgia. Abraçada. El Querola
ResponEliminaReconec que un poc nostàlgic si que em vaig posar; pels amics que ens han deixat, per suposat, però també perquè ja portem un bon tros de camí fet, i és inevitable que et vinguen al cap unes altres etapes de la vida que van quedant cada volta més lluny i que només recordem cada volta més de tant en tant. En tot cas, és bonic també pensar que pagava la pena lliurar algunes batalles, i que no totes s'han perdut ;) Abraçada i moltes gràcies!
EliminaEls teus records vénen de lluny i per moltes vessants, a pesar de la teua joventud! :) I el Puig és un punt estratègic on tenim unes quantes arrels. Ben fet!
ResponEliminaAra jo podria dir-te que la joventut no depèn de l'edat i tot això i allò, però quasi millor que no, que em fa un poc de mal l'esquena ;) En tot cas, i a més del Puig com a referent, resulta cridaner reparar en totes les amenaces que, durant uns anys, es van concentrar especialment en aquella zona, i que espere que no tornen mai més. Ara, va haver un moment que em vaig haver de callar per no semblar-li, a qui m'hi acompanyava, un autèntic avi batalletes... Abraçada i feliç Acció de Gràcies! (això ens ho has de contar amb detall, també. Va haver titot?)
EliminaDavant d'aquelles amenaces supose que vas traure l'espasa, i ben alta. Ben fet!
EliminaSí, sí, hi va haver titot, cuinat en una casa dins enmig d'un bosc nevat. Donant gràcies!!