Primer ha estat el garser, que pràcticament m'ha avisat de la seua presència sobre l'arbre amb el seu crit característic i que, a més a més, s'ha prestat amablement a deixar-se veure des de relativament a prop i durant una bona estona. No m'ho ha posat tan fàcil el verd, a qui ha delatat també el seu renill inconfusible però que només s'ha deixat observar, per un moment i des de lluny, abans d'alçar el vol i perdre's entre les capçades, finalment tardorals, dels xops i els àlbers... Feia temps que no eixia a caminar per les vesprades, que a més de ser ara massa curtes per a segons quines passejades, torne a tindre majoritàriament ocupades amb uns altres menesters perquè --ja sabeu allò d'entropessar amb la mateixa pedra-- he tornat a assumir algunes responsabilitats a la faena i, tot i que serà només per una temporada, dispose ara de menys temps per a altres coses. Però hui, després d'una setmana que se m'ha fet llarga i encara que fora entre dues claroretes, he baixat al riu amb la idea d'airejar-me una mica i aclarir un poc el cap. El que no esperava era passar una estona tan entretinguda en companyia dels picots; o, si em permeteu que ho diga així, que em passaria la vesprada, fins que s'ha fet massa fosc per veure res, simplement picotejant...
El picot garser gros (Dendrocopos major), de qui ja vaig parlar ací mateix fa un temps, és un company habitual en el meues passejades vora riu malgrat la seua raresa per aquestes terres. El picot verd ibèric (Picus sharpei), considerat des de fa poc una espècie independent respecte a la resta de les poblacions euroasiàtiques, és molt més comú i és fàcil escoltar-lo en els boscos i arbredes de la zona, incloent-hi les riberenques, però no sempre resulta fàcil d'observar. Haver-los pogut veure a tots dos pràcticament junts no deixa de ser una casualitat afortunada; llàstima, pel que fa a les fotos, de la poca llum i la falta de traça...
He ampliat les fotos (la meva vista no és el que era) i els he pogut veure millor. Tot i que els dos tenen un bec ben esmolat, un sembla més grassonet que l'altre. Pel que fa al plomatge, els dos són ben vistosos.
ResponEliminaAprofita el temps per airejar-te que sempre és bo.😉
Aferradetes, Pep.
Moltes gràcies, Paula :) Resulta curiós que siga precisament l'espècie més escassa per aquestes terres (el grassonet, com tu dius) la que em resulta més fàcil de veure habitualment i la que es va passar una bona estona sense moure's del seu arbre, tot i que la troballa de l'altre dia em fa agafar totalment per sorpresa. En tot cas ja saps que aquestes coses, tot i que intranscendents, sempre m'alegren, així que me'n vaig tornar a casa molt millor del que vaig eixir. I airejat, també ;) Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaM'ha agradat molt veure aquests picots. Jo vaig sovint a camianr per un trosset de bosc, on sento quasi sempre un soroll continuat de repic de fusta. Sempre penso que deu ser algun picot, però no els he vist mai. Els pins són molt alts i se sent el soroll de ben amunt.
ResponEliminaSempre necessitem un temps per airejar-nos i contactar amb la natura... ja sé que no te'l deixes perdre quasi mai, i fas molt bé.
Una abraçada, Pep.
Veure aquests animalets als pins és més complicat; els boscos de ribera, amb això de que perden la fulla, ens ho posen un poc més fàcil als qui no tenim molt bona vista, però aquesta volta, amb els xops i els arbres encara ben fullats (fa uns anys hauria dit que està sent una tardor estranya; ara ja no gose...) va ser el picot mateix qui em va posar sobre avís... i no va marxar tot seguit, com sol ser habitual.
EliminaAquestes últimes setmanes està costant-me un poc més trobar temps per a eixir a caminar a prop de casa, i quan ho faig no deixe de pensar en qui em manava a mi tornar a complicar-me la vida. No serà per molt de temps, en tot cas; i he de reconèixer que, en el fons, també m'agrada... ;) Salut i abraçada!