Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...
D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això.
Enhorabona pels tretze anys de la teua Línia. Desitjo que en siguin molts més. Així com tu t'ho prens està molt bé, amb les pauses que calgui, amb les tornades quan et ve de gust. Jo, a vegades, soc masa cap quadrat i m'entesto a una regularitat que algun em cop costa de mantenir.
ResponEliminaLes enfarinades sempre fan il·lusió. Aquí ens vam haver de conformar amb la il·lusió de veure caure els flocs durant una mitja horeta, no pas més, però no van agafar ni en forma d'enfarinada lleu. Bé a les muntanyes sí! A Collserola, on visc jo, encara que va nevar una micona, no va quedar res.
Una abraçada d'aniversari, Pep!
Moltes gràcies, Carme! Cada volta que ho pense em sorprèn, que faça ja tants anys que voltem per ací quan sembla que va ser ahir... La veritat és que, un poc maniós com soc, em trobe molt més a gust quan soc capaç de mantenir una mica més de seguida al blog, però no sempre pot ser i amb el temps ha anat aprenent a no capficar-me massa quan, per la causa que siga, he de deixar la línia un poc abandonada, fins i tot i de vegades durant bastant de temps. En tot cas, sempre fa goig tornar, i sobretot tornar a veure-vos per ací :)
EliminaPer ací vam estar tota la setmana passada pendents del temps per si les enfarinades a la muntanya anaven a més, però al remat només va ser diumenge que va acabar nevant un poc més relativament a prop de casa (on només vam arribar a veure alguns flocs). Hui, aprofitant un oportú dia lliure a la faena, he pogut gaudir-la una mica, amb la mateixa il·lusió que sempre em fa; i segurament, ho hauré d'escriure... ;) Una abraçada gran i moltes gràcies!
Cadascú ho porta com vol, fins i tot com sap. Res a dir, cada persona és un món i ho has d'acceptar si hi ha afecte.
ResponEliminaPer la Serra de Tramuntana també va nevar i vaja si es nota quan ho fa per aquí baix. Però encara no ha arribat fins aquí, tot i que encara hi ha temps.
Per molts més, Pep!.🥂
Aferradetes.
Moltes gràcies, Paula! En efecte, com deixa el meu avi, cadascú és cadascú (i té les seues cadascunes, hi afegia), però amb afecte tot és més fàcil... Com li deia a Carme, mantenir una seguida al blog em fa sentir millor, però ja no patisc tant com abans quan arriba alguna temporada en què no puc atendre'l com voldria. I bé, és cert que, si comptara només el temps que ha estat actiu, hauria de restar-li un poc de vida als tretze anys, però sé que no m'ho tindreu en compte ;)
EliminaTota la setmana passada vaig anar seguint --amb un puntet d'enveja, no t'ho negaré-- les notícies de les nevades a la Tramuntana. Ací va haver algun moment, models en mà, en què semblava que ens en podia caure alguna de grossa, però al remat ha quedat en poca cosa... que sempre és millor que res. Salut, gràcies per estar i abraçada gran!
Esperant-te amb candeleta! Així estàvem :)
ResponEliminaI jo pensava..., a veure si acaba prompte amb tota la feina i torna per enriquir-nos. Però, reconec que 13 anys escrivint (a eixe nivell!) cal el seu "temps", el seu "moment". I si l'has tingut ara, benvingut siga.
Què agraïda és la serra, amb una enfarinadeta, mira que es posa guapa!! A veure si, a més, li fa profit a totes les valls cremades aquest any passat.
Fins sempre,
Llum
Què puc dir-te? Que exageres, per suposat, però que moltíssimes gràcies, perquè sense vosaltres res de tot açò no tindria cap sentit :) M'abellia, ho reconec, tornar a seure davant de l'ordinador --a seure per fer aquestes coses, que per a altres el que em costa és aixecar-me-- però més que una qüestió de temps, que també, acaba sent una qüestió de cap, potser perquè em prenc les coses massa fort i perquè tinc certa propensió a no desconnectar. Espere, en tot cas, temps més tranquils, però pel moment obligar-me --diguem-ho així-- a deixar un poc de banda els maldecaps, també em convé ;)
EliminaSembla que potser acabarem febrer amb una altra enfarinada, però aquesta passejada la vam gaudir especialment: que t'he de dir, jo, de l'Aitana que no sàpigues... Salut i abraçada!