 |
| Vincent van Gogh, Crani fumant un cigarret, 1885-1886 |
L'Església no va arribar mai a validar el caràcter sobrenatural del fet: segons el seu informe final, les declaracions del principal testimoni (del qual es destacava "la seua curiosa forma de parlar, els freqüents esclafits de riure i una fixació permanent en el menjar") no van permetre arribar a una conclusió definitiva. Però això no va impedir que la fama de les relíquies del Sant que cobraven vida per fumar s'escampara com una reguera de pólvora. Centenars de fidels --la majoria d'ells, amb una curiosa forma de parlar, esclafits de riure i fam permanent-- van començar a peregrinar fins al petit santuari, envoltat de feraços camps de cànem, que albergava l'esquelet miraculós, i molts asseguraven sense cap mena de dubte que havien pogut veure el prodigi amb els seus propis ulls. Mai, fins llavors, la devoció a Sant Canut havia conegut tal esplendor; el conreu del cànem a la comarca, tampoc.
La meua proposta per als relats conjunts de novembre. La moralitat? Que rule, tu, no te l'apalanques. I que visca Sant Canut. I Bob Marley. I quina fam, no?
i tot fent honor al seu nom, Sant Canut ! :D
ResponEliminaOriginal !! Salut.
Segur que els més escèptics voldran trobar alguna explicació científica al fet que ens ocupa, potser relacionant la flora de la regió amb l'ambient (sempre carregat) que envolta les reunions dels fidels. Hi ha molts descreguts en aquest món.
ResponEliminaUn relat ben divertit!!
ha, ha, ha... m'has fet riure molt, tu no el canut.🤭
ResponEliminaMolt bo!.
Aferradetes, Pep.
Ep!, falta una coma entre el tu i el no.😉
EliminaMolt divertit! Ets una sorpresa relataire constant. Ha, ha, ha… molt bo!
ResponEliminaSóc la Carme, casumdena!
EliminaDigueu-me maniós, però tot i que siga amb un retard injustificable, deixar almenys de donar-vos les gràcies pels vostres comentaris em fa sentir neguitós. I a més, vos ho mereixeu, que carai... Moltes gràcies, doncs, a tot@s, i una abraçada!
ResponElimina